ACN Barcelona – La Fiscalia General de l’Estat ha presentat davant del Tribunal Constitucional (TC) un al·legat contra la qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem (TS) va presentar contra la llei d’amnistia. El text sol·licita que no s’admeti la qüestió d’inconstitucionalitat per qüestions formals o, si s’admet, es rebutgin les qüestions de fons plantejades pel Suprem per no tenir valor jurídic. L’escrit, de 49 folis, avançat per ‘El País’ i al qual ha tingut accés l’ACN, intenta desmuntar els arguments de la sala penal contra la norma. Es tracta del primer recurs que estudiarà i resoldrà el TC.
La fiscalia considera que el Suprem “no identifica amb precisió els preceptes legals la constitucionalitat dels quals” qüestiona i esgrimeix a més, en molts casos, “arguments de traça netament ideològica i política”. “En realitat, el Tribunal Suprem no planteja en aquest cas un dubte de constitucionalitat sobre una norma legal sinó rebutja amb convicció absoluta l’existència mateixa de la llei, i, en definitiva, la decisió política d’aprovar-la. Aquest allunyament substancial de la naturalesa i l’objecte propis d’una qüestió d’inconstitucionalitat és motiu suficient per acordar-ne la inadmissió”.
El fiscal rebutja que només es pugui aprovar una llei d’amnistia per “facilitar o consolidar el trànsit d’una dictadura a una democràcia, d’un règim polític que retalla les llibertats a un altre que busca garantir-les”. “Això no significa per força que allò que la interlocutòria del Suprem anomena amnistia transicional es configuri com una categoria dogmàtica de contorns exclusius i excloents, que impedeixi que altres raons d’ordre polític o social puguin justificar aquest exercici finalista del dret de gràcia en termes conformes amb els principis i valors constitucionals (…) No troba el Ministeri Fiscal en els raonaments del Suprem fonament suficient per excloure a priori una possibilitat semblant”, argumenta.
El fiscal també critica que el Suprem s’excedeixi en les seves valoracions sobre el que deia la mateixa sentència contra l’1-O. “La mateixa resolució del Tribunal Suprem, encara que sigui en pugna amb la descripció d’un mer escenari fictici i mendaç –un somni– que contenia la seva sentència, insisteix ara a caracteritzar com a cop d’Estat aquells esdeveniments i titllar de colpistes els seus artífexs. No sembla que, enfocat en aquests termes, aquell conflicte –originàriament qualificat, de fet, com a sediciós– revesteix una entitat menyspreable a l’hora de poder valorar l’eventual utilitat d’una amnistia per facilitar-ne la superació. En definitiva, la interlocutòria del Tribunal Suprem no passa d’acreditar les evidents diferències que hi pot haver entre l’amnistia concebuda com a mitjà de facilitació d’un canvi de règim polític i les que serveixen a altres fins. Però no acaba d’explicar per què el règim jurídic de les unes i les altres ha d’obeir a un estàndard rígidament diferent”.
La fiscalia considera errònia la interpretació que el Suprem fa del preàmbul de la llei, perquè considera que el legislador assumeix que l’amnistia és una reacció a una injustícia quan no s’ha de retreure res a l’actuació dels poders públics. “L’evident desenfocament d’aquest plantejament genera un efecte injustificadament –i per això, innecessàriament– contaminant de tota l’anàlisi del dubte de constitucionalitat, perquè de manera més o menys latent (es podria dir que manifestament explícita i fins irada en alguns dels passatges de la interlocutòria) genera la impressió externa que el judici de constitucionalitat de la norma està sent abordat des d’una posició psicològica de part afectada –i fins i tot ofesa– pel propòsit de la llei. Segons el parer del ministeri fiscal, no hi ha cap raó objectiva per intuir en el text o en l’esperit de la llei d’amnistia un propòsit de retret o desautorització de l’actuació dels poders públics en el context dels esdeveniments sobre els quals es projecta la amnistia”, diu.
El Suprem, escriu el fiscal, “desatén l’advertiment explícit que conté la sentència del Constitucional i omet virtualment l’anàlisi de l’esmentat pressupost consistent que, per considerar vulnerat el principi d’igualtat, la diferència de tracte ha d’afectar situacions substancialment iguals, component inexcusable de qualsevol judici d’igualtat”. El Constitucional defensa que per acreditar les diferències de tracte cal mostrar “diversos supòsits de fet que puguin ser comparats”. El Suprem assenyala que “el conjunt de conductes que assenyala la llei d’amnistia, amb la sola excepció de l’assenyalada a la lletra e), podrien resultar condensades en aquelles que, en definitiva, van venir, d’una manera o altra, a promoure, afavorir o donar suport al cop d’Estat secessionista que es va emprendre a Catalunya davant dels qui van cometre aquests mateixos delictes animats per qualsevol altra finalitat que no són amnistiats”. El fiscal respon que la comparació no és idònia: “La comparació amb els qui cometen “aquests mateixos delictes” en un altre context, omet explícitament com una “excepció” el supòsit contemplat a la lletra e), de manera que el Suprem exclou de forma expressa un factor absolutament clau, en realitat, per a l’entesa de l’abast i el sentit que el legislador pretén atorgar a l’amnistia. Aquesta lletra e) es refereix a les accions realitzades en el curs d’actuacions policials adreçades a dificultar o impedir la realització dels actes determinants de responsabilitat penal o administrativa compresos en aquest article, i és obvi que conté el més clar exponent del propòsit manifestat en el preàmbul de la llei d’ “excepcionar l’aplicació de normes vigents a uns fets esdevinguts en el context del procés independentista català en nom de l’interès general, consistent a garantir la convivència dins de l’Estat de dret servint alhora de base per a la superació d’un conflicte polític”.
El fiscal sosté que la llei dona al mateix tracte als que van cometre els actes sediciosos (els independentistes) i als policies que van intentar evitar-los. “En realitat, considerant l’objecte i l’àmbit d’aplicació de la llei no hi ha terme vàlid de comparació possible, perquè el pressupost fàctic de la diferenciació no podria objectivament abastar, en cap cas, els qui hagin comès els “mateixos delictes” en un context aliè al que la pròpia llei delimita. De manera que difícilment es pot sostenir que es tracti dels mateixos delictes, i que a aquests efectes els seus autors es puguin considerar iguals”.
L’origen polític de la llei no pot ser motiu d’impugnació. El fiscal reflexiona sobre els acords parlamentaris aconseguits per aprovar la llei d’amnistia i sosté que no correspon ni al ministeri públic ni al Tribunal Constitucional jutjar aquest pacte polític, una cosa que, segons sosté, fa el Tribunal Suprem per recolzar les seves impugnacions a la norma. “En democràcia la conformació de majories parlamentàries suficients per aprovar les lleis requereix sovint el concurs –i per tant la negociació i l’acord entre diferents forces parlamentàries, i a més aquesta concentració de suports no només implica, per regla general, una coincidència en els objectius polítics de la norma projectada, sinó també la legítima aspiració dels diferents grups polítics a incorporar a la seva redacció la seva pròpia empremta ideològica o satisfer un determinat interès, i fins i tot a rendibilitzar políticament el fet mateix de la seva aportació a la iniciativa de què es tracti.
El fet que aquesta confluència de voluntats pugui percebre’s pel conjunt de la ciutadania o part d’ella com el resultat d’una autèntica aspiració filantròpica o, per contra, com una combinació d’estratègies partidistes o fins i tot adreçades a l’afavoriment d’altres interessos de naturalesa pública o privada és una cosa que, amb les llums i les ombres, forma part de la realitat, sense que correspongui per descomptat a aquest ministeri fiscal, ni al Tribunal Constitucional, jutjar en quina mesura és políticament encertat, positiu, criticable o rebutjable. La competència del Tribunal Constitucional en matèria de constitucionalitat de les lleis es limita a valorar, amb subjecció exclusiva a la Constitució, el contingut de les normes, o, si escau, l’eventual infracció del procediment constitucional previst per a la seva elaboració i aprovació, però és absolutament aliena a l’anàlisi de la seva gènesi política, per notòria que sigui”.
El recurs del Suprem fa referència a la “refulgent insuficiència” del suport parlamentari obtingut per a l’aprovació de la llei d’amnistia, xifrat a la “raquítica base numèrica” de 178 vots a favor davant de 172 contraris al Congrés dels Diputats, mentre que al Senat va ser “rebutjada per àmplia majoria”. La fiscalia contesta: “El mateix legislador ha interpretat, segons el seu propi preàmbul, que la llei d’amnistia afecta el desenvolupament dels drets fonamentals, per la qual cosa requereix per a la seva aprovació la forma, els tràmits i les majories propis de la llei orgànica que en concret impliquen l’exigència de majoria absoluta del Congrés, en una votació final sobre el conjunt del projecte. Obtinguda, d’acord amb el còmput que reflecteix el mateix Suprem, aquesta majoria no cal, per tant, trobar cap vici d’inconstitucionalitat en aquest aspecte”.
La fiscalia admet que hi ha un estès sentiment de rebuig cap a una mesura que pot generar impunitat per als que deliberadament van provocar una crisi constitucional sense precedents en el marc de convivència democràtica que va inaugurar la Constitució del 1978, i lluny de penedir-se’n es ratifiquen en el seu propòsit anticonstitucional. La impugnació del Suprem retreu a la llei d’amnistia “que no compleixi la condició necessària de la seva configuració com a instrument de perdó condicionat sinó al penediment, almenys a l’acreditació del propòsit de no tornar-ho a fer, que precisament contrasta amb l’actitud d’alguns dels possibles destinataris de l’amnistia, quan manifesten públicament que ho tornaran a fer i fins i tot adopten iniciatives que la sala identifica amb aquest propòsit pertinaç”. La fiscalia diu que “no pot compartir ni els pressupostos ni les conseqüències d’aquest raonament”. “De la lectura del preàmbul de la llei”, escriu el fiscal, “es pot deduir que la seva aposta consisteix més aviat a confiar en el propi èxit polític de la mesura de gràcia, i que així pugui contribuir que es recuperi un estatus de convivència que objectivament exclou les condicions que van permetre l’escenificació d’aquella quimera. És impensable que la idea d’exigir als sediciosos, com pretén la interlocutòria del Suprem, una retractació pública i la manifestació del propòsit de no tornar-ho a fer, pogués constituir precisament un obstacle per a l’obtenció d’aquesta finalitat perseguida. Tot plegat forma part d’un judici polític que, en aquesta mateixa clau política, ideològica o ètica, es pot compartir com una troballa estratègica genial o rebutjar-se com una idea amoral i desgavellada, amb tots els possibles matisos intermedis. Però, en allò que aquí importa, un judici que, com s’ha reiterat fins a la sacietat, ni la sala segona del Tribunal Suprem ni el ministeri fiscal, ni fins i tot el Tribunal Constitucional, poden formular ni abordar en el pla jurídic”.
