Les velles certeses s’esfondren. Com al segle XVII i inicis del XVIII el Renaixement va deixar pas al Barroc, al segle XXI els valors sobre els quals hem construït la nostra idea de progrés també comencen a mostrar els seus límits. La llibertat, la igualtat i la fraternitat, que durant dècades han estat els pilars del projecte europeu, necessiten ser repensades davant d’un món que ja no és el mateix.
El desencís a Europa i al Món lliure és de proporcions gegantines. Per primer cop en dècades, les noves generacions viuen i viuran pitjor que les que les han precedit i això genera angoixa, desesperació i una incertesa tal que només queda anunciar la fi de l’Estat del benestar tal i com l’hem conegut fins ara.
Europa, el far del progrés econòmic i social, s’apaga, per més que ens entestem a no voler-ho veure.
L’Europa del JO avança amb pas ferm cap al precipici. Des de finals dels anys 90 del segle passat, la societat europea comença, per un cantó, a pensar en l’immediat i en el JO, en clara contraposició al NOSALTRES i al bé comú que promovia la socialdemocràcia de després de la Segona Guerra Mundial. I per l’altre, comença a adonar-se que aquest planeta té topalls, que no és il·limitat en recursos, que es comença a tocar os.
Des de la Revolució Industrial del segle XVIII, el progrés ha anat lligat a l’explotació dels recursos del Planeta i, a principis del segle XX, la cosa s’accelera amb els dos grans moviments socials de l’època: Capitalisme i Comunisme, malgrat les seves enormes diferències, comparteixen la confiança en un mateix principi: el creixement constant de l’economia ens portarà al benestar social.
És ara, al primer quart del segle XXI, que tot aquest model s’esfondra. Les esquerdes del sistema ja són estructurals i cal construir un nou edifici, però no es tracta simplement de substituir-ne un per un altre, sinó de canviar els fonaments sobre els quals l’hem construït. No és un procés d’avui per demà. La qüestió és què posem al centre d’aquest nou edifici.
La clau està en afegir dos elements nous a l’equació clàssica del creixement econòmic: democratitzar l’accés als recursos naturals i posar la COMUNITAT al centre de les polítiques públiques, tot desplaçant el JO. Perquè els sistemes que sostenen la nostra vida no són il·limitats ni aliens a nosaltres: en formem part i en depenem.
Aquests dies veiem amb estupor com els discursos xenòfobs de l’extrema dreta guanyen terreny en el debat públic. La immigració descontrolada que entra per mar és la que es veu però, per l’aeroport de Barcelona, n’entra moltíssima més. Qui no vulgui veure que això no té aturador és que vol ser sord i cec.
Mentre el Nord segueixi espoliant el Sud, és legítim i comprensible que les persones que viuen en aquests països robats i empobrits aspirin a tenir futur al Nord. El problema no desapareixerà aixecant murs ni alimentant la por. Si les desigualtats socials, econòmiques i ambientals continuen creixent, els desplaçaments humans continuaran creixent també.
La recepta per combatre els discursos de l’extrema dreta i les desigualtats socials i mediambientals que vivim comença per empoderar la societat i els territoris. No confrontant sinó col·laborant, no excloent sinó acollint, però sense el tuf naïf que una gran part de l’esquerra d’aquest país ens ha volgut vendre i que ha estat un veritable desastre.
Aquí rau la importància de democratitzar els recursos naturals i posar la comunitat al centre de les polítiques públiques, o la guerra per sobreviure no s’aturarà.
I com es democratitzen els recursos? Doncs no en quatre dies, però començar per l’energia és simple i és un gran pas. El Sol no té amo, l’aigua no té amo i el vent tampoc. El sòl que ha d’acollir les infraestructures fotovoltaiques, eòliques i hidràuliques i que produeix aliments té control públic. Tant difícil és planificar-lo? Doncs no, no és gens difícil si posem la comunitat, el NOSALTRES, al centre de les polítiques públiques.
Però energia, aigua i alimentació no són tres sectors més de l’economia. Són tres expressions de la nostra dependència dels sistemes vius: l’energia organitza la societat, l’aigua sosté tota vida i l’alimentació depèn dels sòls, de l’aigua, de la biodiversitat i dels ecosistemes. No podem parlar de futur sense decidir com gestionem aquests béns i amb quina responsabilitat els deixem a les generacions que vindran.
Això obliga també a canviar la manera d’entendre el progrés. El creixement no pot continuar sent una finalitat en si mateix si destrueix les condicions que fan possible la vida. La gran transició del segle XXI no consisteix només a canviar les fonts d’energia o adaptar-nos al canvi climàtic, sinó a entendre que la societat humana no està separada de la natura: formem part dels sistemes vius que sostenen la nostra existència. I això obliga a tornar a pensar el NOSALTRES.
El repte és construir una societat capaç d’assumir els límits del planeta, de decidir col·lectivament sobre els béns que sostenen la vida i sota quins criteris, i d’entendre que el nostre benestar depèn dels sistemes vius dels quals formem part.
