ACN Valladolid – El cineasta Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) inaugurarà aquest divendres la 69a edició de la Seminci de Valladolid amb ‘Polvo serán’. Es tracta d’una tragicomèdia musical que parla de la mort. La cinta narra la història de la Claudia, que està malalta i vol decidir la seva forma de morir. El film també reflexiona sobre les conseqüències que té la decisió en el seu entorn. El director explica en una entrevista a l’ACN que és vitalista i que, precisament per això, pensa molt en la mort. “Hi penso diàriament d’ençà que tenia sis o set anys, i ho faig d’una manera que m’ajuda a viure”, assenyala. En aquest sentit, recorda que al final tothom hi arribarà d’alguna manera, així que el gran repte “és estar present en l’aquí i l’ara”.
‘Polvo serán’ és un llargmetratge amb guió de Marques-Marcet, Clara Roquet i Coral Cruz que compta amb Ángela Molina, Alfredo Castro o Mònica Almirall, entre el repartiment. L’argument explica la història de la Clàudia, que després de ser diagnosticada amb una malaltia terminal, decideix iniciar un últim viatge a Suïssa. Allà podrà decidir com i quan acaba la seva vida gràcies a l’ajuda d’una associació de suïcidi assistit.
La seva parella, en Flavio, que no s’ha separat d’ella en més de quaranta anys, decideix acompanyar-la en aquest viatge sense retorn. La seva filla Violeta, en canvi, es converteix en una mediadora involuntària entre els seus pares i tot el que deixen enrere, al mateix temps que intenta trobar el seu lloc en aquesta història.
Segons Marques-Marcet ‘Polvo serán’ no és una pel·lícula sobre el dol, sinó sobre la mort i, concretament, la mort d’un mateix. “No és trista, és més aviat estranya i també incorpora un cert punt d’humor”, afegeix, “intentem confrontar una cosa tan rara com és desaparèixer, des del punt de vista de la persona que mor, però també des del punt de vista dels altres”. Pel cineasta es tracta d’un tema de què s’hauria de poder parlar més obertament i abordar-lo “en comunitat”.
En aquest sentir, el director sosté que és la pel·lícula “menys política” que ha fet, però sí la més “existencialista”. “Espero que serveixi una mica per entendre més aquest procés, com hem pogut fer nosaltres gràcies a les associacions que ens han assistit”, diu. Finalment, remarca que més enllà de la mort, el film també parla en tot moment de l’amor. “És com curiós que en català les paraules mort i amor s’assemblin tant no? Són dos temes que ens interessen i que en aquest cas mirem de reflexionar sobre quin és el límit de l’amor i la dependència”, explica, “perquè estimar algú significa també ser vulnerable i dependre de l’altre, i a vegades pot ser en certa manera tòxic”.
<strong>El paper de la música i la dansa</strong>
Una de les particularitats de la pel·lícula és que incorpora escenes de dansa, interpretades per la companyia La Veronal. Pel que fa a la música, aquesta està signada per la cantant i compositora Maria Arnal. Pel director aquesta via ha servit per arribar a “una veritat” a la que no poden arribar les paraules perquè la mort i també l’amor no deixen de ser “abstractes”. “Si mires documentals de diferents cultures veus que la música sempre està present al final”, afirma.
Pel que fa a les coreografies, el cineasta remarca la feina feta per La Veronal, una companyia de dansa amb una capacitat “d’apropar-se a l’estrany, fins i tot, amb un cert humor”. En aquest sentit, considera que tenien el to “perfecte” per interpretar aquesta mena de “cor grec” que acompanya la història. “Ho volia explicar des d’un lloc amb imatges i sons, fent servir totes aquestes eines cinematogràfiques perquè al final el música és part del llenguatge i també de la història del cinema”, concreta.
<strong>Reconegut al Festival de Toronto</strong>
Recentment, el film va ser reconegut pel Festival Internacional de Cinema de Toronto (TIFF), on es va alçar amb el premi al millor film de la secció Plataforma. Concretament, el certamen va fer valdre les “commovedores” interpretacions de Castro i Molina, així com la capacitat del film de barrejar diversitat de moments amb humor de forma “convincent” en el que van considerar una història carregada d’emocions i explicada amb un gran “atreviment formal, sentit visual i amb humanitat”.
Per Marques-Marcet es tracta d’un fet rellevant, perquè un cop es comença a presentar una pel·lícula a la gent és quan passar a ser “de tothom”. El que li agradaria al director és que el públic en pugui parlar un cop surti de la sala i que també els ajudi a viure “una mica millor”. “Intentem fer pel·lícules sense judicis i en les quals plantegem unes preguntes a les quals tampoc tenim una resposta, cadascú ha de trobar la seva”, apunta.
<strong>Pas per la Seminci</strong>
Ara el film arriba a la secció Oficial de la Seminci, on opta a guanyar l’Espiga d’Or. Més enllà de la seva presència com a participant, la pel·lícula del cineasta és l’encarregada d’inaugurar l’edició d’enguany i, de fet, l’equip de ‘Polvo serán’ seran alguns dels protagonistes de la gala inaugural, que se celebrarà aquesta nit i que comptarà amb una actuació de La Veronal i de la cantant Maria Arnal.
“És bonic poder estar en aquest festival”, reconeix, “em va fer molta il·lusió que la proposta vingués del director, José Luis Cienfuegos, perquè ja fa anys que hi tinc una molt bona relació”. Més enllà del fet de participar amb la seva pròpia proposta, el director ha deixat clar que hi ha un gran nombre de pel·lícules molt interessants, sigui en la seva secció o en d’altres de paral·leles. “És impressionant estar aquí amb aquest conjunt de films increïbles”, afegeix.
El llargmetratge és una producció de la companyia Lastor Media, la suïssa Alina Film i la italiana Kino Produzioni. L’estrena de la pel·lícula a les sales de cinema serà el 15 de novembre. Després de cinc anys treballant en aquesta pel·lícula, Maques-Marcet no té gaire clar quin serà el pròxim projecte, però afirma que va pensant en nous projectes. “Al final tot depèn de com vagi l’actual, si podràs finançar la següent… el que voldria és que el temps d’elaboració de la següent fos una mica més curt”, conclou.
