Diumenge, 12 de juliol de 2020 - Edició 717
La República

Qui nega el diàleg si fa 300 anys que fem propostes?

“El diàleg no és només seure a una taula i fer-se fotos, ni posar banderes de determinada manera ni fer gestos suposadament benevolents”

Carles Agustí
Carles Agustí 06/03/2020
Vista general de la primera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i els representants del Govern i el Parlament de Catalunya al Palau de la Moncloa el 26 de febrer del 2020

El diàleg és inherent a la política, no hi ha política sense diàleg, contrast d’opinions i acord. És més, el procés d’independència va començar com a forma de protesta o d’encetar un nou camí, precisament, per la manca de diàleg, negociació i proposta de l’altra part, de l’estat espanyol. Més encara, pel rebuig (amb mofa inclosa) per part de l’estat o el govern de torn a la proposta de diàleg i acord que representava el nou estatut.

Per tant, partim ja d’un enfocament erroni: no és als independentistes a qui cal preguntar si estan o no pel diàleg sinó que se li ha de preguntar a l’estat i al govern espanyol. Portem 300 anys de repressió i no diàleg malgrat les constants propostes, una darrera l’altra, del catalanisme per portar-lo a terme. Sempre han estat permanentment rebutjades i són l’aval suficient perquè l’independentisme no hagi de demostrar res. No és el catalanisme o independentisme qui ha de debatre sobre diàleg o no, sinó l’estat sobre si realment l’accepta o no. No només el catalanisme l’ha ofert sempre, sinó que forma part del seu ADN.

Arribats, doncs, a la situació actual, diàleg sí, per descomptat i sempre. On hi hagi una cadira hi seurem i allà on hi ha una urna votem. La qüestió important de tot plegat rau a esbrinar, per tant, què és exactament diàleg que “s’ha ofert” ara i per a què servirà.

Diàleg no és escenificació i tacticitat de vol gallinaci amb càlcul electoral inclòs. Diàleg no és només seure a una taula i fer-se fotos. Diàleg no són banderes posades de determinada manera o ni gestos suposadament benevolents. Diàleg és parlar de coses concretes i arribar a acords, que segurament poden no ser plenament satisfactoris per les dues parts.

La política, i per tant el diàleg, es fa sobre mandats dels ciutadans, sobre contextos històrics concrets. I el context històric actual és el sorgit de la negativa del diàleg del govern espanyol, de la negativa a acceptar com som i el que som els catalans, que deriva en l’inici d’un legítim procés d’independència reiteradament referendat a les urnes, especialment l’1 d’octubre del 2017.

Aquesta voluntat democràtica de llibertat pot ser referendada de nou pels ciutadans en un nou referèndum acordat amb l’estat i amb el vistiplau de les institucions internacionals o pot fer-se per acord mutu amb l’estat espanyol, la manera que sigui més efectiva per tal de garantir el dret dels pobles a decidir i expressar lliurement el seu futur. Si la cosa va de carreteres i trens, que benvinguts siguin, algú, a la banda que sigui, no ha entès de què anava tot això, ni els orígens, ni les causes ni el mandat popular.

Relacionats