Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Un aniversari kafkià

Ha passat un any, la foto ha canviat. El retrat que avui acompanya la política republicana no és esperonador, ni molt menys esperançador. Un Govern amb tres estratègies, un Parlament […]

Joan Solé
Joan Solé 26/10/2018

Ha passat un any, la foto ha canviat. El retrat que avui acompanya la política republicana no és esperonador, ni molt menys esperançador. Un Govern amb tres estratègies, un Parlament sense unitat política, unes conselleries excessivament preocupades pels titulars dels mitjans, uns càrrecs intermedis pendents de justificar les decisions dels partits i les xarxes, sí, aquella bombolla que és menystinguda en públic pels popers, obsessionant les mans dretes i esquerres dels polítics. I mentrestant, atenció al mentrestant, 16 dirigents polítics represaliats i centenars de ciutadans amb causes pendents, entre els quals hi ha càrrecs municipals i els membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O.

És inevitable, en un dia com avui, donar un cop d’ull a com varen ser els fets de fa un any. És fàcil, facilíssim, entrar en la dinàmica dels retrets que avui abanderen els deixebles d’aquelles jornades. De fet, ens podem enredar i embolicar en debats estèrils com el purisme d’un moviment que en cap moment ha donat símptomes d’abraçar el nacionalisme excloent. Un joc, un fangar, que és tan productiu com invertir una tarda de diumenge a colpejar el teu cap contra la paret mestra del pis. Si es vol seguir aquesta dinàmica per no acceptar que l’hora greu que viu el país exigeix unitat real, i no pas una fotografia per satisfer els ulls plorosos, anirem ajornant una qüestió que és la de fons: Ser un representant polític del republicanisme va lligat amb la possibilitat d’anar a la presó, perdre patrimoni, no veure la família. En definitiva, sacrificar-se per la causa.

Els referents no ho són només per les cites, ho són pels seus fets. En totes les revolucions hi ha sacrificis, gent que ho va donar tot per un anhel que fins i tot no van arribar a veure. Estan disposats, els qui avui són a primera línia, o volen fer aquest pas, a acceptar que potser ells només són una generació més que ho perd tot? Les condicions i el ritme del procés no fan agosarat pensar que la generació de líders que ha perdut el republicanisme en només un any és la primera de les dues o tres que vindran fins a assolir la independència.

Que quedi clar, la República acabarà sent una realitat. La inèrcia que va provocar l’Estat amb la repressió judicial i política fa inevitable que Catalunya acabi esdevenint un país independent. És qüestió de temps, sí, però també de consciència. Fins que no hi hagi una unitat real en la primera línia republicana, el fangar de la discrepància anirà enfonsant cada cop més el terreny de joc. Fins que els qui tenen les regnes no concebin que poden ser els següents a ser víctimes de la repressió i que la guerra democràtica comporta un sacrifici personal que només resta compensat per la fermesa, la unitat i la confiança que el teu company de viatge t’aixecarà quan ensopeguis, seguirem celebrant efemèrides envoltats de retrets, insults i oferint un espectacle dantesc.

És imprescindible que el republicanisme trenqui ja aquesta dinàmica autodestructiva que ho fia tot a les enquestes, a les peripècies per inventar-se un nou partit que no és un nou partit però que acabarà sent un partit. A les declaracions que asseguren que l’independentisme no supera el 50%, als globus sonda per calcular el missatge correcte, a exigir que se signin els decrets de la República quan el Parlament accepta suspendre els diputats, a les filtracions interessades i als llibres que compleixen el guió necessari per confrontar presoners, presoneres i exiliats, exiliades. Crec, de debò, que tot això que es demana no és impossible d’assolir. Una unitat real, que pot partir perfectament de diferents marques. Anar a una, confiar, remar, votar, guanyar. Perquè si no, hi haurà més repressió a canvi de res. I de vida només n’hi ha una, no la malgastem d’aquesta manera tan kafkiana.