Dissabte, 14 de Desembre de 2019 - Edició 506
La República

Entre l’omissió i la banalització: una reflexió sobre la premsa britànica

“El lector britànic hi llegeix que el referèndum va ser il·legal, el judici just i la sentència legítima, amb una omissió flagrant dels arguments en contra d’aquesta narrativa centralista”

Tiago Miller
Tiago Miller 13/11/2019

El Regne Unit és un dels països on, en teoria, s’hauria pogut esperar la publicació més gran d’articles sobre la sentència del Procés i les protestes posteriors. Al cap i a la fi, és un país on hi va haver dos referèndums en tan sols dos anys: el primer l’any 2014 sobre (quin escàndol!) la independència d’Escòcia, i l’altre l’any 2016 sobre la pertinència del país a la UE. A més a més, Espanya continua ocupant un lloc important dins de la imaginació popular dels seus habitants. Segons dades de la Generalitat, 2.160.300 escocesos, nord-irlandesos, gal·lesos i anglesos ens van visitar l’any passat, mentre l’Instituto Nacional de Estadística afirma que hi ha 242.837 britànics residents a tot l’Estat.

I d’articles sobre el tema n’hi havia a cabassos. El problema, però, no era una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Els diaris britànics es poden dividir en dos grups fixos, és a dir, els tabloids i els broadsheets, amb els últims considerats els més seriosos i fiables. No obstant això, llegir els broadsheets – cada vegada més propensos al reduccionisme i al sensacionalisme més necis – és per a mi potser com ha estat per a un independentista votar el diumenge: necessari, però millor amb el nas tapat. Malgrat el meu nas acostumat, res podia haver-me preparat pel pudor de ranci d’una bona part dels articles.

En aquests relats suposadament imparcials, el lector britànic hi llegeix que el referèndum va ser il·legal, el judici just i la sentència legítima, amb una omissió flagrant dels arguments en contra d’aquesta narrativa centralista. La seva realitat és una en la qual els manifestants són emmascarats violents, el Tsunami Democràtic el cervell de totes les protestes i els CDR separatistes radicalitzats. Qualsevol acte que no encaixa amb aquesta sinopsi predeterminada (com ara les Marxes per la Llibertat, la vaga general o les diverses manifestacions multitudinàries i pacífiques) hi ocupa un paper secundari i poc visible. Dels relats en són misteriosament absents els debats socials sobre la separació de poders, la disminució dels drets polítics i civils i la impunitat policial.

Una possible explicació d’això és que dels cinc diaris que van publicar articles sobre els fets de la setmana del 14 d’octubre només un té un corresponsal in situ a Catalunya. Tres escriuen des de Madrid, un des de Brussel·les, i l’únic que hi és resident té una íntima relació amb Ciutadans, cosa que els provoca una incapacitat (o, més aviat, una indisponibilitat) d’anar més enllà d’una mera recopilació de declaracions per part de l’Estat, els partits unionistes i la premsa espanyola més partidària. Fan una mena de copiar i enganxar periodístic en el qual van adoptant i repetint la mateixa banalització de les seves fonts, amb el resultat que acaben emprant termes com ara “violència”, “terrorisme” i “separatisme” fora de qualsevol context polític o social.

Un dels exemples més notables dels nombrosos casos de banalització política vistos darrerament va ser al Parlament quan Lorena Roldán hi va mostrar una imatge de l’atemptat a Vic amb l’intent de vincular els CDR detinguts amb el terrorisme. A fi de provocar-li al públic la reacció visceral tan desitjada, va emprar la paraula ‘Goma-2’ sense preocupar-se si hi havia proves per justificar-ne l’ús. Els dies 16, 17, 18 i 20 d’octubre, però, apareix a The Guardian, The Daily Telegraph, The Times, The Independent i The Financial Times una acusació de la mateixa gravetat quan tots afirmen que els manifestants a Barcelona “llençaven àcid” a la policia. La font d’aquesta notícia va ser un tweet (sí, un tweet) dels Mossos la nit del 16 d’octubre, en el qual deien que “continuen els incidents violents […] amb llançament de pedres i objectes amb àcid.” No se’n donava cap prova i tampoc es demanava. No sé quina de les dues coses és més greu. Però, el que sí que sé és que, igual que el mot ‘Goma-2’ al context espanyol, al britànic la paraula ‘àcid’ provoca una reacció d’horror profund.

Per donar-vos-en una idea, segons dades de la National Health Service, entre 2013 i 2018 hi va haver més de 500 hospitalitzacions per atacs amb substàncies corrosives. Es pensa, però, que la xifra verídica és encara més elevada, ja que no totes les víctimes van a l’hospital o bé per vergonya o bé per por de represàlies per part de l’agressor. A causa de les nombroses incidències, el meu és un país altament conscient dels danys físics i psicològics que poden causar aquesta mena de violència. Tots n’hem vist les fotos a la premsa i tots sabem que substàncies com l’àcid sulfúric, el lleixiu o, fins i tot, el netejador de clavegueres són capaços de deixar individus amb greus desfiguracions facials, cicatrius, problemes de mobilitat i de vista, i trastorns psicològics.

L’any passat va tornar a ser titular un dels casos més impactants i desoladors. El 23 de maig, van condemnar Berlinah Wallace a 12 anys de presó per llençar àcid a la seva exparella, Mark van Dongen, mentre aquest dormia. L’atac li va deixar en coma durant 4 setmanes. Quan va despertar-se’n, tenia cremades de tercer grau al 25% del cos, era cec a un ull i parcialment cec a l’altre. A més a més, havien hagut d’amputar-li una cama per sota del genoll, estava paralitzat del coll cap avall i tenia greus problemes de parla. 15 mesos després de l’atac, el Mark va acabar la seva vida a una clínica d’eutanàsia a Bèlgica. Tenia 29 anys. Parlant després de la sentència, el seu pare deia que “el noi patia com no pots imaginar. Tant dolor. La picor li tornava boig. Estava totalment paralitzat. Una bala hauria estat millor que això.”

A un informe de la BBC, Adele Bellis relata el seu ingrés a una unitat de cremats especialitzada després que un home contractat per la seva exparella li llencés àcid mentre esperava l’autobús. Van haver de sotmetre-la a diverses sessions de dutxes fredes per tal de rentar les ferides perquè, com explica ella, “cada cop que em van treure l’àcid, em seguia cremant i cremant.” Com explica l’informe, les cremades amb àcid poden trigar fins a 72 hores a arribar a la seva profunditat final. L’Adele es va perdre l’orella dreta, una bona part dels cabells i li van fer trasplantaments de pell a la cara, el braç i a una mà. Cinc anys després, i amb només 27 anys, encara visita rutinàriament l’hospital per rebre-hi tractaments quirúrgics.

No obstant això, les ferides físiques només en són una de les conseqüències. Molt sovint, les víctimes pateixen del trastorn per estrès posttraumàtic, la depressió i, ja que la majoria d’aquests atacs passen al carrer, una inseguretat aguda a l’hora de ser als espais públics. Dos anys després que un amic seu li llencés àcid a la cara i al cos, Joe Davies, de 23 anys, explica a una entrevista que “tindré cicatrius per tota la vida, però també en tinc les cicatrius psicològiques. Mai no podré oblidar-ne.”

En vista d’això, no seria normal que un periodista – i, a més a més, britànic – en demanés més informació? Vers una acusació tan greu, no seria normal que intentés esbrinar si n’hi havia proves abans de publicar-la? Però d’això, ni gens ni mica. Sembla que els principis fonamentals del periodisme de «Who? What? When? Where? Why?» no apliquin quan es presenta una notícia tan “sucosa”. Malauradament per a ells, l’efecte que fa és que és entre l’omissió i la banalització on aquests se sentin més a gust.

Relacionats