La pèrdua de la bandera de la “regeneració”
El principal actiu electoral d’Aliança Catalana ha estat presentar-se com una formació aliena als vicis de la política tradicional. Quan un partit es postula com la ruptura total amb les pràctiques dels partits històrics —sovint acusats d’amiguisme—, la ciutadania li exigeix un llistó ètic molt més alt. La contractació d’un familiar directe en el mateix consistori que es governa esquerda directament aquest relat de “ser diferents”, assimilant la seva gestió a la de qualsevol altra formació clàssica.
L’estratègica de la “vella política”
Des d’una perspectiva d’imatge pública, l’argument que “tot s’ha fet segons la llei” és el mateix escut que han utilitzat històricament els partits tradicionals davant de casos de nepotisme o conflictes d’interès. En l’àmbit de la percepció ciutadana, la línia entre la legalitat i l’estètica política és crucial. En aquest cas, la manca de distància estètica debilita la coherència del discurs anti-establishment de la formació.
El risc d’un desgast prematur
Com a primer gran escàndol de gestió interna, aquest episodi demostra una falta de previsió política. Fins i tot en un procés transparent, el fet que un fill guanyi una plaça sota el mandat del seu progenitor s’interpreta com un error tàctic evitable. En lloc de protegir la marca del partit d’una polèmica previsible, la decisió de defensar el procediment genera el primer desgast seriós en la credibilitat i l’exemplaritat de la seva direcció. Podria haver-se presentat en qualsevol convocatòria de la mateixa comarca i guanyar la plaça, seria nova política.
