Divendres, 15 de Novembre de 2019 - Edició 477
La República

Espanya, un estat feixista? (2): L’evolució de la lluita antifeixista als Països Catalans

‘Espanya, un estat feixista?’ és un reportatge dividit en sis capítols en què diverses veus de la lluita antifeixista als Països Catalans responen a la pregunta sobre si l’Estat espanyol és […]

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 28/08/2018
Una manifestació antifeixista celebrada el 12 d'Octubre del 2017/ Josep Molina

‘Espanya, un estat feixista?’ és un reportatge dividit en sis capítols en què diverses veus de la lluita antifeixista als Països Catalans responen a la pregunta sobre si l’Estat espanyol és o no feixista. Després de la primera entrega del reportatge -on es feia un petit repàs històric del feixisme a l’Estat espanyol i la lluita per enderrocar-lo, a més de presentar el seu estat de salut en el context actual-, us deixem amb el segon capítol; on s’explica l’evolució de la lluita antifeixista als Països Catalans. 

El feixisme i la lluita per enderrocar-lo són dos moviments que han anat transformant-se en paral·lel. Així, molts han estat capaços de constatar com el feixisme és capaç d’aprofitar qualsevol oportunitat per créixer, des de les institucions o al carrer. Ho ha fet en els darrers anys, en què hi ha hagut una gran visibilització d’una de les seves característiques principals -el nacionalisme espanyol- com a reacció al procés independentista, i ho farà mentre pugui seguir estirant del fil de la catalanofòbia amb la complicitat de diversos partits polítics. I és que no és difícil veure dirigents espanyolistes manifestant-se amb cares conegudes de l’extrema dreta, com ha passat en les mobilitzacions celebrades a la plaça Catalunya de Barcelona pel 12 d’octubre, un dia (en si) marcat pel franquisme. Grupuscles nazis i PxC, de la mà de persones amb cadires blaves i taronges al Parlament; que ara posen orgulloses a la foto en concentracions de Societat Civil Catalana (iniciativa sorgida de l’extrema dreta espanyolista) amb participació de grups feixistes que actuen impunement. “Si els organitzadors d’aquestes manifestacions són demòcrates, no haurien de permetre que els feixistes hi participessin”, diu l’activista i un dels fundadors de la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme, David Karvala, que explica com han “separat camins amb el PSC, un partit adherit a Unitat contra el Feixisme i el Racisme i amb el qual havíem treballat molt” precisament per aquest motiu.

Subestimar les noves formes de feixisme -que busquen ampliar les seves bases, per poder normalitzar-lo- seria un error mortal. És per això que, com explica la portaveu de l’organització Poble Lliure, Mireia Caldés, els moviments antifeixistes han hagut d’explorar noves formes de rebatre un discurs que pretén alimentar-se dels sectors més desafavorits de la societat entrant (amb argumentacions buides de contingut) en reivindicacions al voltant de temes com les pensions o la sanitat. “Cal desmuntar-les i assenyalar al capitalisme com a culpable major”, apunta la portaveu de Poble Lliure, que responsabilitza a “la manca de capacitat de la socialdemocràcia de donar resposta a la precarietat” del fet que el discurs feixista hagi “traspassat el discurs a nivell institucional”. La solució, l’aporten des d’Endavant marcant tres eixos d’acció: la lluita antiracista a tots nivells, una lluita discreta i basada en l’autoorganització i l’assemblearisme de base contra possibles brots xenòfobs i la lluita antifeixista més clàssica contra l’espanyolisme i els col·lectius neonazis “agrupats en grupuscles pràcticament desconeguts, en partits polítics extraparlamentaris o amb representació institucional”. En els darrers anys, aquesta darrera es pot entendre com la lluita contra el feixisme més reaccionari al procés independentista, però l’organització avisa que aquesa vessant del feixisme “per garantir l’explotació nacional” no ha de fer perdre de vista la resta d’armes que usa. “El feixisme espanyolista ha ressorgit amb força com a oposició a l’independentisme i perquè l’Estat li ha donat carta blanca per actuar impunement (des dels discursos d’Albiol, Rajoy en el seu moment o el rei Felipe VI, fins als actes i difamacions de Ciudadanos), però això només el situa com el més visible, sonor i cridaner”, diuen.

Amb tot, explica Karvala que el feixisme que es mobilitza al voltant del procés d’independència “és el mateix de sempre”. Lluny de posicionar-se pel que fa a l’eix nacional en la política catalana – de fet, recorda que denuncien de la mateixa manera l’existència de grups d’extrema dreta catalanista com ‘Som Catalans’, una “escissió catalanista de PxC, que intenten moure’s a Vic; tot i que a les municipals de 2015 van rebre només 56 vots” -, Unitat contra el Feixisme i el Racisme té clar que el feixisme vol aprofitar al màxim el moment de tensió política entre Catalunya i Espanya. “A Mataró, per exemple, PxC està molt ficada dins de Plataforma per Tabàrnia”, explica Karvala, que assegura que el partit feixista ha arribat a organitzar manifestacions sota el paraigua dels tabarnesos amb la regidora de PxC Mònica Lora o l’exmembre de l’agrupació neonazi Moviment Social Republicà (MSR), Jordi de la Fuente. “Evidentment, hi ha més extrema dreta espanyolista”, assegura Karvala, que insisteix en la gran diversitat de sensibilitats polítiques que conviuen dins el seu moviment i el consens de no defensar una o altra postura pel que fa al procés d’independència.

Però no totes les organitzacions antifeixistes fan una diferenciació tan clara entre aquesta lluita i la nacional. Tot i que Poble Lliure no renuncia a participar en espais més transversals de la lluita antifeixista, la concep com un eix clau per assolir la independència: “actualment, defensar la independència dels Països Catalans és un ariet contra el feixisme estructural, tal com s’ha demostrat al llarg de gairebé deu anys de procés independentista al Principat, en què la lluita nacional ha anat acompanyada d’una major consciència democràtica i de justícia social”. I és que, precisament, els moviments d’alliberament nacional han estat uns dels més perjudicats pel feixisme a l’Estat espanyol -el famós “antes una España roja que rota” de José Calvo Sotelo”- i diu Caldés que “actualment, el feixisme ha continuat impregnant els discursos i les pràctiques polítiques de partits com PP, C’s i el PSC (amb la col·laboració de certs mitjans de comunicació que l’han estat blanquejant)”; a qui titlla de “culpables” de la impunitat de les respostes violentes als reclams de llibertat i democràcia. Una impunitat que la mateixa Caldés vincula a una legislació insuficient per combatre el feixisme, amb la justícia espanyola permetent desfilades amb insígnies nazis i feixistes o girant l’esquena a les expressions feixistes en els camps de futbol. “I, el pitjor de tot, és que pretenen que això ho oblidem”, lamenta per advertir que la situació no millorarà amb el feixisme enquistat dins els poders de l’estat.

Fins aquí, el segon capítol del reportatge. Podeu llegir el primer capítol al següent enllaç: ‘Espanya, un estat feixista?’

Demà, el tercer capítol: ‘Es pot definir Espanya com un estat feixista?’

Relacionats