Des del catalanisme i l’independentisme, fa molt de temps que sembla que s’ha comprat la idea que defensar la identitat nacional i cultural de Catalunya, et converteix en un extremista i en un totalitari. No cal dir que és absurd, però em duu a preguntar-me com hem arribat a aquest nivell d’estupidesa. M’explico. Quan una persona se’n va a viure a Quebec, sap que haurà d’aprendre el francès per optar a treballar allà i per viure amb normalitat. I la llengua majoritària del Canadà, és l’anglès. Quan algú se’n va a viure a Ginebra, sap que necessitarà el francès per treballar-hi, malgrat que pugui parlar una altra llengua de Suïssa, com l’alemany, el romanx o l’italià. De la mateixa manera que si algú va a viure a Zuric, necessitarà l’alemany, encara que sàpiga parlar francès per exemple.
En canvi, a Catalunya, els que defensem que per viure i treballar a Catalunya cal conèixer el català i saber-lo utilitzar, som titllats de supremacistes i feixistes. El discurs de partits que sempre han tingut com a objectiu acabar amb la llengua catalana, amb la immersió, amb la nostra història, orígens, trets diferencials… ha entrat dins l’imaginari d’un sector de l’independentisme. Ara tenen por a dir que en una Catalunya independent, l’única llengua oficial seria el català. Tenen por a defensar desacomplexadament la nostra llengua – només cal que mireu com s’ha acceptat que ens puguin imposar un 25% de castellà en determinades escoles uns tribunals que no són capaços ni de publicar un 8% de sentències en la nostra llengua –.
Independentistes que eixamplen la base emprant la llengua de l’enemic que fa segles que intenten acabar destruir-nos. Des del comprimís de Casp, amb la imposició d’un Trastàmara i amb la fi del casal de Barcelona, el retrocés de les llengües de la corona Catalana ha estat constant. Primer van atacar l’aragonès, i després el català. El castellà ha atacat totes les llengües i identitats diferents de la seva a la península. Mireu la situació de l’astur-lleonès, per exemple.
Però malgrat tot, aquí es continua assenyalant als que volem una Catalunya on la identitat nacional, cultural, històrica i lingüística que fa segles existeix al nostre país, sobrevisqui. Que potser és demanar molt que els que vinguin a viure a Catalunya acullin la nostra cultura com ho haurien de fer amb la cultura sueca si anessin a viure a Suècia? Tan estrany és demanar que la gent que ve a viure a Catalunya parli i aprengui la llengua del territori que els acull?
Ah no, encara hem d’aguantar allò que ens diuen que la immigració dels anys seixanta va venir a Catalunya a “aixecar-la”. Pobres de nosaltres, mira si érem ineptes que vam saber crear una indústria amb la força de l’aigua dels nostres rius, ja que per desgràcia som un territori sense matèries primeres essencials de qualitat (en el seu moment, el carbó). Som un territori i una cultura sense la qual no haurien estat possibles els avenços laborals que després han beneficiat tots els espanyols. O és que no recorden a Espanya gràcies a qui es va aconseguir la jornada laboral de vuit hores?
No deu ser que va ser gràcies a la capacitat d’emprenedoria i de lluita constant dels catalans que es va generar unes feines que va donar l’oportunitat, no només de sobreviure, sinó de guanyar-se un futur a aquelles persones que van fugir en el seu moment de la misèria del seu poble?
Doncs bé, primer ens explicaven que no aprenien la nostra llengua perquè Franco no la parlava, però amb el vídeo de les infermeres, constatem que no cal un dictador que prohibeixi una llengua. La seva actitud d’odi i catalanofòbia persisteix. I el gran problema de tot plegat és que els donem una feina, un futur, a aquelles persones que no ens respecten. I que a més, els donem la possibilitat d’empadronar-se al nostre país i, per tant, de prendre decisions mitjançant el seu vot. De veritat hi ha independentistes que ens vulguin fer creure que aquesta és la millor manera d’eixamplar la base? Però és que a més, encara ho volen posar més complicat demanant bajanades com un 55% de Si i un 50% de participació en un hipotètic referèndum (per cert el referèndum ja el vam fer; i el vam guanyar) per esdevenir independents.
M’agradaria saber de debò com ho volen dur a terme mentre a Catalunya ens arriben treballadors que no estan disposats a respectar la nostra llengua, cultura i identitat. Repeteixo: aquestes persones, si s’empadronen, podran votar. A qui creieu que votaran?
A poc a poc, el nostre país ha estat colonitzat i s’ha anat minoritzant els catalans fins al punt que ens fan creure que es duu a terme una immersió lingüística a les escoles que fa anys no és efectiva. Només cal que aneu a qualsevol escola de l’àrea metropolitana de Barcelona. Si fins i tot hi ha professors amb problemes per expressar-se en català en mitjans de comunicació en català (o no recordeu el cap d’estudis de l’institut de Canet de Mar?).
La realitat és que a Catalunya cal un nacionalisme fort, que defensi desacomplexadament la identitat de Catalunya. Perquè els espanyols no tenen cap pudor en defensar la identitat castellana per sobre de la nostra. Val més que deixem d’estar tan pendents del que diran. Perquè els de Vox, Ciudadanos o PP (i també PSOE i Podemos) ja sabem què ens diran: ens acusaran de ser uns xenòfobs i uns supremacistes. Deixem de donar importància al que pensin de nosaltres, perquè ho continuaran pensant i ho continuaran dient.
No podem permetre’ns perdre la nostra identitat ni anar-li dient a la gent que decideix venir al nostre país que no cal que s’integri per esdevenir català.
Per esdevenir català, cal integrar-se, aprendre la nostra llengua, respectar la nostra cultura. I això no vol dir que hagin de renunciar a la seva. Un català que vagi a viure al Canadà no ha de renunciar al que és, però sí que ha de respectar la cultura del territori que l’acull.
I als que ens diuen que “Catalunya és Espanya”, només volen una Espanya monocolor, monolingüe i uniforme. Però no ens equivoquem, que són els mateixos que van a Andorra i enfonsen entitats bancàries i no respecten l’única llengua oficial del Principat. O són els mateixos que s’indignen quan no els doblen un videojoc en “castellà ibèric” i només tenen l’opció de la versió “en castellà llatinoamericà”.
No és massa tard, però cal un canvi de xip general. No perdem la nostra identitat.
Malgrat que entenc i en part comparteixo el sentiment identitari, no puc evitar per pragmatisme i pel bé d’una cultura global “no globalitzada com ens volen vendre” pensar que l’objectiu final de les llengües és entendres entre persones. A més, per desgràcia el fet de preservar la llengua molt sovint es barreja i es confon amb un sentiment segregacionista i distintiu, que de manera subliminal cala en la gent que acaba fent coses pròpies de les dretes i extrema dreta. Amb això, no estic dient que la defensa del nostre idioma sigui sempre un missatge supremacista com insinuen des de certs vessants polítics. Crec que en moltes ocasions, aquesta defensa respon a un sentiment identitari, per mi forjat especialment a l’època del romanticisme i l’auge dels nacionalismes allà pel segle XIX. Considero que per com sembla que es mou el món, de forma natural i espontània és probable que hi hagi llengües que a la llarga vagin desapareixent, si aquest fet no es dona per la força, tot i que ens pugui fer mal i pena als contemporanis, si se sap preservar les coses bones de la nostra “identitat” no hauríem de veure-ho com una amenaça. Si aconseguim fer un futur amb unes fites comunes com la cultura de la Pau, el mutualisme, el respecte i aconseguim resoldre o mitigar problemes com la fam, la crisi climàtica i la millora de la qualitat de vida de les persones, perdre el Català no ho hauríem de veure tan dramàtic. Ara caldria preguntar-se: per obtenir aquestes fites és necessari perdre el català o fer una cultura global que redueixi els nacionalismes? En la meva opinió si, i això ho diu un català que ha experimentat el sentiment identitari com el que més i que poca vinculació té amb el feixisme i els moviments d’extrema dreta. Dit això, no tinguem por a perdre la “identitat” sempre que sigui per un bé col·lectiu.