L’acord formalitzat per CCOO, UGT i el Sindicat de Llogateres per convocar una vaga general el proper 11 de novembre ha sacsejat el tauler polític a les portes de la campanya per a les eleccions generals del 29-N. Es tracta de la primera aturada d’aquestes característiques convocada pels sindicats majoritaris en catorze anys, un moviment motivat per l’asfíxia en els preus de l’habitatge i la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris. No obstant això, més enllà de la transversalitat de la protesta, la cita del calendari obre una profunda línia d’anàlisi sobre la trajectòria i el rumb estratègic de les organitzacions laborals a Catalunya.
Des d’una lectura politològica i històrica, diversos analistes assenyalen la inevitable comparació amb els fets d’octubre de 2017. Llavors, davant la històrica vaga general del 3 d’octubre convocada en resposta a la repressió institucional i a favor de la independència, les cúpules de CCOO i UGT es van desmarcar del nucli desobedient de l’aturada. Des de la perspectiva de sectors sobiranistes i col·lectius de base, aquella decisió va suposar frenar un procés de ruptura que s’alçava precisament com l’única via viable per obtenir el control de les competències estructurals de l’Estat —incloent-hi la capacitat de legislar sobre habitatge, fixar preus i aturar desnonaments sense la posterior suspensió sistemàtica per part del Tribunal Constitucional espanyol.
Nou anys després d’aquell punt d’inflexió, el debat de fons gira al voltant del cost d’oportunitat. El relat crític amb el paper dels sindicats majoritaris exposa que aquest període s’ha traduït en «nou anys perduts» de gestió autonòmica supeditada i limitació legal. Al mateix temps, les anàlisis econòmiques del sector sobiranista subratllen que aquesta darrera dècada ha vingut acompanyada d’un augment o cronificació de l’espoli fiscal, privant Catalunya de recursos financers directes que haurien permès dotar el territori d’un parc d’habitatge públic de dimensions suficients per absorbir la crisi actual.
La convocatòria de l’11 de novembre es col·loca, per tant, sota un doble focus. Per una banda, s’interpreta com l’evidència que la pressió dels moviments pel dret a l’habitatge ha aconseguit arrossegar les estructures sindicals tradicionals cap a la confrontació. Per l’altra, es llegeix com un intent d’última hora de canalitzar un malestar social estructural que, segons els corrents d’opinió independentistes, s’hauria pogut abordar des d’una posició de molta més força si el 2017 no s’haguessin tancat les portes a la construcció d’un nou Estat amb sobirania econòmica i legislativa plena.
