El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha tornat a sacsejar el tauler polític amb unes declaracions que, tot i ser impecables en l’àmbit del dret internacional, han aixecat una polseguera d’indignació per la seva evident asimetria interna. En ser preguntat pel gest del blaugrana Lamine Yamal, que va lluir una bandera palestina durant la celebració del títol de Lliga, Sánchez no només ha defensat el futbolista, sinó que ha reafirmat amb solemnitat que “Palestina té tot el dret a existir”.
Aquesta defensa aferrissada de l’autodeterminació i la coexistència pacífica a milers de quilòmetres de distància contrasta, de manera gairebé quirúrgica, amb la política de “fermesa” que l’Estat aplica a casa nostra. Mentre la Moncloa abraça el dret a un Estat per als palestins, l’aparell estatal continua perseguint la simbologia sobiranista catalana.
La bandera bona i la bandera prohibida
La hipocresia s’ha fet palesa en la comparativa de greuges. El mateix executiu que avui somriu davant la bandera palestina de Yamal és el que, a través de la Delegació del Govern i els organismes esportius, ha fiscalitzat fins a l’extenuació l’aparició d’estelades al Camp Nou o en mans de jugadors com Lewandowski.
Per a Sánchez, el dret internacional és una eina de prestigi exterior, però el dret a decidir dels catalans roman tancat sota pany i clau a la caixa forta de la “unitat indissoluble”. La pregunta que avui ressona a les xarxes i als passadissos del Parlament és clara: Per què el dret a existir és una obligació moral a Gaza, però una amenaça a la democràcia a Catalunya?
Sánchez aposta per un “horitzó polític” per a Palestina, però per a Catalunya l’únic horitzó permès és el de l’acatament i el silenci dels símbols. Una lliçó de geopolítica que s’oblida de la coherència tan bon punt creua la frontera de l’Ebre.
