Dimarts, 26 de maig de 2020 - Edició 670
La República

No sou mitjans de comunicació, sou eines de repressió

“Veig periodistes que demanen contínuament explicacions al represaliat com si ells fossin el fiscal Zaragoza”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 17/02/2020

És impressionant veure l’espectacle de periodistes, tertulians o directors de diaris sabent la situació judicial dels polítics segrestats per la justícia espanyola, el Tribunal Suprem i el Constitucional. Aquest últim, des de fa 40 anys, ha estat, literalment, un “pàrquing de paperassa” on hi ha arxivades sentències desobeïdes per tots els partits polítics des del règim del 78 i que es va convertir en la catifa perfecta del PP per amagar allà els seus femers i atacar als contraris polítics. Per cert, el PSOE no li ha derogat al tribunal aquests poders penals i aquí tothom calla.

Des de l’1-O, la via unilateral la fa el deep state espanyol, i cap mitjà de comunicació català o “catalanista” o suposadament independentista se sorprèn i s’atreveix a dir-ho explícitament. Hi ha hagut entrevistes als presos on, de vegades, veig que més aviat semblen un interrogatori inquisidor on la víctima s’ha d’estar contínuament justificant.

Quan era petita creia que els periodistes explicaven el que passava i sobretot per què passava, com feia Miss Marple que per descobrir l’assassí. Ella buscava ufanosament el motiu, el mòbil. En canvi, ara m’he trobat gairebé sempre amb periodistes que demanen contínuament explicacions al represaliat com si ells fossin el fiscal Zaragoza. Sempre hi ha excepcions, aquells que se la juguen i intenta explicar el frau. Però massa sovint, aquells que s’atreveixen a alçar la veu, potser ja no surten en antena, els veten com a tertulians o els retiren la possibilitat de fer articles.

Kafka estaria interessant en aquest lawfae mediàtic

Jo sé quan fa sol i quan plou i per molt que un jutge em digui que quan fa sol a partir d’ara es dirà “que és un dia plujós” jo no ho acceptaré. I no ho acceptaré com a individu però també tinc l’obligació moral com a comunicadora de dir-li a la gent que allò que ha dit un magistrat, i que encara que tingui la carrera de jutge, no diu la veritat.

Un exemple recent: en una hora d’entrevista a Laura Borràs he quedat ben garratibada perquè podia estar veient ben bé un capítol de Perry Mason, però era una directora d’un mitjà subvencionat fent preguntes sobre irregularitats judicials com si fossin els 10 Manaments i exigint respostes i responsabilitats a la represaliada.

Aquí som tots majors d’edat i com diu Jaume Alonso-Cuevillas i Joan Queralt, algunes després de tant de temps hem après més que Pablo Casado amb el seu Màster de cap de setmana. He posat l’exemple d’una entrevista que podria ser qualsevol en aquest moment arreu del panorama comunicatiu català. I parlo d’informatius a Catalunya, que evidentment es podria dir territori “adoctrinat”, res a veure amb les meravelloses clavegueres mediàtiques espanyoles on es marca la diferència en el bon gust, la bona premsa i bons professionals sempre defensant els drets fonamentals (s’entén la ironia, oi?).

Prou de fer veure a Catalunya que sou premsa equidistant! Sou o no sou mitjans lliures? Per què llavors demaneu sinceritat als polítics quan els mitjans esteu encadenats i no expliqueu el vostre biaix per culpa dels lligams amb els partits, les subvencions i poders fàctics?

Relacionats