Dilluns, 13 de juliol de 2020 - Edició 718
La República

Estem preparats/des per al proper coronavirus? – Enfortim la sanitat pública

Des de la Intersindical-CSC Sanitat diem que ara és el moment de tornar a sortir al carrer a defensar un sistema públic de salut com el descrit i, al mateix temps, evitar que la classe treballadora tornem a pagar la crisi econòmica causada per l’epidèmia

Eduard Royo
Eduard Royo 29/05/2020

El pitjor de la crisi de la Covid-19 ja ha passat i, des la Intersindical-CSC Sanitat, primer volem agrair les mostres de suport constants de la població envers els treballadors i les treballadores sanitàries: des de l’inici de la pandèmia, hem fet un exercici de responsabilitat civil pel bé comú. A tothom li ve al cap tota mena de col·lectius que han fet vaga en els moments de màxim volum de feina com a mesura de pressió per a millorar les seves condicions laborals, mentre que nosaltres hem redoblat els esforços per a fer front al Coronavirus.

Si el capital humà és el valor més preuat a la sanitat pública, cal fer-nos sentir així i no ser el col·lectiu que paga les conseqüències de la ineptitud de l’àmbit polític. No podem deixar de mirar al futur i pensar si la sanitat pública està dotada del personal i els recursos suficients per fer front a properes batzegades i debatre si el nostre sou està d’acord amb els riscos que assumim i amb l’esforç de duem a terme.

Si els/les professionals ens sentíssim millor tractats/des, el nostre nivell de compromís amb l’organització seria molt més gran (el compromís amb persones amb malalties és de sobres demostrat, malgrat les circumstàncies) i això influiria en solucions més eficients per al sistema sanitari. El model sanitari català és dels millors del món, si tenim en compte els resultats obtinguts respecte els recursos econòmics destinats, malgrat que la nostra despesa sanitària és més propera a la de Grècia que a la dels estats de l’OCDE.

La manca de recursos econòmics es veu compensada, principalment, pel sacrifici dels i les professionals. Queda palès, doncs, que necessitem més recursos per mantenir la qualitat del nostre sistema de salut en forma de noves inversions i renovació d’equipaments. Els pressupostos 2020 per a la sanitat pública, encara inferiors als del 2010, són del tot insuficients per cobrir els dèficits reals, descomptant l’augment de despesa per a fer front a la Covid19. Uns pressupostos tant minsos porten a pensar en una nova crisi, més retallades, més llistes d’espera, reducció de la cartera de serveis…

Segons evidencia l’estudi “La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança”, elaborat pels economistes Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova per encàrrec del Cercle de Salut, Catalunya hauria de destinar 5.000 milions d’euros més a la salut pública per equiparar-a la despesa de països similars. L’estudi fa palès un infrafinançament crònic de gairebé el 40% de la sanitat catalana, en bona part provocat per l’elevat dèficit fiscal amb l’estat espanyol. En qualsevol cas, Catalunya continua destinant a la sanitat pública un percentatge del seu PIB força inferior que altres països de la OCDE amb sanitat universal i aquest percentatge disminueix any rere any. Cal revertir aquesta corba si volem una sanitat pública de qualitat.

El nostre país està per sobre, pel que fa a llits per cada 1.000 habitants, de la mitjana espanyola, però molt lluny de països con Alemanya o Japó, o fins i tot respecte a la mitjana de la Unió Europea.

Segons el mateix estudi, la despesa en sanitat privada representa un 30% del total, 8 punts per sobre de la mitjana de l’Estat (22%). En aquest sentit, no podem oblidar que l’objectiu final de les entitats sanitàries privades és el lucre i que s’allunya del de la sanitat pública: el servei a la ciutadania. Cal avançar, doncs, cap a una gestió pública de la sanitat.

Segons les memòries que publica anualment l’ICS, l’augment de professionals a l’ICS des de 2010 al 2018 és inferior al 5% (de 41.358 a 42.372). Un augment del tot insuficient per a fer front a la demanda actual. Venim d’una llarga, lenta i insuficient recuperació de tot allò que ens ha estat arrabassat des del 2010. D’una banda, la pèrdua de poder adquisitiu. Malgrat l’acord signat el 2018 a Espanya, només hem recuperat entre un 0,48% i un 0,57% del poder adquisitiu per tal de fer front a la diferència d’un 15% entre l’augment salarial i la pujada de l’IPC entre els anys 2010 i al 2017.

D’altra banda, no podem deixar de costat les retallades de condicions laborals que ja toca recuperar:

La retallada del 5% del sou, les dues pagues extres de 2013 i 2014, el fons d’acció social, la jornada de 35 hores, els 3 dies de lliure disposició, el 50% de les DPO deixat de cobrar durant anys o la retroactivitat de la carrera professional. Sense oblidar altres drets que cal implementar ja, com la jubilació als 60 anys dels col·lectius de risc, l’activació de la jubilació parcial o el complement d’exclusivitat per a totes les persones amb horaris lliscants que impedeixen fer altres feines.

Si volem tenir una sanitat pública de qualitat on els/les nostres professionals siguin tractats/des com els correspon, necessitem més personal, més inversió en infraestructures, en renovació d’equips i en investigació i una millora de les condicions laborals i econòmiques de tot el personal. Invertint en sanitat i els/les professionals que hi treballem és invertir en la nostra societat, ja que és la sanitat pública l’única que ens pot salvar en possibles crisis sanitàries com la que estem vivint.

Des de la Intersindical-CSC Sanitat diem que ara és el moment de tornar a sortir al carrer a defensar un sistema públic de salut com el descrit i, al mateix temps, evitar que la classe treballadora tornem a pagar la crisi econòmica causada per l’epidèmia.

Eduard Royo

Coordinador sectorial de Sanitat de l’Intersindical-CSC

Relacionats