Divendres, 4 de desembre de 2020 - Edició 862
La República

I ara què ?

Sé que mai ningú va dir que fos fàcil, ans el contrari, tots sabíem que podria ser feixuc i llarg, però tinc la sensació que els esdeveniments ocorreguts des de l’1-O ens han deixat astorats i abatuts, a […]

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 22/08/2019

Sé que mai ningú va dir que fos fàcil, ans el contrari, tots sabíem que podria ser feixuc i llarg, però tinc la sensació que els esdeveniments ocorreguts des de l’1-O ens han deixat astorats i abatuts, a tots, uns més que altres doncs n’hi ha que ho estan patint d’una manera molt despietada a la seva pròpia pell.

Ànims i agraïment sincer, a tots els innocents que son a la presó o a l’exili per haver defensat aferrissadament la nostra voluntat i molta força a les famílies.

Un exemple molt gran del que han de ser els polítics d’un país, senzillament el mirall del que la societat ha votat. I ara què?

Recordo un escrit on deia que mai podrien empresonar tot un poble, haig de reconèixer que em vaig equivocar.

L’empresonament dels Jordi’s i del nostre govern, ha estat com si ens haguessin tancat a tots dins un silenci obscur que angoixa i fa mal.

Sento que no estem fem prou, i em refereixo a tots nosaltres com a poble, per ajudar i defensar els drets d’aquestes persones que han donat la cara per nosaltres.

Personalment m’hi sento en deute i demano disculpes per no haver escrit res abans, però el que ha passat m’ha superat, ho he viscut des de la decepció i la incredulitat.

Avui des del dol i veient-ho amb més distancia, no vull fer retrets al govern repressiu i dictador del Estado Español, ja tots el coneixem bé, sinó al nostre govern i als nostres polítics actuals.

Es pot saber que esteu fent?

No puc entendre que si tots anhelem el mateix, la llibertat dels nostres presos i exiliats i la independència del nostre país, ara hi estiguem tan lluny després de l’esforç que hem fet.

Estic enfadada, trista i decebuda davant les actuacions partidistes i/o partidàries que estem veient, en serio que em vénen ganes de fotre-us una puntada al cul a tots, i perdoneu la vulgaritat de les meves paraules, però crec que descriuen molt bé el que sentim molts de nosaltres en aquests moments.

No veieu que hi hem d’anar junts, el que importa ara és el present i el futur, mirar cap enrere per buscar culpables o fer-nos retrets no ens ajuda en res.

És veritat que no vàrem fer bé moltes coses, però que el fet de recordar-ho no serveixi per separar-nos, sinó que els desencerts siguin el punt d’unió per fer-ho millor aquesta vegada.

Us necessitem junts, hi ha persones esperant al darrere de barrots, lluny de les seves famílies i molta gent disposada a lluitar per la seva llibertat i per assolir la república catalana.

Ara no ens decebeu més.

Neus Elias Agusti

Relacionats

I ara, què?

    En aquests temps confusos és difícil prendre determinacions sobre els nostres compromisos presents i futurs. Ara per ara, la nostra societat no acaba de consensuar els grans objectius col•lectius, […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 22/12/2007

    En aquests temps confusos és difícil prendre determinacions sobre els nostres compromisos presents i futurs. Ara per ara, la nostra societat no acaba de consensuar els grans objectius col•lectius, i encara menys les estratègies per assolir-los. Els partits polítics viuen una veritable ebullició de corrents i sectors. I l’anomenada “societat civil” sembla decidida a emular-los amb la creació de tota mena de plataformes. Tan és així que tots plegats tenim dificultats per saber quantes són i, encara més, per desxifrar els subtils matisos que les diferencien. Gairebé amb tota seguretat, la majoria de nosaltres tenim llaços de simpatia o fins i tot d’amistat amb molts dels líders d’aquests grups polítics i amb els promotors d’aquestes associacions. I, sovint, la decepció que ens provoquem els uns als altres des d’un punt de vista individual és proporcional a l’amor que sentim per la causa que tots plegats representem. I, davant d’aquest panorama tan complex, com podem saber quin és el camí que cal seguir? En cas de dubte, s’ha de triar sempre el bàndol més honest. Tot i així, quan l’enfrontament esdevé “sagnant”, la majoria dels humans tria el bàndol més fort, i identifica la maximització de la seguretat com la millor de les opcions.

    Precisament, per aquesta raó, els enemics de la llibertat de Catalunya aixequen tan sovint l’estendard de la por, conscients que moltíssims catalans estan disposats a renunciar a quasi tota la felicitat a canvi de tan sols una mica de tranquil•litat. Malauradament, alguns dels nostres també fan un ús indecent de les pors dels seus companys, per intentar perpetuar els seus miserables privilegis. De tal manera que no ens haurien d’estranyar les “onades generacionals” que un cop rere un altre –al llarg de la història– han sentit la necessitat i el deure d’escombrar les esterilitzants estructures dels seus respectius passats. Encara que, en cada una d’aquestes bugades, hi acostumem a perdre un llençol i –en ocasions– fins i tot bous i esquelles. En conjunt, als “vells” els acostuma a faltar generositat amb les potencialitats del futur, i als “nous”, respecte per la continuïtat de l’obra feta. Així, doncs, quin és el futur que ens espera? Què es pot fer des de l’honestedat, la generositat i el respecte per contribuir a l’assoliment dels nostres somnis de llibertat?

    La realitat és tan complexa que tan sols podem abordar-la des d’una rigorosa modèstia intel•lectual i emocional, conscients que mai sabrem del tot si hem encertat en les nostres decisions. I, sens dubte, això ens obliga a ser prudents, perquè és possible que –malgrat posar-hi tota la bona voluntat– les nostres passes individuals ens apropin a l’abisme col•lectiu. En qualsevol cas, però, tampoc podem permetre que la prudència ens faci traïdors. El nostre compromís amb la causa de la justícia ens obliga a prendre determinacions. Sens dubte, cal esperar que la fruita sigui madura, però no podem oferir-la als nostres fills quan ja estigui podrida. En ocasions, la història sembla cíclica, però també és evident que hi ha oportunitats que no tornen mai.

    Sigui com sigui, la millor guia per a la nostra actuació la trobarem precisament en el compromís. I, més en concret, en el compromís amb l’esforç, perquè –probablement–l’esforç davant les dificultats és l’únic valor moral objectivable. En cas de dubte, doncs, hauríem d’escollir aquells que han triat el camí social, cívic i acadèmic més allunyat de la comoditat. En el nostre país sobrem “especialistes” en alliberament nacional, que –malauradament– encara no hem alliberat cap país; i, malgrat aquesta migradesa del nostre currículum “alliberador”, ens omplim la boca de sobirania i independència. Ara –com sempre–, ens cal excel•lència en el discurs i rigor en la feina. Necessitem que cada un de nosaltres faci la seva tasca el millor possible. No hi ha receptes màgiques. Sempre més a poc a poc del que desitjaríem, farem camí pels difícils i fructífers viaranys del diàleg entre crítica i experiència. Tan sols els deshonestos n’han de quedar exclosos. I el mèrit de la victòria serà proporcional a la magnitud del repte.

“Catalans sapiguem fer-nos dignes de Catalunya! Cadascú al nostre lloc i Catalunya al cor de tots!”

Publicat a l’Avui el 26 de setembre de 2007

Relacionats