Amb els ulls mig aclucats responc la trucada sense mirar el número que apareix a la pantalla. Una veu femenina em demana la meva opinió sobre el tema del burca: burca sí, o burca no? Què en penses?
Faig un silenci llarg mentre penso què coi he de dir i què tinc jo a veure amb el burca! La noia dedueix la meva descol·locació i incomoditat i afegeix si estic assabentada sobre el cas Lleida. A aquestes alçades tothom sap què passa a Lleida, tenim el tema burca fins i tot a la sopa. ‘Sí, sí, és clar que estic al cas!’ -li dic. Em demana si puc anar a un programa de televisió per dir la meva. Em sap greu, però no. Resposta negativa rotunda.
Em frego els ulls amb el puny. No se’n fa un gra massa del burca? Per què jo? Sóc musulmana light però el burca no forma part de les meves creences, és més, no conec les sensacions que es viuen sota el burca.
En primer lloc, crec que s’hauria de parlar directament amb les dones afectades, jo no sóc ningú per decidir pels altres, prou feina en tinc amb el que em toca! I en segon lloc, les dones que porten el burca a Catalunya es poden comptar amb els dits d’una mà.
Penso que darrere d’una prohibició hi ha d’haver un argument de pes. El discurs aquell de voler defensar els drets de la dona i lluitar per la seva llibertat és un argument fàcil i còmode. Sóc conscient que són casos diferents però hi ha moltes dones al món sense burca obligades a prostituir-se i això també és una manca de llibertat!
Torno a fer un altre silenci. ‘Segueix -em diu la noia- segueix’.
És un tema complex -afegeixo ara ja amb els ulls oberts-, però si aquesta prohibició de portar el burca en llocs públics es fa amb la finalitat que aquestes dones no surtin al carrer i quedin presoneres a casa seva, va pel bon camí. Però, si la intenció és ‘normalitzar’ la convivència em sembla que va en sentit contrari.
Personalment no em veig sota un burca i dubto que a Catalunya hi hagi mai més dones amb burca de les que hi ha actualment.
