Aniversari d’un comiat

Pel desembre  celebro el segon aniversari d’una extirpació portada a terme amb nocturnitat i traïdoria. No m’ho esperava, em van portar enganyat com es porta un porc a l’escorxador i ho van fer mentre el tió omplia les llars de llepolies, mentre l’arbre –símbol foraster del Nadal‒ imposava la seva presència lluminosa menyscabant el nostre pessebre entranyable, mentre la llegenda màgica  d’Orient omplia d’il·lusió les cases. Quan el silenci i la pau envaïa el món la meva panxa va ser escorxada i esbudellada com el ventre d’un conill. Pobre conill i pobre de mi. En un tres i no res em van extirpar una part íntima del meu ésser: La bufeta!
No ens coneixíem de res, però, el fet d’haver estat instal·lada a les meves entranyes treballant pel meu benestar durant tants anys, sense vagues ni reivindicacions, és d’agrair. Tot va anar tan de pressa que ni tan sols me’n vaig acomiadar. Des d’aleshores noto que la budellada s’escarxofa dintre meu aprofitant l’espai lliure de la vesícula. No es pot recriminar, nosaltres faríem igual, i de fet ho fem. Personalment reconec que quan la dona no és al llit, m’eixamplo, m’allargo i m’estiro com un gripau a la vora del llac usurpant l’espai lliure.
Ara, dos anys després, vaig a la recerca de respostes. Quin altre membre fa les funcions de la bufeta?  Qui distribueix i dosifica des de llavors els sucs gàstrics? Potser la seva missió era prescindible i a hores d’ara, entre el fetge i el duodè i han col·locat un rètol com els que pengen a les autovies: “Desviament per obres. Disculpin les molèsties. Treballem per vostè”
Si alguna vegada hi ha un segon origen més radical que el de Manuel de Pedrolo, el nou creador haurà de fer grans reformes en el cos de l’ésser humà començant per eliminar els òrgans prescindibles com és ara les amígdales palatines, l’apèndix, la vesícula… I, posats a fer, que no s’aturi aquí, que tot és millorable. Fins i tot la Constitució i l’Estatut. Però, això ho van fer els homes i no ho reforma ni Déu. •