Dimecres, 16 d'Octubre de 2019 - Edició 447
La República

Vers una cadena agroalimentària més eficient, justa i sostenible

Considerem cadena agroalimentària tot el procés que va des de la producció primària -agricultura, ramaderia, pesca i forestal- a la transformació, transport, distribució, comerç, restauració i consum dels productes obtinguts, […]

Avatar
R 20/05/2019

Considerem cadena agroalimentària tot el procés que va des de la producció primària -agricultura, ramaderia, pesca i forestal- a la transformació, transport, distribució, comerç, restauració i consum dels productes obtinguts, bàsicament aliments (de la terra a la taula).

Cop d’ull a la situació actual de la cadena a Catalunya

Econòmicament, es tracta d’un sector potent, per la seva important contribució a la creació del Producte Interior Brut de Catalunya (més del 10 per 100) i la seva positiva aportació a la Balança Comercial, com a conseqüència de l’alt nivell de competitivitat de molts dels seus subsectors (fruita, embotits, cava). També hi ha sectors industrials agroalimentaris força proclius a la sostenibilitat, encara que molts d’ells utilitzin matèries primeres importades (cacau, café, cereals, llet).

A més, segons reflexen les taules input-output, és un dels sectors -junt al de l’energia- més interrelacionats amb els altres sectors de la producció, de manera que la seva evolució -estructuralment anticíclica- incideix molt directament en la dels altres sectors econòmics, proporcionant un alt grau d’ estabilitat.

Socialment, compleix una funció molt important, en 2 elements essencials: alimentació i treball. En el primer, per quan assegura la provisió d’ aliments a la població en termes de suficiència (quantitat), seguretat (qualitat) i salut (diversificació). En quan a treball (més de 300.000 llocs), en proporciona de manera estable a totes les baules de la cadena agroalimentària.

Mediambientalment, gràcies a l’arrelament de la població agrària en el territori, la cadena agroalimentària redueix la tendència a l’abandonament del camp i en permet la seva conservació.

Institucionalment, a més de les entitats creades per les administracions públiques i de les educatives, cal esmentar l’existència a Catalunya de moltes institucions privades, de gran interès i incidència: Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851), Unió de Pagesos (1974), Institució Catalana d’Estudis Agraris (1977), Bancs dels Aliments (1987), entre moltes altres. I, havent-ne estat el bressol, continúa essent-ne en molts casos la seu directiva d’importants empreses o marques del sector: Borges, Cacaolat, Codorníu, Cola-Cao, Damm, Danone, Freixenet, Nomen, Ordesa, Torres, Trías; així com destaca la presència de la seu ibérica de filials d’importants empreses multinacionals de l’ alimentació: Nestlé (des de 1920), Unilever, i altres.

Històricament, a Catalunya s’ha desenvolupat amb força un gran dinamisme en el sector: vins Codorníu (1551), fonda Europa (1771), xocolata Amatller (1797), restaurant Set Portes (1836), xocolata Simon Coll (1840), vins De Muller (1851), cervesa Moritz (1856), vins i caves Sala -Freixenet- (1861), caves Mont-Ferrant (1865), licors Bosch (1868), vins Torres (1870), xocolata Arumí (1842), cervesa Damm (1876), galetes Viñas (1879), especialitats Santiveri (1885), xocolata Torras (1890), galetes Birba (1893), olis Borges (1896), galetes Trías (1908), iogurt Danone (1919), embotits Noel (1920), llet i batuts Viader -Cacaolat- (1925), culinaris Gallina Blanca (1937), arròs Nomen (1940), bombons Cudié (1946), xocolata Blanxart (1954), caramels Chupa Chups (1958), entre moltes altres empreses. Tot això gràcies a la revolució industrial, a la concentració de la població, a les facilitats de transport per mar i per terra, i especialment per l’ esperit emprenedor, innovador i obert de la societat catalana.

També cal recordar les aportacions científiques en el camp agroalimentari de personalitats com: Arnau de Vilanova (c1240-1311), Ramon Turró i Darder (1854-1926), Alexandre Frías i Roig (1878-1963), Maria Baldó i Massanet (1884-1964), Jaume i César Pi-Sunyer i Bayo (1903-2000 i 1905-1997), Benet Oliver Rodés (1880-1970).

Legalment, la pertanyença a la Unió Europea dona molt poc marge per a la pràctica d’una política agroalimentària autòctona, doncs les competències importants en aquest aspecte són assumides per les institucions comunitàries. Però, tot i així, apart de les possibilitats d’ influència en la PAC, cal reconèixer que resten moltes escletxes per a aplicar mesures d’ interès.

Objectius d’interès per a la cadena agroalimentària

Com s’indica al títol d’aquest article, cal que la cadena agroalimentària -i cadascuna de les seves baules- sigui més eficient, justa i sostenible.

Ha de ser més eficient, dedicant recursos econòmics, formatius i tècnics a la millora dels factors (naturals i humans) que contribueixen a donar més valor a la producció agroalimentària: sòls, conreus, llavors, adobs, regadius, etc., i empresaris i treballadors de totes les baules de la cadena.

Ha de ser més justa, perquè cal considerar l’accés a l’alimentació com un dret humà bàsic. En aquest sentit, ha de posar-se a les persones (tant productors com consumidors) en el centre de l’activitat agroalimentària. Per un costat, el consumidor ha d’estar ben informat, ha de ser conscient del seu paper, ha d’exigir aliments suficients i de qualitat, i també ha d’ésser escoltat. Per altre, els productors (agraris, industrials, transportistes, comerciants) han de trobar, en el desenvolupament de llur activitat, una compensació econòmica suficient per a mantener un nivell de vida digne, i un estímul per a la millora contínua en la seva productivitat i creativitat.

La política agrícola comuna de la Unió Europea va en aquest sentit, en quan estableix, entre els seus objectius: b/ assegurar un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, en particular mitjançant l’augment de la renda individual dels qui treballen en l’agricultura; e/ assegurar subministraments a preus raonables als consumidors.

Ha de ser més sostenible, al llarg de tota la cadena agroalimentària: producció agraria, indústria transformadora, transport, i distribució. Especialment, en l’aspecte mediambiental. Això implica que la capacitat de producció es mantingui a bon i adequat nivell, any rere any, i generació rere generació, sense esgotar ni comprometre l’ús dels recursos naturals.

Instruments per a assolir aqueixos objectius

La competitivitat de la producció agroalimentària catalana ha de basar-se en la productivitat dels factors, és a dir, en la qualitat del producte, en el nivell del preu, i en el servei, no en una insuficient retribució dels factors.

Cal un marc institucional que fomenti la innovació, a fi de que els diferents subsectors siguin més sostenibles a llarg termini.

Cal desenvolupar el Consell Català de l’Alimentació, constituit el setembre del 2017 (amb més de 30 anys d’endarreriment), amb la funció básica de proposar, a l’Administració pública catalana, actuacions amb els següents objectius: a/ continuar fomentant la qualitat i la seguretat dels aliments; b/ promocionar els productes alimentaris catalans, inclosos els d’una qualitat diferenciada, els de proximitat i els produïts de forma ecològica; c/ afavorir l’equilibri, la transparència i les sinèrgies positives en tota la cadena agroalimentària, d/ fomentar la sostenibilitat, la responsabilitat social, i la lluita contra el malbaratament d’aliments; i e/ promocionar la dieta mediterrània i fomentar en la ciutadania hàbits alimentaris saludables. Aquest Consell ajudaria a crear el molt necessari “Pacte Nacional per a la Política Agroalimentària”. Però no només l’Administració Pública ha d’esforçar-se en l’assoliment d’aqueixos ambiciosos objectius. De res serveixen les normes, els controls, i els estímuls, si els demés actors de la cadena agroalimentària no fan també bé la seva feina (productors agraris, industrials transformadors, transportistes, distribuidors, comerciants, restauradors, i consumidors).

Cal, en matèria de preus dels productes agroalimentaris, aconseguir transparència i suficiència, i que la intervenció pública en els mercats afavoreixi a l’ensems: la adequada retribució als factors de producció (terra, treball, capital), la competència (per a evitar abusos de posición dominant), la disponibilitat dels aliments bàsics, en condicions assequibles, per a la població menys afavorida, així com una normativa incentivadora i aseguradora de la qualitat.

Cal transformar la PAC (Política Agrícola Comuna) de la Unió Europea en una Política Agroalimentària, de major abast que aquèlla, i adaptada -en objectius i en principis d’actuació- a la realitat actual. Per exemple, en matèria de protecció del productor i del consumidor, de foment de l’exportació, de defensa del medi ambient.

Cal, en quan a qualitat dels productes, evitar el frau alimentari (normalment de raó econòmica), en composició, en denominació d’origen, en adulteració intencionada, en etiquetat.

Cal potenciar l’Agència Catalana de l’Aigua, eina important per a la gestió de l’aigua al servei de les persones, com ha de ser un bé públic, i per garantir-ne una bona distribució i consum (de boca, agrària i industrial).

Cal un major impuls a la conversió dels excedents i dels residus agroalimentaris en recursos utilitzables, així com reduir al mínim l’emissió d’elements contaminants. Aquesta conversió dels residus agroalimentaris (dejeccions ramaderes, en particular) en recursos (alimentaris o no) s’ha de fer de manera eficient i que aquests darrers tinguin les mateixes garanties que els productes originals. La feina que realitza al respecte l’Agència de Residus de Catalunya és francament notable, però cal que sigui encara més eficaç i eficient, i per això precisa particularment d’una major activitat per part de les entitats i empreses productores.

Cal recolzar més activament l’activitat que, com elements d’economia circular, desenvolupen entitats com els Bancs dels Aliments (ara 4, que guanyarien eficiència si es fusionéssin en un de sol, a nivell català), els Espigoladors, l’imminent Centre d’Aprofitament d’Aliments (de Mercabarna), així com instal·lar, a cada mercat municipal, punts de recollida d’aliments excedentaris. D’ aquesta manera, es podria lluitar, de forma eficient, a baix cost, contra la precarietat alimentària i a l’ensems contra el malbaratament d’aliments.

Tot això no és una tasca fàcil, però tampoc és impossible. I cal fer-la ja !

Eduard Arruga i Valeri

Vicepresident de la Comissió d’Economia Agroalimentària

del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Relacionats