El centenari a què em refereixo és el del Complot de Garraf, que per extensió ens interpel·la sobre la importància cabdal per a la història de la Catalunya contemporània i del catalanisme d’Estat Català. Enguany en fa cent del Complot de Garraf, un intent de magnicidi que un nucli de patriotes independentistes volia dur a cap per tal d’escapçar la monarquia borbònica catalanòfoba i repressora. D’aquest aniversari en sentireu a parlar ben poc perquè destorba a un seguit de corrents polítics, ideològics i acadèmics, en el sentit que contradiu el relat que han pretès i han aconseguit, en bona part, imposar. És el mateix relat que obvia, posterga o empastifa tot allò que ha envoltat Estat Català, el principal moviment/partit revolucionari independentista català d’abans de la Guerra Incivil del 1936/39 i matriu d’altres de posteriors. Si bé les accions d’Estat Català concerneixen a tots els catalans patriotes, als ponentins ens concerneixen més que a ningú. La raó és ben fàcil d’entendre: vam ser qui més militants vam aportar-hi en termes relatius.
Que hi hagués tants fills de Ponent a EC no és estrany, atès que els anys 20 i 30 el nacionalisme revolucionari i l’esquerra combativa de matriu catalana (no n’hi havia altra de rellevant) estaven farcits de lleidatans. Mentre Ponent era eminentment rural i agrícola, Barcelona ja era una gran urbs industrial i l’una va atraure braços de l’altra. La revolució industrial que Catalunya, contra tot pronòstic, perquè no disposava de ferro, carbó o cotó ni els seus ports donaven a l’Atlàntic, havia empès s’havia nodrit bàsicament de capitals, emprenedors, tècnics i obrers, majoritàriament catalans i, és clar, catalanoparlants.
Contradient el populisme profundament catalanòfob dels nous lerrouxistes, de dreta i d’esquerra, ni la majoria de cabals provenien de l’esclavisme ni els treballadors a peu de teler no havien vingut a “levantar Catalunya” perquè quan aquests van arribar (els anys 60/70) la revolució industrial ja estava declinant i les inversions començaven a emigrar de la indústria al serveis i la construcció. I això no trau que no penquessin de valent i que bastants inculquessin als seus descendents l’estimació per una Catalunya plena i lliure, metre altres covaven un rancúnia més ètnica que de classe i l’un d’octubre del 2017 alguns fins van celebrar que ens apallissessin.
Al primer terç de segle vint nombrosos fadristerns i cabalers de Ponent van fer cap a aquella Barcelona puixant, on confluïen tots els corrents artístics i polítics més avanguardistes i que tenia menester d’obrers, minyones i dependents. Duien amb ells una catalanitat més ètnica (en el sentit veritable del terme, que fa referència a una identitat cultural i històrica i no pas racial, com pretenen imputar-li els detractors) que no pas pròpiament política. Aquesta la van adquirir a la Ciutat Comtal, on van radicalitzar-se. Uns van adonar-se que assolir un estat propi era la manera més idònia de preservar la nació i que les classes populars podien guanyar-hi molt i alhora eren qui més estaven disposades a arriscar-hi. Altres, van comprendre que el seu projecte socialista o llibertari no solament no estava renyit amb la consecució d’una república catalana sobirana, sinó que constituïa un bon pressupòsit per poder-lo assolir perquè la monarquia espanyola era profundament reaccionària i catalanòfoba.
El cert és que pesaven molt i no hauria estat estrany que Seguí, Macià, Badia, Comorera i Companys, parlant un lleidatà eufònic, haguessin coincidit en una reunió per casar les reivindicacions nacionals i socials en un sol projecte per fer avançar Catalunya. Estem fent esment, poca broma, al secretari general del sindicat hegemònic i del principal partit socialista, a dos futurs presidents de la Generalitat i a un dels màxims dirigents d’un altre partit important.
Els promotors del Complot de Garraf potser no eren conscients de les repercussions que podia haver tingut la seva acció, ni comptaven amb prou mitjans ni els suports o l’estratègia per traure’n profit, més enllà de provocar un terratrèmol impressionant de resultats més que incerts. Ara bé, van ser dels pocs que van gosar desafiar la dictadura de Primo de Rivera, mentre el PSOE i la Lliga hi contemporitzaven. Així mateix, l’any següent van constituir la columna vertebral de l’aixecament armat de Prats de Molló, mentre altres s’empassaven submisos la repressió de la cúpula militar. Sense Prats de Molló Macià, probablement, no hauria adquirit el prestigi que va dur-lo a poder fundar ERC i guanyar les eleccions del 1931. I sense Macià i el nucli de patriotes fidels d’EC, potser en lloc de la República Catalana a Barcelona només s’hauria proclamat l’espanyola i no s’hauria pogut, ves a saber, negociar l’Estatut de Núria.
Estat Català va ser dels qui més morts va tenir els primers dies de juliol del 1936 combatent contra els revoltats colpistes i si hagués tingut més efectius, potser l’anarquisme violent i totalitari no s’hauria apoderat de tantes armes. I sense aquestes armes tampoc no hauria pogut perpetrar la rècula d’execucions i col·lectivitzacions a punta de pistola, que tant van desacreditar la República. En tot cas, si no n’hi va haver més Estat Català hi va tenir molt a veure.
Em sembla que recordar el Complot de Garraf i el protagonisme d’Estat Català en aquells fets i altres de transcendents, incomoda a molts. Incomoda als qui critiquen la desfilada de les seves joventuts uniformades a Montjuïc, però callen davant de les columnes armades que volgueren implantar el comunisme llibertari amb violència, encara que fos a costa de posar en risc la victòria sobre els franquistes. Desplau als qui sempre han titllat el nacionalisme català de burgès, poruc i aferrat a les seves plusvàlues. Destorba als qui oculten que l’aixecament armat del 1936 pretenia acabar amb el republicanisme i les esquerres, però també amb Catalunya com a nació. Fa nosa als qui obvien que es pot ser profundament republicà i alhora no voler una república espanyola. I també incomoda als que confonen la consciència de classe i la lluita per la justícia social, amb l’odi de classe i l’ajusticiament, polític o físic, del que pertanyen a altres segments socials.
En resum, no ho van fer tot bé i potser no havien previst prou l’abast real del seus actes, però van constituir una generació de patriotes a la qual la nació catalana deu molt i que van pagar molt car el seu esperit tan arrauxat com generós i fidel a unes conviccions immaculades.
