Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

Per què la resposta a les sentències està tan verda?

Qui s’atreveix a convocar oficialment una aturada de país, una desobediència civil i pacífica que faci trontollar l’Estat sabent que acabarà a la presó?

Gerard Sesé
Gerard Sesé 31/07/2019
Pla general dels membres del CDR en una foguera feta al tall de l'AP7 a l'altura de l'Ampolla. / ACN

Les sentències del judici farsa que delibera el Tribunal Suprem contra els presos polítics podrien fer-se públiques demà mateix i no hi ha res preparat. La pregunta és obligada, doncs: per què la resposta que tothom té clar que s’ha de donar a les sentències està tan verda, tan difuminada?

L’explicació és més senzilla del que podria semblar i té noms i cognoms: la repressió espanyola. La virulència de l’Estat per totes les vies possibles ha aconseguit molts dels propòsits que pretenia. La presó, l’exili, la persecució a càrrecs electes i institucionals, les amenaces polítiques, els xantatges, la caverna i el seu discurs… Tot plegat ha aconseguit destruir la unitat de l’independentisme que ens va portar a la gesta de l’1-O. Però no sols això: la maca d’unitat s’ha traduït en guerra dins del mateix bàndol i ha dividit perillosament els sobiranistes amb retrets i discursos que costaran de curar.

I la repressió, sobretot, ha creat por. Qui vol organitzar una resposta contundent a unes sentències (que segur seran condemnatòries i, per tant, del tot injustes) si sap que podrà ser el següent a seure al banc dels acusats? Qui s’atreveix a convocar oficialment una aturada de país ferma, proposant una desobediència civil i pacífica que faci trontollar l’Estat sabent que, amb tota probabilitat, acabarà a la presó? Ara mateix, tothom tira la pilota al camp de l’altre i la manca d’unitat és l’excusa perfecta per evitar avançar i quedar-se arrecerat del perill.

I hi ha un altre problema greu. Si volem parar el país i fer-ho de manera efectiva, que tingui impacte real, que generi ressò internacional de primer nivell requereix una organització i una infraestructura gegantina que ja no dóna temps de posar-la en pràctica. I hem de tenir en compte que, a més, fer una heroïcitat de tal magnitud implica i afecta directament a les persones que s’hi impliquin. I doncs, com distribuïm la gent disposada a posar-hi el coll de manera eficient, efectiva i organitzada preservant la seva seguretat jurídica?

Per exemple, si es vol aturar el país amb accions a les fronteres, a les principals infraestructures com ports i aeroports i a poders fàctics com bancs i caixes requeriria una plataforma on la gent s’apuntés i pogués ser distribuïda. Com un tram de l’11-S però amb un tarannà diferent, per entendre’ns. Però si féssim això, estaríem exposant a totes les persones apuntades facilitant la feina a l’Estat per a la futura repressió. Caldria un sistema veraç però d’anonimat (i que evités els trols) per a gestionar-ho i jo no en tinc ni idea si això és possible.

Si ho fos, es podria distribuir la gent als punts clau, fer-ho per hores, torns, adjudicant tasques concretes: resistència pacífica, relleus, menjars i aigua, sanitaris, bombers, transports, informacions, mediadors… I així es podria aconseguir una mobilització de llarga durada i d’impacte.

Però és que, de moment, partim de molt més enrere, ja que sembla que no hi ha un denominador comú clar per com actuar després de les sentències entre els partits, entitats, institucions, Govern i patronals. Tot molt verd.

Qui sembla que ho té clar i està determinat és el poble però la mobilització és tal que sense un lideratge i una organització, la gent, com és normal, va perduda, desorientada i desmotivada.

No sé si hi som a temps… no ho sé…

Relacionats