Dimecres, 4 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

El cost de la injustícia

Ningú podrà tornar-los els familiars que han perdut durant aquells anys que els han robat. Ningú podrà pagar el fet de no poder veure els seus fills créixer. Ningú els podrà compensar mai el temps robat.

Albert Donaire Malagelada
Albert Donaire i Malagelada 28/06/2021
Els set presos independentistes de Lledoners a les portes del centre penitenciari.

Un Estat com el regne d’Espanya, amb una separació de poders inexistent, en la que el poder judicial té una ideologia i té una agenda política pròpia és un perill per a la ciutadania. I ho és més quan exercint el seu poder, poden vulnerar els drets fonamentals dels ciutadans i coartar-los les llibertats, empresonant-los durant anys, obligant-los a exiliar-se, o simplement, obligant-los a defensar-se davant dels nombrosos atestats inventats per les forces i cossos de seguretat de l’estat o de la fiscalia.

Però tot això, a més de ser injust per la víctima, per la persona a qui li han coartat la llibertat i li han vulnerat els seus drets més bàsics, té un cost econòmic, ja que obliga a les víctimes d’aquesta persecució ideològica a haver-se de defensar i afrontar unes costes judicials, buscar-se advocats i defensar-se. I al cap i a la fi, les condemnes que puguin arribar d’Europa i dels tribunals europeus, o les cartes que pugui fer el consell d’Europa poc els importa. Perquè en cas que hi hagi alguna sanció contra aquests tribunals, contra fiscals, contra l’advocacia de l’estat… ho pagarem entre tots. Perquè sortirà dels nostres impostos. En canvi, la defensa de les víctimes d’aquest Estat fanàtic de nacionalisme, recau en la pròpia víctima.

La repressió arriba, primer, a través d’algun atestat que si cal, ha estat fabricat a base de la mentida d’un policia mitjançant una declaració falsejada sobre uns fets, mentint, aprofitant que els policies davant un tribunal gaudeixen de presumpció de veracitat. Però és que el problema és que hi ha policies que, en l’exercici de les seves funcions, prefereixen mentir sense ni tan sols pensar en que darrera de la persona a qui estan denunciant, en alguns casos, falsament, hi ha un ésser humà. Una persona que té família, que té amics, i a qui li poden enfonsar la vida o prendre-li un bé preuat com és la llibertat, simplement perquè algú ha decidit fabricar un atestat fals. Alguns hem viscut aquesta situació quan ens han acusat de delicte d’odi simplement per haver defensat el nostre dret a utilitzar la llengua catalana al nostre país. I hem vist com policies creen un atestat completament falsejat on redacten fets que en cap cas van succeir. Posteriorment, quan vas a declarar, sense una sola ordre judicial, es queden els teus telèfons mòbils i tres anys després, malgrat dues sentències i diversos escrits de la magistrada, encara no els han tornat.

Doncs com veiem, el cost no és només en retallar la llibertat i els drets de les persones, sinó que també és econòmic. En canvi, a tots aquests tribunals i fiscals, a aquests agents que han vulnerat els drets més bàsics d’una persona, els surt tot gratis. Bé, millor dit pagat per tothom.

I en això també hi podem incloure la persecució de la Divisió d’Afers Interns i la Direcció General de la Policia que, a través de les seves actuacions i perseguint als agents pel que fan fora de la feina, obliguen a recórrer els processos i els expedients fins al contenciós administratiu. Amb un agreujant: cada contenciós administratiu ascendeix aproximadament a uns 3000 euros. Una estratègia de desgast econòmic que, en cas que vagis davant el tribunal i guanyis, tindràs això, una victòria per evitar uns expedients injustos i desproporcionats que cap assegurança sindical cobrirà precisament perquè són fets que han succeït fora de l’àmbit laboral. Així doncs, novament l’administració pot exercir aquest dret sense cap preocupació pel cost que representa perquè la instrucció d’aquests expedients, o l’acusació que es pugui fer davant un tribunal es farà amb els diners de tot, mentre que novament, la víctima haurà d’afrontar-ne els costos. I és preocupant quan s’actua per falses denuncies d’una persona que ha manifestat que no descansarà fins a enfonsar la vida d’algú econòmicament i professionalment.

I finalment, també hi ha un cost quan s’és víctima d’un assetjament i unes difamacions per part de personatges que es fan dir periodistes. És el cas del conegut Albert Soler i actualment de Matías Crowder. Dos “opinadors” que es permeten el luxe de difamar i injuriar a les persones amb la cobertura del Diari de Girona, diari que durant el franquisme va ser robat a la família Rahola, diari que va ser reanomenat com “Los Sítios” i actualment propietat de “Prensa Iberica”.

I es permeten escriure uns articles d’opinió menyspreant i fins i tot insultant les seves víctimes essent conscients que el que fan no tindrà cap conseqüència penal, ja que en cas de cometre un delicte, és un delicte civil, fet que obliga a la víctima a presentar una acta de conciliació prèvia a una querella, un procés que ronda novament uns 3000 euros per cada denuncia. Ells, gaudeixen de la protecció i dels recursos d’un grup mediàtic al darrere, mentre que la víctima, en cas de voler defensar el seu honor, ha d’invertir els seus recursos econòmics per poder defensar-se i saben que poques persones s’ho poden permetre.

I finalment, tenim aquelles persones que, juntament amb la seva parella es permeten presentar nombrosos escrits a fiscalia, essent conscients (o no) que entre ells, es contradiuen i per tant, estan realitzant denuncies falses, totes curiosament adreçades a un mateix fiscal, malgrat no tingui competència en el fet denunciat. Persones a les que no importa mostrar la seva cara amb comentaris xenòfobs, homòfobs i en el que si cal, estan disposats a facilitar l’adreça dels domicilis a les persones que vulguin venir a amenaçar-nos a casa nostra i intimidar-nos. Tot sense cap conseqüència.

La injustícia té un cost que moltes vegades és difícil d’assumir. El més greu és que a la víctima d’aquest sistema pervers li pot costar, en el millor dels casos, recursos econòmics. En el pitjor, la llibertat. Encara que els tribunals europeus tombin aquestes sentències, ningú podrà retornar a la víctima el temps robat pels tribunals. Ningú podrà tornar-los els familiars que han perdut durant aquells anys que els han robat. Ningú podrà pagar el fet de no poder veure els seus fills créixer. Ningú els podrà compensar mai el temps robat.

I així, alguns magistrats, fiscals, funcionaris, governants, alts càrrecs i policies, dormiran tranquil·lament a casa seva cada nit i sense cap remordiment malgrat que, per una falsedat o per motivacions ideològica, hauran escapçat en sec els drets i temps i qualitat de vida a la seva víctima.

Finalment, aprofito per felicitar al col·lectiu LGBTI i animar-lo en la seva lluita per parar els peus a la intolerància i per reclamar la igualtat i els mateixos drets que qualsevol altre ésser humà en qualsevol lloc del món.