Nova demostració que l’espoli a Catalunya per part d’Espanya, sigui fiscal o cultural, no s’atura. El Tribunal Suprem ha confirmat la sentència per la qual obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a retornar a Vilanova de Sixena (Osca) les pintures murals de la sala capitular del monestir, en resposta a una reclamació judicial interposada pel Govern d’Aragó, que només ha reclamat les obres que es troben a museus catalans, ja que les que estan a museus espanyols no li interessen tant.
Els magistrats consideren que el MNAC mai ha estat propietari de les pintures, sinó que només les tenia en dipòsit, i, per tant, el cas no ha prescrit. El MNAC havia alertat que arrencar les pintures murals de la seva actual ubicació i traslladar-les al monestir originari podria malmetre-les greument, però els magistrats han fet cas omís d’aquesta advertència, constatant una vegada més que el patrimoni cultural els interessa ben poc.
La demanda la va interposar el govern d’Aragó en exercici de les seves competències i per cessió d’accions per la comunitat religiosa titular del monestir de Sixena; d’altra banda, l’Ajuntament de Sixena es va personar en qualitat de demandant. Ambdues institucions van demandar l’Administració General de l’Estat i el MNAC, i es va personar com a intervinent, en qualitat de demandada, la Generalitat de Catalunya. El jutjat de primera instància va estimar la demanda i va acordar la restitució de les pintures a la sala capitular del monestir. El MNAC i la Generalitat de Catalunya van recórrer en apel·lació, i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena va impugnar la sentència. L’Audiència d’Osca va desestimar tant els recursos d’apel·lació del MNAC i de la Generalitat com la impugnació de l’ajuntament. La sentència de l’Audiència va ser recorreguda davant del Tribunal Suprem pel MNAC, la Generalitat i el consistori.
En relació amb els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats per l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, el Suprem rebutja la incongruència denunciada de la sentència i la pretesa intervenció com a demandant principal. El Suprem recorda que, quan no hi ha incompatibilitat entre la pretensió de l’intervinent i la que és objecte del procés, com és el cas, es tracta d’una intervenció adhesiva en suport del demandant, tal com es va declarar a les instàncies.
