Unes relacions que per la seva naturalesa sempre han estat complexes. La llibertat creadora, la imatge romàntica de l’artista, poden xocar amb la disciplina que ofereix un moviment polític. Però també és una palestra en la qual mostrar-se al públic. Endinsem-nos doncs, en la política de l’art, per veure com l’art ha entrat en el moviment independentista. Tot i parlar de fets que encara s’estan desenvolupant, esperem donar pistes i aclarir punts. Alhora que generar més preguntes.
Catalunya i l’art; una lluita estètica?
Una de les primeres reflexions al voltant del Procés en l’àmbit de l’art, la trobem a la revista de crítica A-Desk. En el dossier Como explicar Catalunya a una liebre muerta (2013), els textos d’Oriol Fontdevila, Martí Manen, Peio Aguirre, Martí Peran, Joan M. Minguet, Juan Canela i Eloy Fernández Porta mostren a parer seu l’estat de la relació. En aquest sentit és rellevant veure l’escepticisme que revelen els textos. Per exemple; Martí Peran descriu així la voluntat que l’ha portat a escriure: Pereza, esa es la sensación que produce tener que incorporarse al debate soberanista a día de hoy, hastiados como estamos de palabrería oportunista y de iconografía bastarda.
Unes reflexions que demostren una posició que es mantindrà fins aquest 2017. Si ve l’alta cultura, mostra un cert escepticisme a l’hora de participar estèticament en les mobilitzacions. La cultura popular catalana hi entra de ple, com afirma Martí Manen a La República: Estem parlant d’una terra on hi ha la Fura dels Baus, on hi ha Antoni Miralda, no són actors que els tinguem perquè sí. Hi ha una tradició, des de la cultura, de com treballar la massa des del punt de vista estètic. Així les manifestacions organitzades per l’ANC mostren una clara voluntat estètica. Les fotografies àrees, generen reportatges gràfics d’un gran impacte. Una tesi que també subscriu Joan Fontcuberta a La República: El col·lectiu d’artistes professionals potser s’ha desentès de participar en aquesta campanya, però la tasca artística segueix sent-hi i potser l’ha d’absorbir la societat civil catalana, tan activa i dinàmica.
Al voltant dels símbols s’han generat “disturbis” pensem en el cas de l’estàtua de Franco al Born, que va ser arrasada, literalment. O en la tala del pi de les tres branques. Però també recentment en l’activisme al voltant dels llaços grocs. Si s’han generat disturbis, ha estat al voltant d’elements simbòlics. No hi ha hagut un xoc directe al carrer entre dues masses d’ideologies contràries, en el cas dels defensors de la República catalana. A excepció de l’1-O i els disturbis després de la detenció de Carles Puigdemont, tots els xocs “violents” han estat arran d’una disputa semiòtica.
La importància de les imatges la podem veure en aquestes declaracions de Joan Fontcuberta a La República: Si avui féssim intifades, els manifestants no tirarien pedres sinó que farien fotos. És molt més útil que no pas el poder de la pedra. La fotografia informa i la informació modela l’esperit, així es crea un estat d’opinió.
Un exemple recent d’aquest fet ha estat l’acció d’un GDR aquest agost a la Bisbal de l’Empordà, on els voluntaris unionistes anaven vestits amb granotes de treball blanques, imitant la vestimenta de la famosa sèrie Breaking Bad. La controvèrsia sobre les imatges, hanmostrat al grup com una força aliena al poble, no com un grup de defensa d’aquest. La disputa ha arribat també a les institucions. El cartell d’Autoenganyats: Si vivim, vivim per tallar caps de reis, va fer que Pablo Casado qüestionés el control de l’Ajuntament de Barcelona sobre les seves marquesines. El Fiscal General de l’Estat va haver d’intervenir assegurant que penjar llaços entra dins de l’exercici de la llibertat d’expressió.
El crític d’art Martí Manen ens parla també del paper dels museus i institucions culturals: passat l’1-O: Què va passar al Museu d’Història de Catalunya? Es va fer alguna cosa? Al MNAC?, s’obre la sala oval perquè es facin debats amb el públic? Passa alguna cosa al MACBA, al CCCB?, passa alguna cosa al museu Dalí de Figueres? No només són els artistes, és el context artístic que davant d’una situació de canvi, en un moment d’un canvi social real, se sent incapaç d’actuar. Potser perquè està emmanillada políticament, ja que els pressupostos van escurçant-se i la seva funció no ha estat mai estar a primera línia.
L’autoorganització dels artistes
L’organització de la societat, en grups, comitès i capelles ha estat una constant des de l’octubre de 2017. Els artistes no n’han estat una excepció. En aquest sentit, al novembre es van crear les primeres estructures d’artistes d’acord amb els CDR, ja existents. Grups de WhatsApp van començar a incloure a creadors, per establir xarxes, ponts. Amb un especial seguiment a l’interior de Catalunya, la xarxa es va anar expandint. Com afirmen promotors d’Artistes de la República la qüestió era seguir una filosofia fusteriana, per la qual s’incideix en la voluntat d’unir persones i voluntats, per, en la convivència generar activitat política i estètica (en el cas que ens ocupa).
La plataforma en un primer moment anomenada Artistes per la República, es va canviar el nom sota el convenciment que la República ja va ser proclamada el 27-O. Per tant no s’hi ha de mostrar la seva adhesió, sinó el compromís per fer-la efectiva. Ara s’anomenen Artistes de la República.
La plataforma; transversal i horitzontal, va protagonitzar una de les seves primeres actuacions el 15 d’abril a la manifestació en favor de la llibertat dels presos, es va desplegar un tríptic amb les imatges de Ramon Casas, La càrrega, 1899-1902, Manel Armengol, Càrrega policial passeig de Sant Joan, 1976 i Robert Bonet, Càrrega policial, 1 d’octubre, 2017. El 21 de maig es va empaperar les escales de la Seu de Manresa, amb un mural on es podia veure la fotografia d’Armengol. Marc Sellarès, un dels promotors de la plataforma, afirma com una de les voluntats és la de poder proporcionar al moviment republicà imatges que per la seva contundència alhora que qualitat estètica, marquin l’imaginari col·lectiu. L’artista, llavors, em pregunta: quina doncs, haurà de ser la foto finish del moviment? Les solucions plàstiques, afirma, poden tenir també un resultat positiu en el si de la lluita. Es pregunta; tu imagina’t que en un xoc amb la policia tothom porta miralls, és una mesura no violenta però d’una gran efectivitat. Aquest estiu, el col·lectiu ha estat immers en la consecució d’una campanya antirepressiva que utilitzant els camps en favor de la República i la llibertat dels presos. D’aquesta manera, fent servir les segadores es feien llaços per l’alliberament dels presos polítics.
Art i república: teoria o praxi
És evident que aquest moviment polític en relació a l’art, s’estudiarà els anys que venen. Fora de les anàlisis acadèmiques sobre la qüestió, parlem amb Joan Fontcoberta sobre aquest fet; En l’àmbit de la fotografia, a l’època de la Depressió americana una autora com Margaret Bourgwhite deia: ‘tota fotografia, no és document sinó propaganda’. El problema no és que sigui propaganda. Si no a què serveix aquesta propaganda. El que hem de valorar és la causa a la qual servim. No, si estem fent documents o propaganda. Aquest tipus de militància dels artistes, normalment en causes d’esquerra, en causes progressistes, trobo que avui en dia ha quedat substituït per una esquerra exquisida (una gouche caviar) que agafa el discurs de la revolta política, però es queda en pura façana estètica.
Martí Manen aporta altres termes a la discussió: Tradicionalment la definició d’identitat catalana és des de la derrota. Des dels segadors fins a l’11 de setembre, la relació Barça-Madrid, la idea de Madrid com a capital, com a Barcelona com a segona ciutat. Una identitat construïda des de la derrota. No és fàcil donar-li la volta a aquest fet. Hi ha moments de la història contemporània on s’intenta, però també hi ha una Guerra Civil, un franquisme, un post franquisme amb una forma de democràcia sui generis. El context no és el més amable perquè la gent es mulli. Però també perquè hi ha una por incorporada, a perdre una situació individual. La gent pensa que es quedarà sense feina. En parlar de la relació del sector artístic; exposa: Això ja és una cosa que ens persegueix. La desconfiança absoluta entre les dues bandes. Des de la política no es confia en l’art, al contrari, es desconfia dels artistes o agents artístics. I s’intenta evitar de qualsevol manera una possibilitat de crítica. Els museus s’intenten minimitzar en aquest sentit. I a l’invers, al revés. Sembla impossible que des d’un context artístic et puguis aproximar de tu a un polític i dir-li, escolta, parlem. Que es podria fer. Però ningú ho pensa. També hi ha el fet que venim d’una tradició política on l’art ha estat una eina d’un tipus de propaganda, de posicionar uns plantejaments d’una forma suau. Quan segons quines administracions seleccionen a artistes perquè siguin la seva bandera es fa des d’una forma suau. No per una opció de força crítica sinó perquè “ens va bé” i això marca i es nota des del sector artístic, i de l’ús polític que es fa de les coses.
D’altra banda, l’artista Anna Llimós (participant en l’exposició 55 urnes per la llibertat) exposa a La República com la seva obra la volia desenvolupar des de la recerca, recuperant les petites històries del mateix 1-O, sense pretensions i no sent personalista, com diu, en l’art hi ha altres maneres de parlar. Unes altres maneres de parlar que porten com afirma més amunt Marc Sellarès a marcar l’imaginària col·lectiu.
Com és evident i segons el tarannà del moviment independentista actualment, encara hi ha molt camp per recórrer. Podríem fins i tot considerar l’1-O com un primer assalt, d’un combat relativament llarg. En aquest sentit les relacions entre els artistes, les institucions i el moviment republicà no deixen d’estar lligades a les seves sinergies naturals. Factors com l’economia global o els interessos particulars (en un sector que té més incentius per anar per lliure que unit) poden pesar més que la unió col·lectiva per arribar a fins concrets. Així i tot fa de mal parlar d’un fet que s’està produït o estan despertant, així que el més savi és seguir l’antiga pràctica del wait and see. Tal com afirma Cuauhtémoc Medina, l’historiador no deixa de ser un forense, sempre arriba quan algú s’ha mort i abans que apareguin els cucs. Potser ara és el moment de fer-nos les preguntes i tenir la sana curiositat de posar el nas a tot arreu per captar l’ambient, per d’aquí a uns anys, veure si allò que s’ha fet ha servit, o és una manera de veure com no s’han de fer les coses. O simplement ara donem una importància als fets que no la tenen.
