Dilluns, 18 Febrer 2019

Espanya, un estat feixista?

Una radiografia de l’estat de salut d’aquest moviment i la lluita per enderrocar-lo en l’Estat espanyol dels presos polítics i els exiliats

|

Segueix-nos a

Diverses generacions van agafar-li la paraula quan, fa cinquanta anys, Lluís Llach ja deia que calia estirar tots perquè caigués l’estaca. Des de fa dècades, l’antifeixisme s’ha convertit en una de les lluites compartides més presents als Països Catalans que -units en victòries i derrotes- no han perdut mai de vista una estaca que ja no ens lliga però de la qual no ens n’hem desfet. La història de molts es construeix, de fet, al voltant de la batalla per tombar-la; en un combat en què el feixisme ha fet ús del seu caràcter camaleònic per sobreviure (amb millor o pitjor estat de salut) a l’Estat espanyol.

El 2018, encara és lluny de la mort i ha decidit posar-se corbata. Vol atraure, agradar nous públics que no comprarien el discurs d’un cap rapat fent la salutació romana. I, la lluita històrica de l’antifeixisme als Països Catalans també hauria de transformar-se, segons l’activista David Karvala. “Durant les darreres dècades, una part important de la lluita antifeixista a Europa s’ha inspirat, conscientment o no, en l’estratègia d’Antifaschistische Aktion impulsada pel Partit Comunista Alemany el 1932-33, d’on prové ‘la bandera antifeixista’ i la insistència de fer inseparable la lluita contra el feixisme de la lluita contra el capitalisme”, explica Karvala, que també és un dels fundadors de la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme. Així, adverteix de la necessitat de no repetir els errors d’una estratègia d’acció antifeixista “fracassada”.

   

Vol dir, això, renunciar a una lluita històrica que molts han abanderat fins a dia d’avui? Per a Karvala, és simplement entendre que existeixen diverses formes de batallar-la i que pot incloure perfils de gent molt més diversos. Diu ell que el moviment ‘Antifa’ original als Països Catalans s’enfrontava a “grups reduïts de matons” i la situació actual contempla els 75.000 vots que va rebre Plataforma per Catalunya en les eleccions del 2010. Un “feixisme disfressat” que no es combat amb l’estratègia de grups antifeixistes amb una visió política molt determinada i que no funciona contra “una amenaça més àmplia i més política”.

Històricament, la lluita antifeixista als Països Catalans ha servit per vertebrar les expressions polítiques més progressistes i democràtiques al territori; convertint-se en “un pal de paller per combatre les múltiples cares de la intolerància, el racisme, la xenofòbia i l’imperialisme sobre pobles com el català”. Ho diu la portaveu de l’organització Poble Lliure, Mireia Caldés, que encara reivindica “la memòria de la guerra civil, amb la solidaritat de les Brigades Internacionals i l’organització dels comitès de milícies antifeixistes” com un “referent històric clau” en què s’emmiralla l’antifeixisme actual. “Sabem què ens hi vam jugar i tot el que hi vam perdre, com a tràgica lliçó de les conseqüències que comporta el creixement i el triomf del feixisme en una societat”, diu, coincidint amb Karvala -amb tot- en el fet que el feixisme del segle XXI ha “canviat de màscares” per arribar a “la política de masses”.

En aquest sentit, l’organització Endavant entén avui el feixisme “no com l’acció violenta i descontrolada de grupuscles de descervellats més o menys nombrosos, sinó com un recurs que el capitalisme patriarcal contempla de forma ordinària i normal dins del seu funcionament”. La història els ha ensenyat -diuen- que “aquesta ha estat la sortida pragmàtica d’un sistema i dels seus instruments legals, els estats, per poder seguir el procés d’explotació (econòmica, nacional i de gènere) en moments de crisi”. És per això que s’aventuren a dir que el pòsit antifeixista roman a les classes populars dels Països Catalans “des del 1936 i fins a dia d’avui” amb els canvis i mutacions pròpies del pas del temps – “ni era el mateix abans de la guerra que durant o després, ni és el mateix l’època de la Batalla de València o, en general, els durs anys 1990 arreu de la nació, que la lluita actual”- que han anat diluint “l’acció directa antifeixista” per factors com la criminalització i estigmatització que s’ha intentat fer del moviment per una part del sistema mediàtic i social o (més explícitament) per “la repressió de la qual se serveix l’Estat”.

Fins aquí, el primer capítol d’un reportatge en què diverses veus de la lluita antifeixista als Països Catalans responen a la pregunta sobre si l’Estat espanyol és o no feixista. 

Demà, el segon capítol: ‘L’evolució de la lluita antifeixista’


Seguiu-nos a:

MÉS LLEGITS