La geopolítica del sud d’Europa està canviant de ritme, i el sobiranisme català comença a albirar una nova esquerda en la integritat territorial de l’Estat espanyol. El precedent fixat pel govern d’Espanya amb el Sàhara Occidental —qualificat àmpliament de traïció històrica als acords internacionals— ha obert una caixa de Pandora que Rabat sap utilitzar amb precisió quirúrgica. Davant d’aquest escenari de debilitat institutional madrilenya sota la pressió del regne alauita, determinats sectors independentistes tenen cada cop més clar que el futur de Ceuta, Melilla i, de retruc, Canàries, canviarà irreversiblement de mans.
El precedent del Sàhara: l’origen de la feblesa
El gir de la diplomàcia espanyola respecte al Sàhara Occidental va marcar un punt d’inflexió. L’acceptació del pla d’autonomia marroquí per sobre del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí es va interpretar des de Barcelona com el resultat directe d’un xantatge polític i migratori. Aquesta cessió davant la cort de Rabat ha enviat un missatge clar: la vulnerabilitat de l’executiu central és el motor de la seva política exterior.
Ceuta i Melilla: la devolució inevitable
Dins de l’estratègia de desgast a l’Estat, l’independentisme català assumeix de forma progressiva que la continuïtat de Ceuta i Melilla sota sobirania espanyola és insostenible a llarg termini. La pressió demogràfica, comercial i de seguretat exercida pel Marroc dibuixa un escenari onde el retorn d’aquests territoris a l’òrbita de Rabat es planteja no com una possibilitat, sinó com una conseqüència lògica del replegament colonial espanyol. Des del prisma sobiranista, visualitzar aquesta devolució serveix per evidenciar que les fronteres estatals no són immutables.
L’horitzó canari i el dret a decidir
El debate no s’atura a les ciutats autònomes. Les Illes Canàries, situades en una posició ultraperifèrica i geogràficament lligades al continent africà, emergeixen com el següent node de tensió. Les tesis que defensen el dret a l’autodeterminació de l’arxipèlag guanyen enters com a eina de desgast contra el centralisme. L’alternativa a la manca de sobirania canària, adverteixen els analistes alineats amb aquesta línia, podria ser una absorció gradual per part de la influència geopolítica i econòmica del Marroc, repetint el patró aplicat al Sàhara de la mà d’un Madrid incapaç de sostenir els seus propis límits geogràfics.
