Dijous, 25 de febrer de 2021 - Edició 945
La República

Boye, Kafka i la caça a l’home

  Gonzalo Boye ha esdevingut, gràcies a la seva acció professional, impecable i competent, la bèstia negra dels poders més foscos i subterranis que operen a l’Estat espanyol. En efecte, […]

DFerrerC
David Ferrer 22/01/2021

 

Gonzalo Boye ha esdevingut, gràcies a la seva acció professional, impecable i competent, la bèstia negra dels poders més foscos i subterranis que operen a l’Estat espanyol. En efecte, l’artífex de les victòries judicials de Schleswig-Hölstein, del Parlament Europeu o de les no extradicions dels exiliats polítics catalans representa una pedra a la sabata per a l’artificial relat espanyol de criminalitzar l’independentisme com si es tractés d’un cop d’estat al règim constitucional mesetari.

És per això que, arrossegat per la impotència de no poder consumar el seu somni humit de tancar Puigdemont i els seus a una presó espanyola —on li haurien caigut, amb tota certesa, el màxim de 15 anys per als delictes investigats—, l’estat va alçar el cap de l’embolic reputacional en què estava immers i, malgrat semblava impossible, va prendre una decisió que el situava en una situació encara pitjor. Això és, va optar per emmirallar-se en democràcies tan dubtoses com ara Turquia o Polònia, i es decidí per bastir una estratègia judicial incriminatòria cap a l’advocat, Gonzalo Boye.

La jugada espanyola, tan barroera com evident, consistí —presumptament— a revisar la carpeta de casos antics de Boye i veure si podien trobar, a la sòrdida presó, algú a qui poguessin ajudar si, a canvi, els prestava un testimoni —fals, evidentment— que els permetés d’asseure el pèrfid i incòmode advocat a la banqueta dels acusats. I la solució vingué de part d’un antic narcotraficant que havia estat client de Boye quan el va defensar en el cas d’uns diners incautats a l’aeroport de Barajas.

I aquí comença l’odissea kafkiana de Boye…

En efecte, resulta gairebé impossible de resistir-se a assenyalar el clar paral·lelisme que s’estableix entre Boye i el desolat i impotent Josef K. de la novel·la de Franz Kafka El procés. En ella, el protagonista, un home comú de nom genèric s’enfronta al procés judicial del títol sense saber ben bé de què se l’acusa, i sense que, aparentment, ni tan sols els acusadors mateixos sàpiguen ben bé quins són els càrrecs que pesen sobre K. Sovint, els grisos funcionaris judicials s’agafen a un detall petit, secundari, marginal, merament fortuït o fruit d’un lapsus per passar-lo a primer pla i convertir-lo en principal veritat. Llàstima que aquesta veritat no sigui comprensible ni per al lector ni per al desesperat protagonista. Tanmateix, els altres personatges que circulen per la novel·la semblen trobar-ho la cosa més natural, comprensible i lògica del món. El drama, doncs, radica en la sensació de trobar-se sol en la incomprensió global.

Doncs bé, en el cas de l’imputat Boye, la instrucció judicial actua com els foscos funcionaris de Kafka i fonamenten tota la seva tesi en les dubtoses declaracions extemporànies i sobrevingudes —van ser fetes a finals de 2020 o inicis de 2021, en un cas del 2017— de dos imputats que volien pagar la seva llibertat de la presó —Manuel Pedro González Rubio i Manuel A. Puentes Saavedra—. Ras i curt, els indicis semblarien apuntar que aquests presos haurien comprat la seva llibertat a canvi d’una declaració que deixés Boye en mal lloc, encara que la resta de proves l’exoneressin, es mirés per on es mirés.

Si ens remetem a la lectura del text que acompanya la documentació presentada per la defensa de Boye, podríem parlar d’una experiència apassionant, si no fos perquè s’està jugant amb la vida i la reputació d’una persona a qui —a més— admiro. No és gens difícil imaginar-se l’advocat de Puigdemont seguint amb incredulitat els elevats graus d’audàcia a què és capaç d’arribar l’alta judicatura espanyola —en aquest cas, l’Audiència Nacional—, quan té un objectiu polític ben clar a l’horitzó. I Gonzalo Boye Tuset encarna, sens dubte, tot allò que l’estat profund mira de combatre amb totes les estratagemes de què és capaç, sens perjudici d’esmicolar la llei i la constitució que tant diuen estimar, i els drets fonamentals que tant semblen ignorar. Tot allò instruït a l’Audiència és, en aquest cas, una superació en audàcia a la mateixa trama de Kafka.

 

Per citar alguns exemples, a la instrucció hi ha unes converses telefòniques enregistrades que demostren meridianament que González Rubio era el propietari dels diners incautats —i que volia dur a Colòmbia—, i no pas un mer missatger o intermediari, com la instrucció judicial vol fer creure. Diferents converses, provinents de les escoltes gravades, palesen com es comunica amb gent propera, tot parlant del que farà amb els seus diners un cop els hagi recuperat. En canvi, els jutges kafkians no es molesten ni tan sols a incloure aquestes converses en l’escrit final —com si no haguessin existit! I és Boye qui ha d’accedir a un magma d’un terabyte (!) de converses, a fi d’extreure’n material exculpatori. Per què?

A més, en l’escrit judicial s’afirma que Boye va conèixer González Rubio el 2017, per al cas que ens ocupa, quan l’advocat sap de sobres que ja havien tingut una relació professional prèvia que es remunta al 2010.

I per acabar amb els exemples, tenim la misteriosa i delirant aparició de documents, per art de màgia. Així, hi havia un plec de documents que, en el moment de recollir-se les proves per l’Administració de Justícia del Jutjat número 3, tenia 7 pàgines de contingut. Doncs bé, a l’hora del judici —dins d’una peça separada secreta—, aquell document de 7 pàgines mecanografiades passa ara tenir-ne 14! I, a més, el foli 9 recull unes anotacions manuscrites que, massa convenientment com per semblar versemblant, corroboren de manera barroerament sintètica que Boye hauria cobrat els diners —10.000 euros— que les declaracions tardanes —dos anys després dels fets— de González Rubio i de Puentes Saavedra afirmaven.

Probablement, però, la principal diferència entre Franz Kafka i Gonzalo Boye radiqui que els personatges del novel·lista txec es troben immersos en espirals incomprensibles i creixents de situacions delirants sense saber qui, com, ni per què. En el cas de Boye, en canvi, ell sí que coneix l’origen i motivació de la seva situació kafkiana particular, perquè té nom i cognoms prou coneguts. I Boye, doncs, que mai no s’arronsa, va fer trontollar els murs de l’Audiència Nacional, quan va citar l’elefant a l’habitació, el veritable motiu d’aquesta caça a l’home sense clemència. Com si fos el Cthulhu de Lovecraft, o el Sauron de Tolkien, Gonzalo Boye Tuset va pronunciar el nom de l’impronunciable, de l’innominable: Carles Puigdemont i Casamajó. I això, de ben segur que va fer molt mal a l’estructura d’un cas que ha nascut mort, però que els jutges s’entesten en fer reviure amb la dèria del Doctor Frankenstein.

No cal ser guionista de House of Cards per adonar-se que hi ha moltes coses que fan pudor en aquest cas particular de Boye, i que la persecució política és més que una mera sospita. De fet, per si no estava clar, podem ja ubicar el seu nom en un lloc ben alt de la llista de represaliats de l’independentisme. El que no sap l’Estat espanyol és que en Gonzalo, emprant la filosofia del judo, serà capaç d’aprofitar la força que l’adversari empra contra ell per fer-la girar en la seva contra.

Finalment, amb motiu del meu llibre Des de l’exili (Pòrtic, 2019), Gonzalo Boye va exposar, en síntesi, la seva vocació i ètica professional quan entoma el cas dels exiliats independentistes: «Tot litigi estratègic té una part política molt profunda. És a dir, tu no fas un litigi per treure-li diners a una empresa, o per perjudicar un país. El fas per canviar una realitat: el Dret utilitzat com a instrument de canvi. I, evidentment, cada cop que uses el Dret com a instrument de canvi estàs generant una situació política. Aquí, doncs, encaixa perfectament la idea política d’internacionalitzar el conflicte amb la idea jurídica d’internacionalitzar la solució».