Diumenge, 27 de novembre de 2022 - Edició 1585
La República

Bravo Manrique

American Buffalo Teatre Lliure Fins el 14 de febrer Julio Manrique fa temps que es va consagrar com un dels actors més rellevants de l’escena catalana. L’any passat va rebre […]

Nit Art 22/01/2010

American Buffalo
Teatre Lliure
Fins el 14 de febrer

Julio Manrique fa temps que es va consagrar com un dels actors més rellevants de l’escena catalana. L’any passat va rebre el Premi de la Crítica a la Millor Interpretació Masculina pel Hamlet d’Oriol Broggi, un guardó que no fa més que reafirmar el seu estatus in crescendo com a intèrpret.

Des de fa un temps Manrique també dirigeix. Podem comptar fins a tres peces estrenades en les que figura com a director, la més destacada de les quals segurament sigui La forma de les coses, Premi Butaca al Millor Espectacle de petit format i Millor Direcció. Amb aquestes obres ja s’intuïa que l’home hi tenia fusta en això de dirigir, però amb la darrera estrena tot plegat es confirma.

American Buffalo és un text de David Mamet que defineix molt bé la jungla on sobreviuen les víctimes del capitalisme nordamericà. És una d’aquelles peces que aparentment no diuen res però que ho diuen tot. L’argument és ben simple, dos homes planegen el robatori d’una moneda que, suposen, els traurà de la misèria més immediata. En ella dipositen les seves esperances però la cosa es torça quan s’adonen que tot plegat ha estat només un miratge i que la moneda no arribarà mai a les seves mans. És una peça que parla de les frustracions més humanes amb un to tragicòmic que la fa excel•lent.

Pel que fa al muntatge del Lliure, donarà que parlar. El més destacat de l’obra és sense dubte la direcció d’actors, d’això Manrique en sap una estona i així ho demostra. Ivan Benet està formidable com el bo d’en Don que vol fer les coses bé i ajudar el pobre Bobby (Pol López) un ex yonki a qui pretén redreçar. Tot es complica quan entra en escena el mestre, en Teach (Marc Rodríguez) que el convenç per deixar de banda el noi i li desperta ambicions terribles que no creia tenir.

Tots tres estan increïbles però és inevitable destacar per damunt dels altres a Marc Rodríguez, quina meravella d’interpretació! En alguns moment pot resultar una mica estrident, però té moments tan brillants que de seguida es fa l’amo de l’escena. Pel que fa a Pol López, atenció, que el noi promet.

L’escenografia i la música arrodoneixen la peça i creen un ambient carregat i a punt d’esclatar, un complement perfecte per a un muntatge on la tensió també va en augment i acaba ratllant la perfecció.

Bravo Manrique

Andrea Albert