Dilluns, 8 de març de 2021 - Edició 956
La República

Tornar al punt de partida

ERC no té la força, però sí la legitimitat per intentar fer les coses a la seva manera, però sí ni amb els fets d’octubre del 2017 es va aconseguir asseure l’Estat a negociar, menys ho farà ara amb una ciutadania desmobilitzada i uns partits desunits

Aleix Clarió
Aleix Clarió 17/02/2021
Pla obert dels candidats a les eleccions catalanes del 14-F al debat electoral de RTVE. Imatge cedida el 31 de gener del 2021 (Horitzontal)

Les eleccions del 14f ens han situat en un nou escenari: una victòria del PSC que substitueix –amb molta menys força- a Ciudadanos, i un nou lideratge independentista amb ERC. Si les coses segueixen la lògica –i això és molt demanar en la política catalana- el pròxim president de la Generalitat serà Pere Aragonès. Això hauria hagut de ser motiu d’una immensa celebració, perquè assolir la presidència era “el Dorado” d’ERC, però les celebracions van ser més aviat minses: ni van guanyar les eleccions, ni van arrasar com esperaven, ni la diferència amb Junts és prou gran per a imposar res. Són conscients d’això, són conscients que el Pdecat ha fet mal a Junts, però no tornarà a passar, són conscients que el relleu a Junts s’ha fet, que han participat acabats de néixer i sense drets electorals, i malgrat tot això els tenen allà enganxats; a les pròximes eleccions, Junts –si ho fan bé- poden guanyar amb un bon marge, i uns i altres en són molt conscients. Però deixant de banda tot això, la realitat actual és que la majoria de la ciutadania ha abraçat les teories d’ERC, que giren al voltant del pragmatisme, del realisme, de l’Amnistia, el referèndum pactat amb Espanya i la “via àmplia”. Aquest darrer concepte no és altra cosa que la metamorfosi d’eixamplar la base però per dues vies: un govern amb Junts, CUP i Comuns, i seguir treballant per incrementar independentistes més enllà del 50,8% assolit. La segona via és seguir aplicant l’estratègia a Madrid (ser “imprescindibles” per la Moncloa) i tornar a fer seure el govern espanyol a la taula de diàleg per negociar l’amnistia i el referèndum. No és un mal planning, malgrat que té algunes falles considerables. M’explico en dos blocs:

Per un costat, tenim el concepte de “govern ampli”, és a dir, un govern d’ERC, Junts, la CUP i els Comuns. Sumar a les CUP (perquè en plural és més precís en tots els sentits) és improbable, perquè fins al moment han sigut incapaços de saltar de la teoria a la pràctica. De fet, aquestes darreres hores ja han sortit diferents veus contradictòries: Poble Lliure dient que poden assumir responsabilitats i Arran dient que ni somiar-ho. De nou, com el 2015, ho decidirà una assemblea, que celebraran el 27 de febrer. Si mirem l’historial tots, sabem com acabarà. D’altra banda, els Comuns (8 diputats) ja van dir en campanya -i segueixen dient ara- que ells volen un govern amb ERC i PSC, i que són incompatibles amb Junts; una voluntat i un veto bastant difícils de conjugar. A propòsit d’això, Junts no ha vetat als Comuns, però sí que els exigeix que assumeixin el dret a l’autodeterminació si volen formar part del govern. Independència i superar l’odi profund a Junts sembla bastant complicat. En resum, el panorama que ens espera els pròxims dies és de moltes declaracions, moltes reunions i segurament un govern d’ERC i Junts. Amb tot, encara poden haver-hi dos escenaris diferents: que les CUP acabin decidint fer el pas i assumeixin responsabilitats de govern (tant de bo) o que ERC, Comuns i les CUP pactin un govern “d’esquerres” i facin pressing a Junts perquè s’abstingui en la investidura, fet que no passarà, perquè si aquesta és la fórmula desitjada (i els moviments de les darreres hores fan pensar que sí) hauran d’anar a buscar l’abstenció del PSC. Si res de tot això funciona, a ERC només li quedaran dues alternatives: o fa un govern amb Junts i el suport extern de les CUP o ens aboca a una repetició electoral. Esperem que sigui la primera opció.

D’altra banda, l’estratègia troncal d’ERC passa per ser més, per l’Amnistia i pel referèndum, i això ho pretenen aconseguir “governant bé”, sent imprescindibles a Madrid i amb la taula de diàleg. Aquest 14f ja hem aconseguit, com a mínim via percentatge, ser més: un 50,8%. El problema és que ERC no ha volgut dotar aquesta fita de cap conseqüència política (més enllà de celebrar-ho) i la Moncloa ja ha dit que encara que siguem el 90% la resposta seguirà sent NO. S’ha de seguir ampliant la base? Per descomptat, sempre. La via és “governant bé”? No, governar bé es pressuposa i és l’obligació de tot govern. Ampliar la base es fa combatent a l’Estat espanyol, posant al descobert tota la seva estructura corcada i legislant com si fossis una República Catalana de llibertats mentre l’Estat espanyol ho va trinxant tot a través del TC. D’altra banda, tothom que tingui una mica de coneixements polítics sabrà que, un cop investit el president i aprovats els pressupostos, no et necessiten per res. D’imprescindible a invisible. De fet, ni això, perquè la mateixa Moncloa ha exhibit orgullosa que no ha executat ni un sol dels acords establerts amb ERC. I, si per una casualitat del destí, ERC tornés a ser imprescindible, tampoc ho seria: quan la integritat nacional es veu amenaçada, tots els partits espanyols no dubten ni una mil·lèsima de segon a fer un gran pacte d’Estat, també amb els feixistes de Vox.

Deixem, però aquests temes i parlem dels grans objectius de la legislatura: l’amnistia i el referèndum acordat. Són objectius ambiciosos, fins i tot nobles, però són poc realistes: no només perquè ahir mateix la vicepresidenta espanyola afirmava que el referèndum i l’Amnistia no tenen cabuda dins la llei espanyola, sinó perquè, d’una banda, l’Amnistia es negocia al final del conflicte (no al principi) i el referèndum acordat amb Espanya es força, no se sol·licita al Congrés dels Diputats ni es pacta en una Taula de Diàleg. Hem de renunciar a la taula de diàleg d’entrada? No, el diàleg sempre és bo, i sempre, a tots els partits independentistes, ens hi trobaran. Però una cosa és trobar-nos-hi i l’altre creure’ns que servirà d’alguna cosa. De fet, els únics que creuen en la taula de diàleg és ERC, no perquè pensin de veritat que pot donar fruits (no són tan ingenus) sinó perquè el contrari significa donar la raó a Junts: la taula no ens portarà cap referèndum pactat, però sí la imatge internacional que el PSOE necessita per fer veure que està intentant solucionar “el problema catalan”. Sí, el PSOE també vol la Taula de Diàleg, no perquè hi cregui sinó perquè la necessita per calmar els ànims de portes en fora. I la ciutadania, què hi diu? Doncs les dades ens diuen que la majoria de la població aposta per la confrontació (Junts i CUP) per sobre de la del diàleg amb l’Estat (ERC, Pdecat). Això significa que Junts i les CUP no defensen el diàleg i només volen la confrontació? No, aquest és el relat que s’ha volgut imposar des de moltes atalaies comunicatives. Tan Junts com les Cup no pensen en la confrontació per la confrontació, sinó com la via imprescindible i única que l’Estat espanyol ha deixat oberta per recórrer fins a arribar a una veritable taula de negociació (perquè de diàleg n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà).

L’independentisme, al llarg dels darrers 10 anys, ha transitat tots els camins possibles per arribar a una entesa amb l’Estat espanyol com a millor solució per decidir democràticament el futur de Catalunya, però els fets de 2017 ens van demostrar que només n’hi ha una, per molt que sigui la que menys ens agradi. Junts i les CUP són conscients que l’Estat espanyol no té cap incentiu per seure a negociar res mentre controlin tots els poders (judicial, policial i polític) i, per tant, l’única manera de crear-los aquesta necessitat és acorralar-los. ERC també és molt conscient d’això, però el relat que ofereixen és que la confrontació no porta enlloc. Per què? Doncs per dos motius: el primer, perquè un enfrontament amb l’Estat el veuen massa costós i, davant d’aquest escenari (que en els millors dels casos és llarg, costos i imprevisible) aposten per guanyar les batalles que se senten en condicions de guanyar: el 14f ha sigut una mostra d’això; si no pots amb el teu adversari ataca el teu enemic i fes-te amb el poder pels pròxims anys. No és una tàctica il·legítima, ni de bon tros, simplement és la priorització del partit per davant del país, malgrat això no significa que no els importi el país o arribar a la independència. En segon lloc, perquè creuen que alguns dels camins transitats es poden tornar a recórrer, i que liderats per ells, obtindran un final diferent. D’aquí que demà portin al Congrés dels Diputats una moció reclamant un referèndum acordat (el PSOE ja ha dit que votarà en contra i Podemos –oh sorpresa!- que s’abstindrà). Aquesta acció us és familiar? És normal: el 2014 ja es va demanar i la resposta va ser un sonor NO de 299 diputats. I era bastant més potent que això de demà, perquè aquella acció no va ser una moció d’un partit polític sinó una delegació del Parlament de Catalunya encapçalada per Rull, Rovira i Herrera (sí, els Comuns). Va ser aquest gran cop de porta ala demanda del Parlament de Catalunya el que va portar al bloc central de l’independentisme a ser conscients que només quedava una via: l’enfrontament amb l’Estat per desbordar-lo i portar-lo a una negociació entre iguals. Avui, però ens trobem que es vol aplicar una esmena a la totalitat als darrers 7 anys.

ERC no té la força, però sí la legitimitat per intentar fer les coses a la seva manera, però sí ni amb els fets d’octubre del 2017 es va aconseguir asseure l’Estat a negociar, menys ho farà ara amb una ciutadania desmobilitzada i uns partits desunits. Madrid juga a alimentar amb cants de sirena aquest escenari. Allò que tota la classe política ha de tenir molt present és que el 2021 no és el 2017 i menys encara el 2014: la societat ha canviat, ha madurat, s’ha conscienciat i s’ha preparat. O se’ls ofereix un camí tangible i realista per arribar a una taula de negociació amb mediadors internacionals que garanteixi un referèndum reconegut internacionalment, i se’ls ofereix també una alternativa tangible i realista per si això no fructifica, o la majoria de la ciutadania els enviarà a pastar fang definitivament. Les dades de participació del 14f són precisament aquest avís: quan torneu a plantejar les coses seriosament, aviseu-me, mentrestant, no molesteu. El temps dirà i la dura realitat s’acabarà imposant. Esperem que no sigui massa tard.