Dilluns, 8 de març de 2021 - Edició 956
La República

Bea Galán: “Amb la pandèmia tots hem après a reinventar-nos i a resistir millor la incertesa”

‘Us vull explicar una cosa’ és una carta en forma de llibre d’una mestra als seus alumnes

Ramon Moreno
Ramon Moreno 13/02/2021

Bea Galán (Barcelona, 1974) ha dedicat una part important de la seva trajectòria al món del llibre, com a editora i traductora. Actualment compagina la feina editorial amb la docència.  Us vull explicar una cosa (Columna Edicions) és una reflexió sobre el confinament adreçada als alumnes, però en el que els pares hi trobaran també interessants reflexions i una mirada des de dins al tancament de les escoles i l’impacte de la pandèmia en el sistema educatiu i entre els alumnes i professors.  

La pandèmia ha alterat substancialment la manera d’ensenyar i aprendre. La qualitat de l’ensenyament ha disminuït?

Aquesta és una pregunta molt difícil de respondre, la veritat… Jo no diria que la qualitat hagi disminuït, no. El que sí ha fet és canviar: la manca de presencialitat durant els confinaments, el trasbals d’emocions en veure que les coses ja no poden ser com eren, la necessitat de reinventar-se contínuament, la confrontació amb notícies moltes vegades falses, la gestió d’una societat cada cop més hiperbòlica i maniquea, la percepció que l’auctoritas està cada cop més deslligada del saber i la moral… tot això ha entrat a formar part de la vida de l’escola i a ocupar un espai que fins fa poc només estava ocupat per les mates, les llengües, la biologia o la història. Els nostres alumnes tenen un accés immediat a la informació, a tot tipus d’informació, i aquest punt està obligant les escoles a redefinir-se i reinventar-se. Hi una part molt positiva en tota aquesta evolució (els alumnes acostumen a tenir més esperit crític, estan més desperts, tenen més clars els seus drets, són més exigents…), però òbviament també hi ha una part molt negativa (els costa moltíssim aprofundir en els temes, no valoren la pausa i la simple observació, tenen dificultats per diferenciar entre la realitat i la ficció de les xarxes socials, han perdut el respecte a la història, al passat, a tot el que no aporta un rèdit immediat…). La societat està accelerada i infoxicada, i la vacuna contra això és, sense cap mena de dubte, l’educació.

També s’ha perdut l’aspecte de sociabilitat, de contacte i relacions humanes que el fet d’anar a escola comportava. Com afectarà això a la formació de la personalitat dels joves?

Aquest tema m’inquieta una mica, ho reconec. Una mica bastant. Em consta que hi ha molts nens i nenes que s’estan acostumant a estar a casa i, a cop de rutina, estan deixant de trobar a faltar els partits dels caps de setmana, o les sortides amb els pares, o les trobades amb els amiguets al parc. Sobretot els més petits s’estan habituant a passar moltes hores al dia quiets, amb massa accés a les pantalles i massa poc a l’activitat física a l’aire lliure. De fet, la majoria tenen mòbil des de molt petits (crec que la mitja està ja als deu anys!) i moltes vegades el que fan és “quedar” amb els amics online per jugar a videojocs o fer balls de Tiktok, cadascú des de casa seva. Des del punt de vista afectiu això és una barbaritat. Pel que fa als i les adolescents, en canvi, jo diria que la seva necessitat de contacte físic es manté, al menys per ara, i que en aquest sentit no es poden posar portes al camp: el que abans es feia de matinada ara es fa al capvespre, i el que abans es feia a les discoteques ara té lloc al carrer o als domicilis particulars. Jo només espero que entre tots sapiguem trobar la manera de tornar-los ben aviat  el temps que la Covid els està prenent.

Dius que cal invitar a pensar, atiar l’esperit crític dels joves, però no sembla que el sistema educatiu es regeixi per aquests principis…

Digues-me optimista, però jo crec que la voluntat sí que hi és. La immensa majoria dels educadors estem veritablement connectats amb aquestes ensenyances i la nostra tasca és majoritàriament vocacional. Una altra cosa és que la perversió del sistema ens ho permeti. Moltes vegades passa que acabem aixafats sota muntanyes de burocràcia (resums i actes i planificacions i programacions i seguiments i tot tipus de parafernàlies) que ens impedeixen dedicar tot el nostre temps exclusivament als alumnes, que seria els que realment ens agradaria fer. S’han comès masses errors i ara cal justificar-ho tot, assegurar cada pas que es fa, deixar cada gest ben lligat… És el preu que hem de pagar pels biaixos del passat. Vivim de cara a la galeria, amb tot el que això té de bo i de dolent.

S’ha perdut la cultura de l’esforç?  

Sí, em temo que sí. Quan jo era petita em podia passar setmanes i setmanes mirant de recordar la lletra d’una cançó, per exemple, i malgrat tot al final era possible que no em vingués al cap. Això ens duia a mantenir una relació determinada amb la paciència, amb l’espera i, en definitiva, amb l’esforç. Avui en dia tenim més respostes que preguntes. Tot està explicat de mil maneres al nostre voltant. Avui en dia tot està a un clic, tot és immediat, tot ho tenim a l’abast, i això fa que els nois i noies no puguin desenvolupar l’espera, la paciència i la frustració. I és un problema gran que cada cop és més exagerat, perquè els pares més joves són millennials, i el món, per als que som del segle passat, va a massa velocitat.

A voltes sembla que les noves tecnologies ho fan tot més fàcil, però sembla que les classes a distància requereixen un  major esforç per part d’alumnes i professors?  

L’error està en considerar que una classe presencial és igual que una classe a distància. Les pantalles no poden aportar el caliu i l’emoció de la presencialitat. La força dels companys de classe, el recolzament del grup, les picades d’ullet del docent en moure’s per l’aula… tenen un pes específic en l’aprenentatge i ajuden a fixar-lo. Els ordinadors, en canvi, els recorden l’Instagram, o el Tiktok, i d’una manera inconscient els conviden a passar per tot més ràpid, i inclús a anar canviant de pantalla mentre escolten al professor de fons. Són tants els alumnes que juguen, xategen amb els companys o fins i tot miren sèries durant les classes online! És una barbaritat!

Quin lliçó haurem après a nivell educatiu d’aquest pandèmia?  

Jo crec que em falta perspectiva per a respondre aquesta pregunta adequadament, però del que no tinc cap mena de dubte és que tots hem après a reinventar-nos i a resistir millor a la incertesa. Avui som més creatius, tenim més capacitat d’improvisació i, sobretot, davant la possibilitat de perdre-ho tot,  hem hagut de rescatar els essencials de l’aprenentatge, deixant de banda un munt d’extres que últimament havien començat a omplir les programacions.

Dius que el coronavirus ha deixat un munt de frases que comencen per “no”.   

Sí (ha, ha, ha!). Al llibre dic que el coronavirus ens ha abocat als “nos” (literalment “No visiteu els avis, no us toqueu la cara, no sortiu de casa sense la màscara, no us oblideu de rentar-vos bé les mans, no us deixeu el gel desinfectant, no viatgeu, no quedeu amb els amics, no us abraceu, no aneu a l’escola, no acompanyeu els vostres familiars malalts… No continueu igual. No visqueu com ho heu fet fins ara”), però convido els alumnes a que s’oblidin de tots ells i es centrin en els missatges que comencen per “sí”.

També dius que el confinament ens ha “hiperbolitzat” a tots…  

El verb «confinar» està format pel prefix llatí con- («trobada, comunitat, cosa compartida») i el substantiu finis («límit, frontera, confí»), de manera que el seu significat té a veure amb quedar-se dintre d’uns límits i compartir-los amb les persones que es troben en el mateix espai. El confinament ens ha tancat les portes, les de veritat i les metafòriques, i ens ha deixat reclosos dintre, de manera que continuem sent els mateixos, però en una versió més concentrada. Més hiperbolitzada. Amb el confinament hem esdevingut tots una versió més exagerada del que som, ja sigui a casa o a la feina.

El paper dels pares també ha canviat amb el confinament? Com es redibuixa el seu no rol?  

Els pares d’avui en dia tenim a l’abast un munt de llibres, articles, àudios i vídeos de tota mena, amb els més diversos testimonis, suggeriments, consells i ensenyances sobre qualsevol el tema que ens interessi, i resulta que, amb tanta oferta, ens hem acostumat a buscar fora les respostes que hauríem de trobar considerant principalment el nostre criteri, la nostra veu interior, el propi seny i el sentit comú. Amb el confinament hem hagut de passar més estones amb els nostres fills, i això ha despullat moltes d’aquestes inèrcies. Ens hem hagut de redissenyar per a gaudir més i millor el nou temps compartit. Hem trencat moltes rutines i ens hem vist obligats a reaccionar i abraçar les relacions paternofilials… o bé a fracassar estrepitosament.