Els fets han demostrat que l’aposta per la distensió ha estat un gran error. Molts ja ho avisàvem, però l’empresonament de 7 nous catalans, la criminalització esfereïdora dels darrers dies, el renovat discurs dels aparells de l’Estat que obren les portes a il·legalitzar partits o reordenar extradicions i les darreres amenaces per part del PSOE de tornar a aplicar el 155 constaten el fracàs rotund d’una estratègia impulsada per bona part de les direccions dels partits independentistes.
Els principals ideòlegs d’aquesta retirada, des de Joan Tardà, Sergi Sol i la totalitat de la direcció d’ERC fins al nucli dur del PDeCat, amb Pascal i Campuzano com a executors, preveien que un abandonament dels carrers i una major entesa amb un Govern central teòricament més dialogant suavitzaria la repressió i permetria, a mitjà termini, començar a negociar termes com l’amnistia o certes concessions a l’independentisme.
La realitat, però, ha estat totalment diferent. L’abandonament dels carrers i la submissió a les directrius de jutges i Govern central han contribuït a la desmobilització de la ciutadania i, també, al desinterès de l’opinió pública mundial. Amb menys gent als carrers i menys ressò internacional, l’Estat ha trobat el moment propici per a posar en funcionament les seves tàctiques per dividir i atemorir amb molta menys oposició.
El PSOE, blanquejat pel propi sobiranisme a ulls del món i als de la pròpia ciutadania catalana, està desbocat i la història ens ha demostrat que, quan s’hi posa, és molt pitjor que el PP. Tothom en coneix els exemples, no cal anomenar-los.
Res, però, és irreversible. L’onada de mobilitzacions dels propers dies i la sentència del judici als líders independentistes obren les portes a redreçar aquesta situació que es va forjar en la investidura de Pedro Sánchez i la “Cimera de Pedralbes”. Cal que l’independentisme torni a la unitat entorn a la confrontació contra un Estat autoritari. I no faciliti cap mena d’estabilitat mentre hi hagi presos i no es reconegui el dret a l’autodeterminació.
I cal també que els responsables de la distensió reconeguin que aquesta estratègia, en un Estat espanyol antidemocràtic, no és viable. L’alternativa a assumir això és viure sempre amb la por i l’amenaça constant al 155. O encara pitjor, viure sota un 155 encobert amb uns partits aferrant-se als càrrecs i a la gestió quotidiana però sense capacitat de decisió, i amb una ciutadania enganyada i passiva. “Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. I al PSOE, això, li va com anell al dit.
