Dimecres, 27 de gener de 2021 - Edició 916
La República

Antoni Batista: “El procés de pau conclourà quan la societat basca passi pàgina amb una reconciliació sòlida de respecte per a tothom”

El periodista i escriptor ha publicat ‘ETA i nosaltres’, la seva obra més personal sobre el conflicte basc.

Ramon Moreno
Ramon Moreno 19/12/2020
Foto: Àfrica Uyà

Antoni Batista és un dels grans referents del periodisme a casa nostra. Amb una llarguíssima experiència periodística principalment als diaris Avui i La Vanguardia, és una de les veus més autoritzades pel que fa al conflicte armat al País Basc. Ha estudiat també la lluita antifranquista, amb libres dedicats a l’Assemblea de Catalunya, la Brigada Social o el PSUC (A la caça del PSUC, que vam ressenyar a LaRepublicat.cat i del qual també vam parlar amb l’autor en una entrevista).

ETA i nosaltres és el desè llibre que Antoni Batista dedica al conflicte basc, un volum de caire més personal. Un excel·lent exercici de periodisme literari en el que repassa alguns fets clau de la història d’ETA i la seva vinculació amb Catalunya, de la creació de l’organització, als primers atemptats i el Procés de Burgos fins a l’atemptat d’Hipercor i la guerra bruta dels GAL, amb un apartat emocionat sobre l’assassinat del seu amic Ernest Lluch.

La “connexió catalana” existeix amb ETA des de pràcticament el primer moment?

Connexió és una paraula tan denotativa que podríem dir que en el sentit estricte de relació orgànica no n’hi ha hagut mai. El què dic a ETA i nosaltres és que la història d’ETA passa per Catalunya de principi a final, des d’una fundació en la que Iulen de Madariaga parla amb Batista i Roca sobre la relació entre política i lluita armada, fins al final, en el quan Catalunya fa una aportació important al diàleg i la reconciliació. També exposo que hi ha una manera d’explicar ETA a la catalana, no pas per una qüestió identitaria sinó de distancia dels quarters generals del conflicte. Aquesta distancia crítica s’assembla a la que hi ha a Londres, on la BBC ha estat un dels altaveus periodístics més fiables del tema.

Catalunya sempre s’ha  emmirallat molt en el moviment basc?

Per fortuna, Catalunya no s’ha emmirallat en el moviment basc, que comporta una idea de resistència amb violència que aquí és aliena. El meu assaig Catalunya Euskadi, nació còncava i convexa, mira de demostrar que l’imaginari simbòlic nacional basc contempla la resistència –la convexitat—mentre que el català es basteix amb el pacte –la concavitat–. Però per raonar això vaig necessitar un assaig i molta feina, per fortuna reconeguda amb el Premi d’Assaig Irla 2011. Una altra cosa és que durant el franquisme fascinés aquella ETA que lluitava contra la dictadura i l’hi infligia cops forts al terrible aparell repressiu, i que Catalunya l’ajudés amb el suport logístic d’aixoplugar perseguits per la policia i se solidaritzés amb ells en aquest vessant; no pas en els seus mètodes de lluita armada sinó en protegir-los dels estralls del feixisme. Ara ha fet cinquanta anys del Procés de Burgos, en el qual es demanaven sis penes de mort contra els acusats sense proves d’haver matat el comissari Manzanas, i aquí hi va haver la tancada de Montserrat, més contra la pena de mort que a favor d’ETA. Sigui com sigui, la fascinació es va començar a acabar quan ETA no va deixar les armes al final del franquisme, i es va convertir en animadversió quan van fer atemptats tan sagnants com els de la caserna de Vic o Hipercor, o assassinats de persones tan estimades com l’Ernest Lluch, que ara també hem recordat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’atemptat; l’Ernest i jo érem amics i ha estat un memorial emotiu. Podia fascinar la lluita armada contra la dictadura, però el terrorisme en democràcia era detestable.

Però ETA va actuar sempre com si Catalunya fos qualsevol altra regió d’Espanya…

Això va ser un debat a la direcció d’ETA, que va acabar amb un plantejament militar: no actuaven com si Catalunya fos una regió d’Espanya sinó contra tropes i forces de seguretat espanyols acantonats a Catalunya i contra interessos econòmics espanyols. El drama humà és que prescindissin de donar a la vida humana el valor que te en ella mateixa, porti uniformi o no en porti i sigui de la nacionalitat que sigui. Fins i tot quan van decidir abandonar la violència, van rimer les raons polítiques d’inconveniència estratègica més que les humanes. Era el teorema “a més violència menys independència”, és a dir, que la violència no només no contribuïa al procés independentista, sinó que el perjudicava. Fa deu anys, quan començava aquest debat, ningú no parlava de l’essencial dret a la vida, però per fortuna després l’esquerra abertzale va fer manifestacions de reconeixement del dany causat a les víctimes i fins i tot han condemnat recents manifestacions de violència urbana. El primer reconeixement oficial del dany causat el va fer Pernando Barrena, portaveu de Sortu, en un acte que vam organitzar a la Universitat de Barcelona en memòria d’en Lluch i en presència de víctimes, entre les quals la seva filla Rosa.

I precisament els atemptats fets a Catalunya són d’una rellevància especial: Hipercor, l’assassinat d’Ernest Lluch…

Efectivament, com li he anotat abans, aquests atemptats fan repensar la mirada cap a ETA i l’esquerra abertzale de la part del sobiranisme que encara els percebia amb tan d’afecte que Herri Batasuna va treure prop de quaranta-mil vots a les eleccions europees, que es van celebrar pocs dies abans de la massacre de l’Hipercor. I l’assassinat d’en Lluch va treure al carrer un milió de persones!

La relació entre ETA i Terra Lliure és un mite?

Sí, efectivament és un mite. Mai no hi va haver cap vinculació orgànica ni estratègica o tàctica. La violència d’ETA era d’inspiració militar, i en canvi la de TL era de sabotatge amb finalitats propagandístiques i amb la voluntat de no fer víctimes; això ho argumenta molt be Ricard Vilaregut al seu llibre de referència Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya, amb pròleg meu. La performance mitificadora arrenca de Joan Carles Monteagudo, que va morir en un enfrontament amb la Guardia Civil, perquè havia estat membre de TL, però la va deixar per incorporar-se a ETA, sense doble militància.

Fa la sensació que d’ETA s’ha parlat (i es parla) molt des de la ideologia i poc des del periodisme objectiu… 

D’ETA se’n parla periodísticament en gran mesura a favor o en contra, mitjans abertzales o mitjans espanyolistes. Jo he procurat parlar-ne “sobre”, a partir de la meva “teoria de la polifonia de fonts”: en aquest cas, víctimes i victimaris, ETA i el comandament antiterrorista i tot l’espectre polític, parlamentari, extraparlamentari i aparlamentari.

Els governs espanyols i els partits polítics encara utilitzen ETA com a comodí?

L’actual govern espanyol, de coalició entre centre-esquerra i esquerra espanyoles, amb la geometria variable que hi suma independentistes catalans i bascos, no utilitza ETA com a comodí, ben al contrari, és la coalició de dretes i extremes dretes la que fa reviure el fantasma d’ETA per contaminar amb la violència dissidències perfectament democràtiques i legítimes. Van convertir en sediciosa l’exemplar i pacífica mobilització catalana per la independència, i aquí tenim el drama de mil dies de presos polítics. Ara, amb el remake del judici pel cas Bateragune, el fantasma d’ETA encarà serà més present… Tres sèries de televisió –totes tres des del mateix punt de vista esbiaixat— a través de grans plataformes mediàtiques ja l’han passejat pels menjadors de milers de cases.

Hem d’entendre que el procés de pau encara no ha acabat, atès que l’estat espanyol no reconeix ni la fi del conflicte? 

El procés de pau és llarg, cinquanta anys de violència no fan una ciavoga en aigües someres. El procés de pau es conclourà quan els presos surtin en llibertat, es rescabali en la mesura del possible el mal de les víctimes i la societat basca passi pàgina amb una reconciliació sòlida de respecte per a tothom, voti el què voti, i que a Euskal Herria s’hi trobin còmodes els que se senten bascos, els què se senten espanyols i els que se senten bascos i espanyols.

Quin és el moment actual d’ETA? 

Per fortuna, ETA està dissolta des de fa dos anys. És a la història.

Heu tingut sempre la llibertat d’escriure el què volíeu i com volíeu sobre ETA i el conflicte basc, als mitjans on heu treballat? 

“Sempre” és una paraula massa absoluta: no, no sempre he pogut escriure el què volia i he passat períodes d’intents de silenciar-me. Però en general m’he rebel·lat contra censures i restriccions i he guanyat la partida. No em queixo sinó tot el contrari: vaig poder escriure sobre ETA a l’Avui i a La Vanguardia, dos mitjans de referència, durant vint anys de plom. Vaig entrevistar les direccions d’ETA i de l’IRA, vaig fer alguna exclusiva potent, com les d’anunciar que ETA no sabotejaria els Jocs Olímpics de Barcelona o que no trencaria la treva d’Alger malgrat la detenció de Josu Urrutikoetxea. I el resultat global són milers de pàgines de diari, uns quants articles acadèmics, el treball de recerca de doctorat i deu llibres.

La veritable història d’ETA esta escrita? 

“Veritable història” és gairebé una utopia i a vegades sembla un oxímoron. Ara com ara hi ha històries de part i tan a prop en el temps que és més prudent parlar de cròniques. Haurem d’esperar uns anys que permetin distància crítica també en aquest factor temps, a més a més de la distància en quilòmetres a la què m’he referit en parlar de la meva visió catalana, per l’equidistància meva de sis-cents quilòmetres de Madrid i Bilbao. De la mateixa manera que les bones històries de la Guerra Civil les van escriure anglesos –Hugh Thomas, Paul Preston–, diria que la bona història d’ETA l’escriurà algú que no sigui ni basc ni espanyol.

Aquest és el darrer llibre, el desè, que escrius sobre el tema? 

ETA i nosaltres és el desè, sí, un bon número per concloure aquest tema que ha ocupat molta part del meu periodisme. He pogut seguir la història amb fonts pròpies des del principi fins al final d’ETA: de Iulen de Madariaga, el seu fundador fonamental, a Antton Etxebeste, Arnaldo Otegi i Josu Urrutikoetxea, que la tanquen. I, d’un punt de vista narratològic, amb aquest llibre m’he permès escriure en primera persona, revelant fets inèdits, explicant com he fet la meva feina, amb quines fonts, com m’he manegat amb la complexitat d’un conflicte que ha costat moltes vides i patiments. Abans havia explicat, per exemple, com ETA va matar Carrero Blanco, com van fer aquell magnicidi que va canviar el curs del franquisme. Bé, doncs ara puc explicar com m’explicaven que el van matar els que el van matar.

Relacionats