La geopolítica del sud d’Europa està canviant de ritme, i el sobiranisme català comença a albirar una nova esquerda en la integritat territorial de l’Estat espanyol. El precedent fixat pel govern d’Espanya amb el Sàhara Occidental —qualificat àmpliament de traïció històrica als acords internacionals— ha obert una caixa de Pandora que Rabat sap utilitzar amb precisió quirúrgica. Davant d’aquest escenari de debilitat institutional madrilenya sota la pressió del regne alauita, determinats sectors independentistes tenen cada cop més clar que el futur de Ceuta, Melilla i, de retruc, Canàries, canviarà irreversiblement de mans.
El precedent del Sàhara: l’origen de la feblesa
El gir de la diplomàcia espanyola respecte al Sàhara Occidental va marcar un punt d’inflexió. L’acceptació del pla d’autonomia marroquí per sobre del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí es va interpretar des de Barcelona com el resultat directe d’un xantatge polític i migratori. Aquesta cessió davant la cort de Rabat ha enviat un missatge clar: la vulnerabilitat de l’executiu central és el motor de la seva política exterior.
Ceuta i Melilla: la devolució inevitable
Dins de l’estratègia de desgast a l’Estat, l’independentisme català assumeix de forma progressiva que la continuïtat de Ceuta i Melilla sota sobirania espanyola és insostenible a llarg termini. La pressió demogràfica, comercial i de seguretat exercida pel Marroc dibuixa un escenari onde el retorn d’aquests territoris a l’òrbita de Rabat es planteja no com una possibilitat, sinó com una conseqüència lògica del replegament colonial espanyol. Des del prisma sobiranista, visualitzar aquesta devolució serveix per evidenciar que les fronteres estatals no són immutables.
L’horitzó canari i el dret a decidir
El debate no s’atura a les ciutats autònomes. Les Illes Canàries, situades en una posició ultraperifèrica i geogràficament lligades al continent africà, emergeixen com el següent node de tensió. Les tesis que defensen el dret a l’autodeterminació de l’arxipèlag guanyen enters com a eina de desgast contra el centralisme. L’alternativa a la manca de sobirania canària, adverteixen els analistes alineats amb aquesta línia, podria ser una absorció gradual per part de la influència geopolítica i econòmica del Marroc, repetint el patró aplicat al Sàhara de la mà d’un Madrid incapaç de sostenir els seus propis límits geogràfics.
Tal com anem, quan això passi ja no quedarà una Catalunya catalana a la que independitzar…
“Descolonitzar el debat: Ceuta, Melilla i solucions pacífiques”
Em sap greu que, en el recent conflicte de Ceuta, no s’hagi obert ni el més mínim debat sobre les colònies espanyoles de Ceuta i Melilla i el seu retorn al Marroc. No oblidem que aquell indret és una colònia d’Espanya. I dues mostres evidents que allò no és Espanya: una, quan, fa uns anys, l’Estat espanyol va reconquerir l’illa del Perejil, ocupada pel Marroc, i no es va mencionar la participació de l’OTAN ni l’aplicació de l’article 5 — l’Estat espanyol es va haver d’espavilar tot sol; allò no era territori de l’OTAN.
Ara, a Ceuta, ha passat el mateix: allò no és territori de l’OTAN i Europa no hi té per què intervenir. Crec que, quan hi ha un problema com aquest, és necessari buscar una solució, i una solució seria fer una proposta com la que es va fer en el procés de descolonització d’Hong Kong després d’un arrendament de 99 anys: la Xina va dir als anglesos que tenien el control d’Hong Kong, cap a casa i així va ser.
Aquí no hi ha un arrendament pel mig, però hi ha una obligació de drets humans: eliminar d’una vegada la possessió colonial; si ha de ser en 10, 25 o 99 anys, és qüestió de parlar-ne.
Aquesta reflexió-proposta no parteix de cap consideració positiva envers el rei del Marroc i el seu govern; ans al contrari, aquest personatge i el seu govern són els més indesitjables, com ho va ser el seu pare. Rei i govern que estan portant la ciutadania del seu país a la misèria econòmica (la renda per capita no arriba als 6.000 euros a l’any) i a ser carn de canó de la immigració i de fugides com les que es van produir la setmana passada i que, d’una forma constant i insistent, fan cada dia. I fent una utilització miserable de la seva població, i que no és d’ara sinó des de la independència de l’Estat del Marroc, el 2 de maig del 1956. Un país on el rei, el primer ministre i 998 persones més controlen més d’1.000.000 d’hectàrees de terra, i la resta de la població, 38,5 milions de persones, tenen només a la seva disposició 2.000.000 d’hectàrees. Un rei i un govern al servei del seu egoisme econòmic i de Netanyahu i de Trump, personatge aquest que aspira a canviar o ampliar la seva base de Rota per una base al Marroc.
En definitiva, com deia al principi cap debat sobre aquesta problemática, ni cap consideració amb aquests personatges govern Marroqui.
Però si molta gent a l’Estat espanyol són conscients que Gibraltar és espanyol, també hem de considerar que Ceuta i Melilla són del Marroc. Davant dels problemes, solucions pacífiques, drets humans i respecte a la ciutadania.
Josep M. Pijuan Utges
Agost 2026