Dilluns, 21 d'Octubre de 2019 - Edició 452
La República

No són prou 220 anys de presó per la revolució definitiva?

Lledoners s’ha omplert dos dies seguits de republicans reclamant la llibertat dels presos polítics i exiliats. Ni en això l’independentisme és capaç de posar-se d’acord: dos actes diferents que reclamen […]

Redacció
Redacció 03/11/2018
L'esplanada de Lledoners, al costat del centre penitenciari, durant l'acte per l'any d'empresonament dels exconsellers Oriol Junqueras i Quim Forn, l'1 de novembre de 2018

Lledoners s’ha omplert dos dies seguits de republicans reclamant la llibertat dels presos polítics i exiliats. Ni en això l’independentisme és capaç de posar-se d’acord: dos actes diferents que reclamen el mateix. Però aquestes mancances de coordinació, confiança i compenetració que evidencien tenir els partits seran superats per la gent, tal com es va demostrar l’1-O.

Ara, però, caldrà saber si la ciutadania tornarà a estar disposada a tot com ho va estat l’1-O i el 3-O. O és que no són prou 220 anys de presó per a revolució definitiva? Caldrà esperar a les sentències fermes? Haurem d’esperar veure com gent innocent, cívica i pacífica es panseix a la presó? Volem esperar a eixamplar una base que ha quedat demostrat que només s’amplia amb reptes de país com el referèndum de fa un any? Volem seguir posant creus i llaços grocs, fent sopars, concerts, trobades i manifestacions estèrils i puerils davant les presons? A què esperem?

Òmnium de retirada, l’ANC a la temptativa, l’AMI desapareguda, repressió a tort i a dret, un govern efectiu que li sobren paraules i li manquen fets, partits barallats, presos que no es parlen entre ells i els CDRs en silenci. La pregunta és clara, i ara què?

Ja no ens valen objectius de país que semblen convertir-se en una excusa per allargar el processisme. Ara sona com esperançador i gran oportunitat una ciclòpia manifestació pels drets i les llibertats a Europa. Després, alguna altra brillant idea s’empescaran amb la malèvola pretensió d’anar “cremant etapes” quan en realitat el que es voldrà és intentar convertir el camí de la República en una mena de “qui dia passa any empeny”.

El procés va començar de baix a dalt i així ha de seguir sent. Els ciutadans, empoderats, forcen els partits i les institucions a actuar. Potser caldrà tornar a les mentalitats del 2012 i 2013 i entendre que la pressió ciutadana no pot afluixar. Tot depèn de nosaltres, només de nosaltres.

Relacionats