#UlldeDéu .- La hipòtesi d’una victòria electoral d’Aliança Catalana (AC) a les properes eleccions al Parlament ja no es pot despatxar com una utopia demoscòpica. Si la història política recent de Catalunya ens ha ensenyat alguna cosa, és que els terratrèmols electorals són possibles quan un partit aconsegueix convertir-se en el dipositari d’un malestar de masses. L’any 2017, Inés Arrimadas va portar Ciutadans a ser la primera força a Catalunya amb 36 escons gràcies a la mobilització massiva contra el full de ruta sobiranista. Avui, de forma simètrica, Sílvia Orriols disposa dels ingredients numèrics i emocionals per repetir la gesta, però sota una bandera ben diferent.
Mentre que la majoria de partits tradicionals pesquen en caladors molt delimitats, Aliança Catalana està demostrant una transversalitat inèdita capaç de trencar els blocs tradicionals:
- L’erosió de l’independentisme: AC s’ha convertit en l’opció de càstig preferida per al sobiranisme abstencionista o decebut, provocant la davallada de Junts i també d’ERC malgrat l’enquesta no ho detecti
- La drecera des de la ultradreta espanyolista: La capacitat de retenir i capturar gairebé un quart dels votants de Vox a Catalunya demostra que el vector de la immigració i la seguretat passa per sobre de la identitat nacional.
- El vot de càstig de les esquerres: El discurs obrerista i de protecció dels serveis públics dirigit exclusivament a la població autòctona comença a foradar les perifèries urbanes i els feus tradicionals del PSC.
La clau de volta que pot convertir AC en la primera força és l’abstenció diferencial i el repartiment provincial. Ciutadans va guanyar l’any 2017 gràcies a una participació rècord a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aliança Catalana, en canvi, compta amb un avantatge estratègic: el seu nucli dur de vots és extremadament eficient a Girona i Lleida, on aconseguir un escó requereix molts menys sufragis que a Barcelona. Si el PSC segueix desmobilitzant el seu electorat per culpa del desgast de la gestió diària i Junts i ERC no frenen la fugida de vots cap AC, els 25-28 escons actuals d’AC poden enfilar-se fàcilment fins als 35 o 36 i superar els socialistes. En un Parlament fragmentat, aquesta xifra garanteix la victòria per la mínima.
La història ens recorda que guanyar les eleccions no equival a governar; Ciutadans no va poder teixir cap aliança l’endemà del seu èxit. No obstant això, el fet que un partit extraparlamentari fa pocs anys es trobi avui a només sis escons de la presidència de la Generalitat certifica que el sistema polític català està experimentant una metamorfosi radical. Negar la possibilitat que Aliança Catalana sigui la primera força és no haver entès res del que va passar a Catalunya fa una dècada.
L’enquesta de GESOP per a El Periódico de Catalunya projecta una fragmentació extrema amb el PSC liderant (34-37 escons) i una forta irrupció d’Aliança Catalana (25-28), provocant la caiguda de Junts a 15-18 escons per transvasament de vot i per estar infra representada. Malgrat la tendència a la sobrepresentació, ERC obtindria 24-27 escons, en realitat seran molts menys pel vot amagat que fuig cap AC. La CUP i Comuns flirtegen amb el llindar del 3%, en risc real de quedar fora del Parlament per primer cop en molts anys, el que vol dir més escons pels primers partits.
Debat obert al partit de Silvia Orriols si les eleccions a Espanya són abans de les municipals…
L’estratègia de presentar-se al Congrés amb una candidatura d’«escons buits», a l’estil de la Batasuna inicial, esdevindria una precampanya municipal de gran impacte mediàtic. Aquest absentisme selectiu permetria a Aliança Catalana capitalitzar el rebuig radical a les institucions espanyoles sense desgastar-se en la gestió diària, utilitzant Madrid com un altaveu de provocació política. Una acció d’aquest calibre polaritzaria al límit l’agenda pública, demostrant que Sílvia Orriols està disposada a trencar totes les regles del sistema per mobilitzar el vot de protesta a les viles catalanes.
