Cal aconseguir les seleccions catalanes o anirem a pitjor, cal un pacte nacional per fer-ho possible
L’anhel de veure els esportistes catalans competint al màxim nivell internacional sota la samarreta de la selecció catalana no és un desig passatger, sinó una voluntat fortament arrelada en el teixit social del país. Així ho certifiquen les dades obtingudes en les grans enquestes històriques recollides al llarg dels darrers anys, les quals constaten un suport aclaparador que frega de manera constant les deu terceres parts de la població de Catalunya. Tanmateix, aquest clam popular xoca frontalment amb una realitat desoladora: l’abandonament del projecte per part dels qui haurien d’estar al capdavant de la seva defensa.
Les diferents anàlisis demoscòpiques publicades —des dels monogràfics del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) fins dels sondeigs realitzats per grans mitjans de comunicació com el diari ARA o El Periódico (GESOP)— dibuixen una línia de consens democràtic indiscutible. Els resultats d’aquests estudis situen de forma sistemàtica el suport social a l’oficialitat d’aquestes seleccions en una forquilla d’entre el 64% i el 66%, una xifra transversal que supera folgadament la majoria absoluta.
Un buit institucional davant d’una majoria social
Malgrat aquesta sòlida base ciutadana, el camí cap a la internacionalització de l’esport català s’ha vist frenat des de dins. Diverses veus del teixit associatiu i sobiranista lamenten la creixent deixadesa de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). L’entitat, que anys enrere havia liderat campanyes històriques i recollides de signatures massives a favor de les seleccions, ha anat arraconant aquesta prioritat de la seva agenda pública, relegant l’oficialitat internacional a un calaix en favor de la gestió interna i la interlocució amb els estaments estatals.
Aquesta passivitat de la UFEC no és un fet aïllat, sinó que avança en paral·lel a la manca de lideratge i inacció de bona part dels partits polítics independentistes. En els darrers anys, i molt especialment en la configuració dels darrers acords de governabilitat a Catalunya i a l’Estat, l’oficialitat de les seleccions catalanes ha passat de ser una línia vermella innegociable a esdevenir una moneda de canvi oblidada. La pèrdua de força d’aquest punt en els programes electorals i en les negociacions de les forces independentistes demostra una manca de voluntat política real per fer valdre el mandat de les enquestes.
Un clam pel retorn de la societat civil
Davant d’aquest buit institucional, esdevé del tot imprescindible articular i recuperar una plataforma de la societat civil potent, independent i combativa, capaç de capitanejar una gran campanya nacional a favor del dret de la ciutadania a tenir les seves pròpies seleccions. Aquest nou motor ciutadà ha de posar sobre la taula els greuges comparatius evidents que pateix l’esport català en l’escenari global. Si territoris de dimensions i estatus polítics ben diversos com Gibraltar, Escòcia, Cap Verd o Groenlàndia gaudeixen del dret de competir de tu a tu amb la resta del món en els seus respectius àmbits federatius, no s’entén quina raó esportiva o jurídica impedeix que Catalunya, amb un potencial humà, econòmic i esportiu molt superior al de molts d’aquests països, pugui fer exactament el mateix.
Mentre l’oposició a les seleccions pròpies es manté estancada en un reduït espai que amb prou feines arriba a la quarta part dels enquestats, la ciutadania catalana continua enviant un missatge nítid, transversal i sostingut en el temps. L’esport de Catalunya té la maduresa, la qualitat i el recolzament popular necessari per brillar amb llum pròpia als marcadors de tot el món, però per aconseguir-ho necessitarà que les seves institucions esportives i polítiques superin la desídia i tornin a defensar el que la societat demana majoritàriament.
