Més d’una vegada he comentat que en un país que va tenir 15.000 insubmissos, tenir 3 o 4 mil “represaliats” per lluitar a favor de la independència em semblen pocs. Vull dir que proporcionalment n’hi podria haver molts més. Però és que, a més, resulta que els independentistes que tenen o han tengut alguna causa judicial no arriben ni a 1.500. Segons Òmnium, els potencials beneficiaris de l’amnistia que s’està negociant serien a tot estirar 1.432.
De fet, això tampoc no és cert. De les 1.432 causes judicials n’hi ha moltissimes que han estat ja arxivades o que han acabat amb una absolució. I de les que han acabat en condemnes lleus, moltes ja complertes, l’amnistia servirà per a cancel·lar els antecedents penals i poc més (crec que ningú no ha proposat, fins ara, que hi hagi d’haver indemnitzacions o compensacions per aquests casos). I de moment les sentències de presó que s’han dictat han acabat totes suspeses i la immensa majoria no s’hauran de complir perquè no superen els 2 anys.
Si ens fixam en els activistes de base, hi ha una cosa que crida poderosament l’atenció: malgrat que molts varen arribar a estar en presó preventiva, encara ningú no ha hagut de complir una pena de presó. I no és perquè no s’hagin dictat ja moltes sentències, algunes de molt dures. És sobretot perquè la Sala d’Apel·lacions del TSJ està essent bastant diligent a l’hora de retallar les penes per tal que no s’hagin de complir. Fins ara, llevat del cas d’Adrian Sas, no em consta que n’hagin confirmat cap que impliqui ingrés a presó.
En definitiva, una radiografia de la repressió ens indica que els encausats amb risc real d’anar a la presó no són milers. Ni tan sols centenars. Són a tot estirar unes desenes, dels quals la majoria són polítics o expolítics. Bàsicament, els exiliats, dos o tres dotzenes d’alts càrrecs perseguits per l’organització de l’1O, potser els responsables del Tsunami, i alguns casos individuals. Que no siguin polítics, ara matex diria que només hi ha els empresaris i activistes vinculats també amb a l’1O, els de l’operació Judes i (a tot estirar) un grapat d’encausats per les manifestacions.
Òbviament, hi ha molta gent que ha patit, pateix i patirà acusacions absolutament forasenyades per part de la Fiscalia. Acusacions que s’allarguen, sembla que deliberadament, i que finalment acaben en molt poca cosa. Cada vegada sembla més evident que el càstig és el procediment mateix, més que no la pena que finalment s’hagi de complir. Té tot el sentit que es busqui una solució per acabar amb aquesta pràctica, no ho vull menystenir. Però només pot ser l’amnistia?
Finalment, tenim també desenes de policies encausats (més de 40 només en un jutjat), molts d’ells pel delicte de tortures. Cap d’aquests agents no ha estat jutjat i condemnat encara, i ves a saber si mai ho veurem. Però certament hi ha casos emblemàtics, com el de Roger Español, que permeten tenir l’esperança que es faci justícia. Sigui com sigui, l’Estat té molts incentius per evitar que aquestes denúncies arribin a judici.
I aquí rau un dels principals problemes de l’amnistia. Si fem cas dels números d’Òmnium, resulta que dels més de 4.000 “represaliats” el grup més gran són les víctimes de la violència policial i d’agressions feixistes (1.689). És a dir, que l’amnistia amenaça les expectatives de tot aquet grup de “represaliats” d’obtenir una reparació, si més no simbòlica. Dit d’una altra manera, no caldria parlar de perjudicats per l’amnistia, i no només beneficiaris?
A la vista d’aquestes dades, no sembla que l’amnistia estigui pensada per als independentistes de base. Ni quantitativament ni qualitativament. Òbviament en beneficiarà molts, però el motiu pel qual està damunt la taula no és aquest. El gruix de gent que té la urgència d’arreglar la seua situació personal (evitar la presó o la inhabilitació) tornen a ser polítics i ex-polítics.
Consti que jo no vull que vagi ningú a la presó. Però la solució no és un altre pacte com el dels indults: pau i tranquil·litat per al PSOE a canvi de llibertat. Qui vulgui una solució personal, que plegui de la política i faci els pactes que sigui amb qui sigui per evitar la presó o tornar de l’exili. Però que no ens posi d’excusa ni trafiqui amb la nostra llibertat nacional per poder continuar fent política.
L’amnistia no és una reparació per als que s’han trobat abandonats als peus de la justícia espanyola mentre els polítics han trobat la manera de salvar el cul. Això no és així, si tenim present el gruix i la rellevància dels polítics que ara mateix estan a la corda fluixa. Que incloure tota la gent que té causes judicials (sembla que de moment les multes administratives no hi entren) sigui el mínim exigible és una cosa. Que en sigui la motivació principal, una altra molt diferent.
Aquí la qüestió és que cada vegada més polítics estan assumint el marc mental de la derrota i busquen solucions personals. I davant tenen un PSOE que necessita els vots i, a la vista de l’èxit dels indults, està disposat a repetir la jugada. Però socialitzar les solucions personals, caient en el parany del “retrobament total” de Pedro Sánchez, no té res a veure amb la lluita per la independència. Té a veure amb aparcar-la per una bona temporada més, exactament igual que els indults.
És un error socialitzar aquesta rendició fent-ne partíceps tots els encausats. Els independentistes de base no varen lluitar per acabar essent amnistiats. Sobretot si l’amnistia, com els indults, suposa aparcar sine die la independència. La queixa de tants i tants activistes no va ser mai que no hi havia indult per a ells, sinó el preu polític que han pagat els partits i que ens repercuteix a tots. La majoria no volem participar d’un altre pacte d’elits per solucionar el conflicte. És massa evident que la classe política autonòmica ens ofereix l’amnistia perquè no és capaç de fer res efectiu per portar-nos a la independència. Però no era això, companys, no era això.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Hi estic totalment d’acord
El quid és mantenir la confrontació o rendir-se. Hom es pot rendir, com ha fet ERC, sense aconseguir res, o pitjor, intoxicant al sobiranisme. Hom pot mantenir la confrontació, com de moment Jxcat, aconseguint alguna peça pel bé del país, ja veurem. I finalment, Jxcat pot aconseguir alguna victòria que emmascari la rendició. Aquest darrer és el plantejament del Sr. Costa.
És molt aviat per valorar res. Cal arribar a la fi d’aquest camí i veure com acaba. I un cop es vegin els resultats valorar fredament si el que s’ha aconseguit és globalment positiu o negatiu. Per exemple, el català a Europa, és positiu o negatiu? Aconseguir el català a Europa ens allunya de l’objectiu de la independència? Segons qui es pengi les medalles i depen de si es manté la confrontació.
En qualsevol cas, voler el tot o res acostuma a aconseguir només el res, a més d’escampar el desengany i la toxicitat. Molt de compte, és molt fàcil passar del sobiranisme exigent al sobiranisme tòxic.
Penso el mateix, i em sap molt greu, perquè amb l’amnistia s’acaba una il·lusió col·lectiva.
L’amnistia no és una, sinò dos il•lusions col·lectives: la dels catalans represaliats i gent del carrer, i la dels poderosos espanyols (que esperen prendre mal d’Europa i preparen una operació de circumstàncies que els salvi el cul i la cara davant l’espanyolisme no feixista)
Són dues amnisties. Jo vull la catalana, però no tinc garanties de què no acabi imposant “mando en plaza” l’espanyola.
Com que tota negociació exigeix cedir per ambdues bandes, demanaria no negociar res per no deixar pèls a cap gatera. Que siguin els tribunals europeus qui ens faran bons.
Mentre no tinguem més força a Europa, Espanya ens continuarà maltractant tant com vulgui. I Espanya té mestres embaucadors, seductors o “negociadors” doncs saben que el diner ès el que mana, i la corrupció espanyola, creuen que per tot arreu ès igual… o sí que ho ès? el meu lliri a la mà ja fa temps que mira a terra.
Doncs llencem el lliri i agafem cínicament la bossa que ens ofereix el sistema (amb comptagotes i reganyant les dents, que som catalans i mai no prou espanyols)
La força a Europa ens ha de venir de les sentències pels drets humans i contra la sentència del procés. També l’acció política compta, però en la direcció de donar valor al GOI que volem construir, no llençar-lo a la cuneta com una burilla.
No sé per on agafar el comentari. Anar amb el lliri a la mà “mirant a terrra”, no crec que es pugui interpretar com “agafar cínicament la bossa” i encara menys “que som catalans i mai no prou espanyols” doncs jo diria que mai NO GENS ESPANYOLS. I la força d’Europa ens ha de venir per part dels qui correspòn demanar o exigir, però que actualment ès insuficient, i d’aqui ve el lliri mirant a terra per la feina feta fins ara i veient com els del pais veí, “saben com fer-ho (“mestres embaucadors, seductors o “negociadors” ) doncs el Parlament europeu s’ha fet enrera en els seus judicis entre Espanya i Catalunya tot i veient les salvatjades que s’han comés contra la gent civil mans enlaire i de totes les edats, fets que son prou ben definits en els videos presentats.
El millor intel·lectual que té el moviment independentista. El millor cervell.