Avui el monarca Felip VI i el president Mariano Rajoy han pogut sentir en primera persona un petit tast de la Catalunya que se’ls ha girat en contra: madura, valenta i desacomplexada, tal i com s’ha pogut veure en la multitudinària manifestació al Passeig de Gràcia de Barcelona que ha aplegat vora el mig milió de ciutadans. La xifra, realment espectacular, dista dels darrers 11 de setembre. El monarca trepitja Barcelona per segona vegada en uns dies, després de venir la setmana passada a fer-se un reportatge fotogràfic propi dels anys cinquanta publicat a la revista Hola!, on se’l veia amb la reina Letizia acaronant nens als hospitals, o posant cara de pena a les ofrenes de la Rambla. Quina credibilitat té aquest dolor?
Els qui hem assistit a la manifestació sota el lema “No Tinc Por”, hem pogut viure un dels actes de dignitat democràtica més grans que es poden veure: gent manifestant-se contra la violència terrorista en un moment de gran dolor per la tragèdia viscuda, rosa en mà. La mateixa gent, a la vegada, reivindicant que hi ha una elit política (l’espanyola) que causa rebuig perquè ha estat còmplice de la tragèdia (el moviment #AnemDeBlau buscava criticar la política de venda d’armes del govern espanyol, i les relacions del monarca amb Riad, als països que promocionen el terrorisme gihadista) i una solució plausible a tot això: la independència, a través de l’estelada, expressada en un segon pla, sense càntics separatistes.
La fórmula ha reaccionat amb l’arribada del cotxe en el qual anava el rei i Mariano Rajoy. Felip VI ha rebut una xiulada molt sonora que recordarà per sempre, ja que aquesta és la primera manifestació ciutadana d’un monarca espanyol. Barcelona ha mostrat el seu rebuig al terrorisme però també a l’Estat que n’ha estat còmplice amb tota la seva energia i, així, ens hem omplert de dignitat. La primera capçalera ha estat pels serveis d’emergències, els Mossos, i d’altres col·lectius ciutadans, la segona era la de les autoritats, i després ja ha vingut el gruix del poble. Tot el Passeig de Gràcia era un clam que ha convergit en dos punts: la xiulada al rei i el ja cèlebre “No tinc por”.
D’ençà el dia següent de l’atemptat, els espais d’ofrenes, les improvisades ‘capelles’ de Les Rambles han triplicat la seva extensió. La imatge de les roses, les espelmes, els textos i demés mostres de condol han fet posar la pell de gallina a les desenes de milers de persones que han baixat tota la rambla per seguir fent créixer el record de les víctimes. Quina resposta tant bella a una tragèdia tant terrible. Míriam Hatibi (la “musulmana”, segons TVE), i Rosa Maria Sardà han llegit una breu declaració en català i castellà per arrodonir una manifestació perfecta que se situa en un context polític molt determinat, no ho obviem.
En un país normal, com va passar per l’11M a Espanya, o a França amb el Bataclan, tot estaria ple de banderes nacionals i la manifestació hauria discorregut sense més. Però aquí estem en ple procés d’alliberació nacional, un ingredient extra que ho capgira tot. Som a 36 dies d’un referèndum (il·legal a ulls espanyols) d’autodeterminació, d’on pot sorgir una Declaració Unilateral d’Independència, i a ningú se li escapa que hi ha una campanya per fer a banda i banda. L’acte d’avui, en el fons, ha estat, dol a banda, un capítol més del pols entre les dues nacions, que es jugaran el tot per tot durant el proper mes i escaig. És per això que la campanya d’intoxicació per guanyar el relat dels mitjans cavernaris és i serà essent tant forta, o els recels entre els cossos policials d’aquí i d’allà han estat tant tremends.
No s’enganyin, els titulars dels diaris que es trobaran demà als quioscos ja estaven decidits. I hi havia dues possibilitats: “Clamor a favor de la unidad (entengui’s d’Espanya entre línies)” o “El independentismo boicotea la unidad”. L’experiència és un grau, i els independentistes han decidit no regalar la primera foto i així el titular final, en aquest cas d’El País, ha estat el segon que citàvem. En una manifestació, tothom és lliure d’expressar-se com vulgui, de portar aquells símbols que cregui més representatius, i el pujolià “això avui no toca”, no es res més que una ingenuïtat en un moment polític tant específic i políticament extraordinari. El propi PP ha estat repartint banderes espanyoles. Idò què es pensaven que farien? Es preparen 35 dies d’infart, cordin-se el cinturó, perquè no serà la darrera mobilització.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
