Divendres, 9 de desembre de 2022 - Edició 1597
La República

La virtut de Lula

Lula ha sabut teixir una unitat progressista i alhora conquerir els suports d’antics enemics, sota un lideratge unificat.

Silvio Falcón 31/10/2022

L’ajustada victòria de Lula da Silva a les eleccions presidencials brasileres té molt més de virtù que de fortuna, si recuperem els famosos conceptes maquiavèl·lics sobre l’ús i el manteniment del poder. El Partit dels Treballadors i els seus aliats han aconseguit la Presidència de la República mitjançant una feina gairebé artesana, manufacturant múltiples campanyes i sumant suports que haguessin causat sorpresa majúscula fa només 4 anys. Una feina delicada per articular un espai polític transversal, amb sensibilitats múltiples, capaç d’obtenir la Presidència.

El més normal hagués estat que Jair Bolsonaro (Partit Liberal, PL) hagués obtingut prou vots com per a engegar un segon mandat. Així va passar amb tota la resta de Presidents que aspiraven a la reelecció en la història de la jove democràcia brasilera. A més a més, Bolsonaro ha estat capaç de construir un moviment polític del qual participen diferents partits (el seu, el Partit Liberal, però també Republicans i PP) que ha assolit la governació d’estats com Sao Paulo, Rio de Janeiro, Santa Catarina, Acre, Tocatinso Roraima. Un avenç que cal llegir en clau de substitució del centre-dreta tradicional, procés del qual el màxim exponent és la governació de Sao Paulo. A l’estat paulista no guanyava un candidat que no fos membre del Partit de Social Democràcia Brasilera (PSDB, centre-dreta) des de 1995.

La lectura que van fer Lula i el PT del moment polític implica un coneixement profund de l’abast de l’avenç del bolsonarisme com a fenomen social. Primer, perquè van designar un polític que tradicionalment havia estat adversari –precisament, exmembre del PSDB- com a candidat a la vicepresidència, Geraldo Alckmin. Potser el més còmode hauria estat designar Haddad (PT), Boulos (PSOL) o Marina Silva (REDE) com a companys de fórmula. En canvi, Lula va apostar per projectar una imatge de pragmatisme i de transversalitat. En segon lloc, per triar com a cap de cartellal vell líder polític; entenent que sumava en clau de lideratge conegut i inqüestionable, convertint-lo en la cara visible d’una força democràtica d’ampli espectre. Van crear l’anti-Bolsonaro. I per últim, perquè en cap moment van creure’s les enquestes (que ja pronosticaven una victòria en primera volta) i van mantenir la tensió d’una campanya creativa, innovadora i contundent. La relaxació del PT després de rebre el suport de SimoneTebet i Ciro Gomes (tercera i quart classificats a la primera volta) hagués comportat una victòria del President sortint.

Un exemple més d’aquesta virtut, fou la capacitat del candidat d’adaptar-se al context polític, codificant el seu missatge per a arribar a un públic més ampli. Lula, catòlic, ha parlat més de Déu que en cap altra campanya anterior, conscient de la importància del vot evangèlic, cada cop més influent i partidari majoritàriament del candidat del PL. També s’ha mostrat enèrgic, divertit i proper, com quan deia que semblava “intel·lectual” quan es posava les ulleres per a llegir –una manera enginyosa d’amagar el fet que Lula ja ha complert 77 anys-. En clau de missatge, va sorprendre al primer debat apropant-se molt a la càmera i convidant els televidents a recuperar el Brasil on els caps de setmana es podia “prendre una cervesa i menjar un churrasquinho”. Intentar connectar emocionalment amb els somni si les necessitats de la classe treballadora del Brasil és un encert al qual no estem gens acostumats a la vella Europa.

Potser algun dels lectors està decebut perquè el resultat de Lula da Silva ha estat insuficient, perquè s’esperava un missatge més contundent contra l’odi i l’autoritarisme que promou el fins ara President. En canvi, crec que cal prendre bona nota de la experiència de l’esquerra brasilera en aquesta elecció. El candidat ha sabut teixir una unitat progressista i alhora conquerir els suports d’antics enemics, sota un lideratge unificat i obert a pactar cada intervenció, cada missatge polític. Per exemple, el discurs de la victòria pronunciat després de conèixer els resultats estava perfectament escrit, un fet inusual en un polític que, com Lula, transmet a través de la seva manera de parlar planera i directa. El PT ha volgut eixamplar els marges del seu espai polític mentre, alhora, tenia cura dels seus aliats. Heterodòxia estratègica i sense abandonar el discurs social, centrat en reduir la desigualtat –i en el cas del Brasil, reduir el nombre de persones que passen gana-.

Dos darrers apunts. La victòria de Lula al Brasil obre la possibilitat d’una nova dècada progressista a l’Amèrica Llatina, amb qüestions sobre la taula com el rellançament de la UNASUR o la redefinició d’altres projectes d’integració regional com el MERCOSUR o la CELAC. Colòmbia, Xile, Brasil, Argentina i Mèxic tindran presidents progressistes almenys durant tot el 2023, de manera que caldrà posar a prova l’habilitat de Lula per a impulsar una agenda internacional comuna. En el passat, la política exterior fou una de les qüestions centrals del seu govern.

Per últim, és inevitable traslladar algunes reflexions al panorama polític català. El PT va comprendre que calia ser útil a la ciutadania, oferint una alternativa capaç de competir amb Bolsonaro. Segurament els hagués estat més còmode bastir una candidatura que seguís el seu programa tradicional, en coalició amb els seus aliats clàssics, envoltant Lula d’una seguretat ideològica i d’una coherència i puresa inqüestionable. En comptes de donar les culpes al poble brasiler, les forces transformadores d’aquell país han decidit arromangar-se, assumir contradiccions i intentar recuperar el poder. Sense perdre la identitat, però en disposició de parlar amb tothom. Les persones, a Catalunya i al Brasil, trien ser representats per aquells que proposen quelcom, que volen governar i que parlen en positiu. Algú prendrà nota, de la virtut de Lula?