La meva poca traça a l’hora d’utilitzar aparells de tecnologia avançada fa que de tant en tant en surti escaldat. He volgut desinstal·lar dos programes que es passejaven pel PC com si fossin a cal sogre i el resultat ha estat la pèrdua de connectivitat a Internet i això és tant terrible com naufragar al vell mig de la mar sense saber nedar. Ara bé, com que totes les coses negatives solen tenir una part positiva m’he dedicat a cercar-la i, ves per on, l’he trobat: Sí, he trobat que podia disposar d’un espai de temps extra per omplir a lliure albir, de manera que he donat regne solta al dispositiu cerebral perquè em permetés pensar sense influències, però també n’he sortit una mica escaldat. No hi havia manera de mantenir una mateixa idea uns minuts seguits, s’escapaven, s’esmunyien. El meu cervell no creu de res, va a la seva sense contemplacions.  

Quan estic a l’ordinador tinc la facultat d’obrir carpetes, posar-hi nom i guardar-les curosament per tenir-les a l’abast quan les necessiti, però, pel que sembla, el meu arxiu cerebral no funciona pas d’aquesta manera. Creia que el cervell era com una mena de GPS al qual li deies on volies anar i t’hi portava pel camí més curt. Santa innocència!  Com deu funcionar aquest tortuós traçat laberíntic del nostre cervell? A remolc de què o de qui va? Qui endreça les nostres idees? Què puc fer per trobar-les quan les necessiti? Qui és ell per decidir quin pensament vull tenir a cada moment? Us ho dic amb franquesa, però també amb una mica vergonya: tants anys convivint amb aquesta mena de nou fofa farcida de caminets saginosos i encara no el conec; és tan enrevessat…!  Per tant he arribat a una conclusió: A l’ordinador el mano jo gairebé sempre, al cervell gairebé mai. Per tant, vaig a  trucar a l’informàtic i el dimoni que estossegui.●