Diumenge, 4 de desembre de 2022 - Edició 1592
La República

Cal denunciar!

Si caminéssim per les rambles de Barcelona i algú ens pren la cartera o d’una tibada s’emporta la bossa amb vint euros deixant-nos estesos per terra, estic convençuda que tothom […]

Laila Karrouch 25/03/2010

Si caminéssim per les rambles de Barcelona i algú ens pren la cartera o d’una tibada s’emporta la bossa amb vint euros deixant-nos estesos per terra, estic convençuda que tothom faria la denúncia.

Ara bé, què passa amb molts bancs, per exemple, quan hem de pagar interessos, comissions i altres despeses que molts usuaris no sabem què són ni perquè serveixen? Ho deixem córrer! Quan demanem les targes ens venen el rotllo de la comoditat, que de còmodes ja ho són, però molts no saben la diferència entre la targeta de crèdit i la de dèbit, entre altres coses.

La setmana passada, després de deixar les criatures a l’escola, vaig anar al banc a posar la llibreta al dia que de moment és de les poques coses que encara pots fer gratuïtament. No hi havia molta gent: un noi que ‘es cagava en tot’ en veu alta, una senyora que parlava pel mòbil, una noia amb molta pressa i jo que només esperava tocar el dos de seguida que pogués.

“Quan la llibreta triga uns segons a sortir del caixer…mal rotllo” vaig pensar. Em vaig endur un bon ensurt; m’havien cobrat una assegurança de vida -que jo havia demanat- dues vegades, per assegurar-se el tret, imagino. Una altra assegurança? Però quantes vides es pensen que tinc, aquesta gent? Indignada, vaig retornar el rebut, que en principi es negaven a fer-ho i quan vaig buscar els autors de la tal assegurança ni rastre, ningú en sabia res. Confesso, no vaig denunciar, però ho faré.

Amb tot això, no vull imaginar-me què passa amb la gent gran que no sap llegir ni escriure. No vull pensar que hi ha gent que es dedica a fer-los desaparèixer en segons allò que els ha costat guanyar en anys.

I què en dieu de les companyies telefòniques? Perquè els costa tant poc donar-nos d’alta i tant per la baixa?! Sempre et posen una excusa o altra. Els operadors no són mai els mateixos i sovint et fan promeses que mai s’arriben a dur a terme. Penso que hauríem de fer com ells, gravar les trucades i les promeses, però, què trist haver d’arribar fins a aquests extrems.

Són altres maneres de fer, però també són robatoris i encara que no hi hagi bosses ni rambles pel mig, cal denunciar!