Divendres, 22 de Novembre de 2019 - Edició 484
La República

Deixem de ser i pensar com a súbdits i exercim de republicans lliures

En una monarquia les persones governades son súbdits, que és una paraula derivada del llatí subditus, que prové de subdere que vol dir sotmetre, i que la definició, potser més […]

Avatar
R 09/07/2019
Imatge d'una manifestació independentista | Gerard Sesé

En una monarquia les persones governades son súbdits, que és una paraula derivada del llatí subditus, que prové de subdere que vol dir sotmetre, i que la definició, potser més senzilla, és: persona sotmesa a una autoritat sobirana.

I algunes de les definicions de Sobirà poden ser: “Que té autoritat sobre tot i tothom.” “Que té l’autoritat suprema dins un estat”. “Que no és sotmès al control d’un altre govern o organisme”

Una República és una forma d’Estat dirigit per la voluntat democràtica dels seus ciutadans que son els qui ostenten la Sobirania. I la sobirania no es pot exercir des de la submissió sinó des de la llibertat.

Per arribar a la República catalana que volem, el primer pas que hem de donar cadascú de nosaltres, abans fins i tot de definir quines millores socials i polítiques voldrem, és el d’exercir com essers humans lliures.

Per ser un esser lliure cal trencar totes les cadenes que ens tenallen. La més essencial de totes és PERDRE LA POR. A qualsevol cosa, persona institució o circumstància.

Diria que per ser un ésser lliure cal tenir una actitud de lluitador per la vida. I en el nostre cas, en el conflicte que tenim amb l’estat espanyol per la nostra llibertat com a país, aquesta premissa encara és molt més necessària.

En una ocasió vaig llegir un escrit d’un descendent actual de la civilització asteca, mexicana,  que parlava de l’actitud del guerrer (lluitador) asteca front a la vida i, entre moltes coses, en deia algunes com:

“El guerrer ho és perquè sempre està en lluita. La seva lluita és contra les seves pròpies debilitats i limitacions;

 Vol tenir la possibilitat d’elegir per sí mateix com ser i com viure.

És una lluita per la llibertat sabent que aquesta comença dins d’un mateix.

Per això el segell mes representatiu del guerrer sigui la seva persistència en buscar la impecabilitat en cada una de les seves accions, fins en la més mínima.

El guerrer no és un home encadenat a les pors i fantasies del seu pensament.

Fa de cada acte, com si fos, la seva darrera batalla i, per tant, dona el millor de sí mateix.

Aquestes pinzellades ens han de fer plantejar, a cadascú de nosaltres: ”Fins on estic disposat a arribar?” “Estic disposat a sortir de la meva zona de confort?” “Estic disposat a fer algun tipus de renúncia?” ”Estic disposat a patir una sanció econòmica?” “A anar a judici, per exemple, per desobediència?”

Hem de portar a terme un empresa monumental i volem construir una República millor, que l’haurem d’anar definint al mateix temps que defensant. Si no estem disposats a donar aquestes passes, potser no ens en sortirem.

Crec que en aquest punt hem de fer-nos algunes reflexions.

Jo postulo el que en dic l’individualisme solidari.

Aquest és un dels principis que semblen contradictoris. La solidaritat moltes vegades dilueix a les pròpies persones que la practiquen. A vegades esperits porucs, amb poca personalitat, s’amaguen darrera de les actuacions del grup per justificar la seva poca empenta. Aquest principi el que vol ressaltar és la importància que té l’actuació individual, l’esforç personal,  la personalitat i, des d’aquesta força, aleshores practicar la solidaritat amb els demés. En primer lloc està el propi individu. Les coses es fan perquè a l’individu li agrada fer-les, no perquè el grup les imposi. Després d’acceptar això hi ha la consciència de pertinença a un col·lectiu del que val la pena, però mai abans.

Però també hi ha altres actituds personals que cal considerar.

Anant pel país i parlant amb molta gent ens trobem que una part considerable de la població té una actitud negativa. “Vols dir que ens en sortirem, jo crec que no”. Més o menys pot ser una frase sentida recurrentment.

Però la nostra tasca no es pot fer des de les actituds negatives, pensar en negatiu és creure que jo no puc aconseguir el que persegueixo perquè algú no m’ho deixarà fer. Això és l’actitud del que ja està vençut abans de començar.

Perquè el fracàs no existeix. El fracàs només està en la ment de l’individu. El fracàs sovint sol estar en els objectius que els demés planifiquen per a un mateix. Son objectius externs a un. Existeixen resultats i això és el que devem assaborir sempre que haguem fet tot el possible per aconseguir allò que perseguim. Solem ser nosaltres mateixos els que ens creem expectatives i, si no les aconseguim, nosaltres sols ens sentim defraudats. Ens ho fem tot sols.

Només aconseguirem l’objectiu essent positius, trobant el costat bo de cada esdeveniment. En definitiva ve a ser el del got mig ple o mig buit. No sen treu res de veure el got mig buit, només, potser, que se’ns en fotin per no haver-ne sabut prou o que ens compadeixin per la desgracia que tenim i d’aquesta manera ni portem les regnes de la nostra vida ni extraiem experiències que ens ajudin a créixer com a persones i com a país. De tota manera no hem d’oblidar que no existeix lo positiu sense lo negatiu que és del que n’hem de treure les experiències.

Per això hem de creure en nosaltres mateixos,

No es tracte de creure el que diuen els altres sinó, aprofitar el que diuen els altres, l’experiència col·lectiva, per trobar el propi camí personal i col·lectiu.

Hi ha altres actituds molt necessàries de practicar per tirar endavant el nostre objectiu d’alliberament.

Una és el d’abandonar l’orgull o importància personal.

S’ha de saber donar la volta a les situacions que ens ofenen.

Hem de pensar que no ens ofèn qui vol , sinó aquell a qui nosaltres li consentim.

Sembla que un individu es poca cosa sinó té orgull personal. En canvi l’orgull o importància personal signifiquen la potenciació de l’Ego de l’individu i, l’ego, (meu) és el contrari del desprendiment (vostre). En fi un dels principis més difícils de practicar, però absolutament necessari en el nostre procés cap a l’alliberament.

Conjuntament amb aquest principi hem de plantejar-nos-en un altre, que parla de com entenem el perdó.

El perdó s’ha d’entendre com la oportunitat de superar una debilitat nostra, posada en descobert per un altre,  i que en realitat ens fa créixer i tirar cap endavant.

Aquesta qualitat, en política, és difícil de dur a terme, perquè hom pensa que el perdó és sinònim de feblesa i, en canvi, la fortalesa no té res a veure amb la intransigència. Pots ser fort i saber perdonar a la gent. En realitat sols d’aquesta manera som capaços de treure les virtuts de cadascú a la superfície perquè tothom se’n beneficiï.

Finalment hem de tenir en compte que aconseguir el nostre objectiu només es pot fer amb una visió global de país, amb l’actitud de servei a la comunitat, a la col·lectivitat, i de recerca del bé comú.

Totes aquestes reflexions ens les hem de fer al nostre interior per sortir-ne més forts i decidits.

El cert, però, és que la meva predisposició personal no és suficient si no és compartida per molts d’altres de manera coordinada. No farem res individualment i deixant-ho tot al espontaneïsme.

Tenim molt clar que, per vèncer,  ens cal UNITAT i establir una estratègia compartida per totes les forces amb voluntat d’implantar la República proclamada. Definint aquests punts estratègics serà més fàcil posar-se d’acord en com aconseguir-los perquè, ells saben que units som imparables.

Joan Guarch. Exigents.cat

Relacionats