Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

25 d’Abril, Valencians i altres “gilis” de la terreta

|

- Publicitat -
D’alguna manera cada any ens vegem més empantanats en la merda, idiosincràsia de la nostra identitat com a poble. Rebre el 25 d’Abril és trist, i més encara, a l’estranger. No solament pel simple fet de no poder acudir als actes que es fan a València, sinó perquè és un cop anual de realitat.

La merda és el substantiu que reben els partits polítics que, suposadament, representen als votants valencians que busquem la supervivència de la cultura, la llengua i, potser algun dia, arribar a assolir quotes d’autogovern majors. Ara, a més, els professors que utilitzen paraules tan tèrboles i malsonants com “aleshores’ i ‘gairebé”, són “gilipolles” ha dit, no fa massa, l’ínclit prohom del PP, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i President de la Diputació de València.

Quan aquest molt deplorable alcalde de Xàtiva utilitza aquesta terminologia per referir-se als professors valencians que “envien els seus alumnes a manifestar-se”, no només els insulta a elles/ells. Quan parla el deshonrat de La Costera que “als professors pero no toich”(sic) cal “rematar-los” no insinua sols una amenaça a un grup o a els membres i simpatitzants d’Escola Valenciana. Alfonso Rus està atacant tots els valencians. Tots aquells que vegem en ell un mal educat, groller i descastat ens sentim insultats i avergonyits. Avergonyits que una persona com ell, ara que no fa massa ha passat la celebració del 25 d’Abril i la Batalla d’Almansa siga, justetament ell, el qui regna i fa que de Xàtiva isca olor a socarrim cada cop que dels seus ullals rabiosos engalta un discurs malsonant.

Publicitat

Insultats, també, ens sentim, quan un PSPV-PSOE que se suposa deu actuar com a oposició del PP de Valencia (sic) ofereix la seva cara més pobra, no només a Xàtiva i a València capital, sinó a les Corts Valencianes callant i regalant el lloc a canvi d’una cadireta, no siga cosa que si es mouen molt els prejubilen amb la mateixa facilitat que a Joan Ignasi Pla. Sabem, de bona tinta, que tots els polítics amb poder al País Valencià, tenen les manetes ben clavades en algun dolcet. “I no passa res”. Al cap i a la fi, el polític valencià ha de saber llaurar-se un futur, no fos cas que un dia li toqués deixar la cadira. Però que a sobre li facen la vida més agradable al PP i caiguen de genolls davant l’opinió pública per quantitats francament irrisòries, en comparació amb el que manegen els del PP, és de jutjat de guàrdia. És una d’aquestes coses per les quals, molts de nosaltres, definim el nostre benvolgut País Valencià com “el monasterio de las hermanitas de la caridad”. No entengueu mal aquí lo de “monasterio”; és una mescla etèria entre un puticlub de carretera i una casa d’apostes on mai pots perdre. El PP! paradís popular, vaja.

Sembla que al PP no se’ls acabe mai la corda. Ni les revelacions jurídiques ni les denúncies per mafiositat política canvien res. I per a acabar-ho d’adobar, aquells que voten al PP amb consciència del que fan o del que són -o no-, van in crescendo.

Així que només queda una alternativa. O esperem que aquests votants vegen la llum de Nostra patrona, la Verge del Lluc (o era la de la Murta?), o mentre que això ocorre, estem per la feina i ens deixem d’històries.

La feina que cal fer a nivell ciutadà ja fa temps que està en funcionament. Tenim multitud d’associacions a diferents nivells i que involucren una part de la ciutadania, però pot ser faria falta, ara, engrescar els polítics de la esquerra infecte. I dic infecte, no amb un to de mala educació. L’estil de la qual ha quedat ben reflectit en les formes que va gastar el membre socialista del consistori de Xàtiva, quan replicà les paraules de Rus amb un discurs “ben articulat i tranquil” propi d’un/a votant d’Espanya 2000: “el gilipolles eres tu”, verdaderament una demostració de facultats, vaja. Segons diuen els reportatges, van faltar centímetres perquè arribaren a les mans. Afalagador, veritablement, afalagador. Els socialistes xativins han caigut en el parany, als ulls de l’opinió pública, no són més que el PP, continuent sent igual o pitjor.

Més bé, estic fart d’aquesta manera que tenen els partits valencians d’adoctrinar els seus militants i no crear espais comuns. Semblen talment petites esglésies de mormons. Cadascun amb el seu evangeli (idèntic al del “veí”) i que no accepten “transfusions” o transversalitat ideològica.

Aquest comportament sectari i pseudocaciquista ens ha portat a la situació actual. Un Compromís molt poc compromès. Un PSPV-PSOE que finalment canvia de nom i es vesteix del que és: Partido Socialista de la Comunidad Valenciana. Jorge Alarte i els seus, han completat la monstruositat. Una Esquerra Unida més desvertebrada que mai. Un Bloc Nacionalista Valencià (d’esquerres?) que cada cop abraça, o almenys a mi m’ho sembla, el centre-dreta, tal i com demostra la seva afiliació europea. Una Esquerra Republicana del País Valencià que vol aquest espai, d’esquerres, però que no entén que la formula “catalana” no funciona al “levante español” i, al mig de tot, uns votants cada cop més desil•lusionats i apàtics.

I, mentrestant, tenen que ser associacions com Escola Valenciana o el STEPV les que defensen la nostra dignitat. Que no ens en queda, de dignitat? Sí, clar que en tenim, i molta!. Ja sabem que el PP no en té d’això, però i els partits petits? Què feu dividint el vot? Per quatre cadires a les Corts continuareu tallant-vos els colls?

Sento riure la gent del PP que saben que tindran la paella pel mànec per molts anys. Sento tristesa de la meva terra que es desfà en l’oblit de la seva pròpia gent. Que haurà de veure com es desfà l’horta i menjar-se el “Camps” sense patates. I sento vergonya, semblant a la que escrivia fa poc el company Vicent Luna, però retocant el títol del seu article, que en comptes de dir: “Vergonya, valencians, vergonya!”, semblaria més apropiat cridar: Vergonya, Polítics, Vergonya!

Cal repensar l’estratègia actual; o millor: cal una estratègia real! Que toque de peus a terra amb la realitat valenciana. Una estratègia que deixe a un costat lluites internes i externes, que no fan més que desdibuixar el missatge i malbaratar la, ja de per si, pobra imatge que oferiu.

Cal que per un cop,vosaltres, els polítics valencians es dediqueu professionalment a allò del que se suposa sou especialistes. A animar la gent, a que isca a votar, i no un partit en especial, sinó a votar, però no unes sigles, sinó més aviat, un missatge comú d’esperança. El missatge de la manifestació a València del dia 6 era correcte: “Junts Podem”; faltaria recordar, “perquè dividits morirem”. O els polítics autoanomenats valencianistes comenceu a moure’s o acabarem amb la identitat socarrada. Altrament, no dubteu que la història us recordarà com és degut. De ben segur que si això continua així, els futurs ciutadans d’aquest país, estaran contents que les vostres imatges facen de corifeus del retrat de Felip Vè, penjats de cap per avall al museu de l’Almodí (Xàtiva) .
 

Jordi Miquel – Londres, Maig 2009

Recordeu:

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.


La cançó del cansat
– Ovidi Montllor (A Joan Fuster)

Publicitat

Opinió

Minut a Minut