Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

La renda bàsica, el repartiment del treball i el capital social (1a part)

No cal fer gaires estudis profunds per veure com es distribueix el vot independentista i i unionista a la nostra geografia. Tot i que som plurals i també es barregen […]

Avatar
R 30/07/2019

No cal fer gaires estudis profunds per veure com es distribueix el vot independentista i i unionista a la nostra geografia. Tot i que som plurals i també es barregen els col·lectius, dos factors marquen el vot: els orígens familiars i  el nivell d’estudis i renda.  La qüestió és si això es pot canviar per reforçar una majoria independentista o unionista.

Alguns diuen que és una qüestió de temps, que la part de població nascuda fora de Catalunya i arribada de la resta de l’estat entre el anys 40 i 70 del segle passat s’anirà extingint inexorablement amb el pas del temps.  Però no tenen en compte que entre els anys 90 i els anys 2000 a Catalunya va arribar un allau de nouvinguts estrangers que cap enquesta mostra amb interessos de perdre la nacionalitat espanyola, ja en siguin posseïdors o ja que tinguin expectatives d’obtenir-la.   Per tant no és clar que  demogràficament hi hagi grans canvis en les opcions de romandre o sortir d’Espanya en les properes dècades.

El segon factor és en realitat doble i té a veure amb això d’un sol poble que ara alguns volen carregar-se: educació i classe social. Si bé la Generalitat, i Catalunya en sí mateixa, ha tingut força èxit en la normalització lingüística en tant a universalitzar el coneixement de la llengua pròpia  a partir de les diverses normatives fetes fa 40 anys, no s’ha aconseguit el mateix en el seu ús i, el que és pitjor, no s’ha replicat en una normalització social i econòmica. Continua havent-hi una enorme fractura entre classes benestants i classes empobrides d’origen migrant, aguditzada per la darrera crisi i pels canvis estructurals que estem patint.

I això es veu amb claredat en les anàlisis de vot. Només cal mirar el vot de Barcelona a les eleccions del 21-D: el vot unionista, a Ciutadans, presentava una forma de U en relació a la renda dels barris. Als barris més rics i més pobres va guanyar Ciutadans (i on ara guanya el PSC).  De la mateixa manera que el vot més independentista i d’esquerres és més elevat  als antics pobles industrials passats a callse mitjana que es van integrar al municipi de Barcelona entre finals de segle XIX i principis del XX (Gràcia, Poblenou, Sants..).

Que una part de l’unionisme es recolzi en les classes benestants és normal, són les classes que volen preservar el seu statu quo, les seves relacions econòmiques amb l’absorbent pinyol de Madrid i de Brusel·les, el que els hi dona diners i poder i , al cap i a la fi, als qui que l’estat del benestar sigui més dèbil a Catalunya no els hi impacta gaire: no van a la sanitat pública, ni els seus fills van a l’escola pública, ni són desnonats ni reben ajuts al lloguer o a la pobresa.

Ara, on ens ho hem de fer mirar és en l’altre extrem, en les classes treballadores i vulnerables on, més enllà de l’origen,  l’independentisme ha fracassat.  Si una lògica social és clara és la correlació directa entre pobresa de les famílies, el nivell d’estudis assolits dels fills, la precarietat laboral i, de nou, la pobresa. Un cercle infernal on l’administració catalana no ha sabut actuar,  de manera  que fa que la desconfiança sigui molt elevada sobre com seria un nou país que no sap cuidar dels seus membres més desprotegits i on l’únic estament públic que ho fa de veritat és l’estat central.

Com a dada il·luminadora, l’estat espanyol va pagar 24.000 milions d’euros en pensions als catalans el 2018 i 2.500 milions de prestacions d’atur, tot amb claredat i finezza (són drets subjectius no sotmesos a restriccions pressupostàries ni vel·leïtats burocràtiques), mentre que la Renda Garantida de Ciutadania, la que és competència de la Generalitat, aquella que es va pactar amb tothom i que buscava la tolerància zero contra la pobresa crònica i la fractura social, està essent un embolic en la seva aplicació i només va arribar a executar 211 milions d’euros el 2018, a un nombre de beneficiaris inferior al que tenia la seva predecessora Renda Mínima d’Inserció. I d’ajuts d’habitatge (la primera causa d’exclusió social i pobres en aquests moments)  la Generalitat en va donar 126 milions. O sigui la relació transferències monetàries Estat-Generalitat és  de 100 a 1 pel que fa a garantir el benestar econòmic, encara que els impostos i cotitzacions que ho financiïn els paguem nosaltres, i amb escreix.

I aquest 100 a 1 hauria de cremar en les mans dels nostres dirigents quan fa poques setmanes s’ha publicat que a Catalunya 1,6 milions de persones estan sota el llindar de risc de la pobresa (el 21,3% dels catalans), del quals 400.000 treballen i la vegada computen en aquesta estadística.  Més en concret, 234.000 llars amb 400.000 adults i 113.000 menors no arribaven als llindars de renda de la Renda Garantida, mentre que les llars que la cobren no arriben a 30.000.

La igualtat d’oportunitats (el far de la societats progressistes) no és pot assolir si no hi ha una igualtat real, que comença per tenir garantits uns mínims per a tothom.  I l’actual sistema social que depèn de la Generalitat no ho fa. No ho fa ni la garantia de rendes (fracassada), ni els ajuts a l’habitatge (absolutament insuficients en moltes ciutats del país i que exclou les situacions més precàries com les de qui lloga una habitació o té els ingressos molt  baixos), ni les beques per estudiar a la universitat  (que semblen progressives però en el context actual també acaben essent excloents), ni l’accés no universal a les escoles bressol (on es comencen a generar les desigualtats en resultats escolars).  Solucionar això se’n diu també construir capital humà, i quan parlem de la comunitat de construir capital social, i aquí portem molts anys fallant.

I com avancem en aquesta construcció, republicana de veritat ?  Res apunta a que les transformacions socials (com l’envelliment) o tecnològiques (com la irrupció accelerada i potent de la intel·ligència artificial, la robotització i l’automatització de moltes feines) ens ho posin fàcil.  Tampoc podem pensar ja que un creixement il·limitat i insostenible ambientalment ens pugui resoldre a l’antiga les mancances socials i les privacions materials. Es necessari repensar-ho tot i alhora no deixar durant més temps tantes famílies i persones a la intempèrie.

La meva proposta és senzilla i a la vegada complicada d’executar per les resistències al canvi. En un entorn de necessari decreixement material,  de repartir millor la renda i la riquesa existent que eviti l’espectacle vergonyant de la pobresa en un societat rica com la nostra, que asseguri que la xarxa de protecció social arriba a tothom de veritat i no genera trampes de la pobresa, que reparteix les feines (totes, les remunerades i les que no ho són però són igual o més d’importants socialment) cal treballar ja per implementar una renda bàsica universal i incondicional (ni la discrecionalitat ni la condicionalitat funcionen per eliminar la pobresa, és una evidència històrica) i combinar-ho amb una reducció i repartiment equitatiu del temps de treball, on aquest sigui vist com un dret i no com una obligació per ser l’única forma de tenir un ingrés que permeti cobrir les necessitats materials.  Si assolim això, trencarem el cercle infernal ampliarem el capital social d’una majoria molt més grani construirem república de veritat. La resta ens vindrà donat.

Lluís Torrens i Mèlich

Membre de la Xarxa Renda Bàsica.

 

 

 

 

 

 

 

Relacionats