La Generalitat no pot gaudir del patrimoni incautat pel franquisme a cooperatives, entitats i associacions republicanes
PRADA DE CONFLENT. – La futura Llei de memòria històrica de Catalunya, actualment en tràmit parlamentari, afronta una forta sacsejada política. El portaveu de la Comissió de la Dignitat, el jurista Josep Cruanyes, ha llançat un dur text de denúncia en una ponència a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) sota el títol «La reparació de les requises del patrimoni cooperatiu català. Més enllà de les paraules, els fets». Cruanyes ha exigit de forma contundent que la nova normativa inclogui l’obligació de retornar el patrimoni incautat pel franquisme a cooperatives, mutualitats i associacions, uns béns que, paradoxalment, avui en dia continuen sota la titularitat de la pròpia Generalitat.
Un deute històric arraconat
El portaveu ha recordat que entre els anys 1978 i 1979 la mateixa Generalitat restaurada va elaborar un inventari complet sobre les confiscacions realitzades pel règim feixista entre 1939 i 1943. Malgrat que aquell document fixava el compromís d’actuar com un autèntic govern republicà i reparar el teixit solidari del país, el jurista ha lamentat la pèrdua d’aquell esperit de justícia. “Què se n’ha fet d’aquella voluntat?”, s’ha preguntat, acusant les institucions actuals de fer “deixadesa de funcions” i declaracions purament formals.
Discriminació respecte a partits i sindicats
L’eix més contundent de la ponència ha estat la denúncia d’una legislació estatal i autonòmica marcadament “discriminatòria”. Cruanyes ha posat sobre la taula les dades econòmiques que demostren com l’Estat espanyol va reparar milionàriament els partits polítics (com el PSOE, ERC o el PNB) i els sindicats (UGT i CNT) a través de lleis específiques i devolucions d’immobles històrics. Per contra, ha criticat el “total abandonament i bandejament” de les reclamacions de particulars, associacions de veïns i el moviment cooperatiu i mutualista català.
La Llei catalana no pot ser una llei d’impunitat com l’espanyola. Devolució o compensació econòmica
Acollint-se directament al dret internacional i a les resolucions de l’Assemblea General de l’ONU, la Comissió de la Dignitat insisteix que el marc legal de la justícia transicional obliga les institucions a retornar les víctimes a la situació anterior de la violació dels seus drets. Per aquest motiu, demana que la legislació catalana no s’emari en diplomes “per penjar en un quadre”, sinó que assumeixi responsabilitats jurídiques reals:
- Retorn immediat del patrimoni espoliat que estigui gestionat o retingut per l’administració pública.
- Compensació econòmica urgent per a totes aquelles entitats o cooperatives represaliades que avui dia segueixen actives, en cas que els béns originaris estiguin destruïts, en molt mal estat o la devolució material sigui impossible.
Cruanyes ha tancat el seu discurs lamentant la resistència institucional a assumir responsabilitats econòmiques reals, una pràctica que l’ONU ja va criticar l’any 2014 en els informes dels seus relators sobre la manca de reparació a l’Estat espanyol.
En la seva ponència a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), Josep Cruanyes ha citat la Casa del Poble de Blanes com un dels exemples més sagnants i paradigmàtics de l’espoli franquista que encara pateix el teixit associatiu català.
Cruanyes utilitza aquest cas històric per exposar dues crítiques fonamentals:
- Un espoli amb impunitat continuada: Fundada el 1905, la Casa del Poble de Blanes va ser una entitat cultural, política i recreativa clau per a les classes populars. El febrer de 1939, les forces franquistes la van il·legalitzar per motius polítics i van confiscar l’edifici. La propietat va passar formalment a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos de la Falange el 1943. [1, 2, 3]
- El bloqueig de la restitució: El cas de Blanes evidencia clarament el “forat” legal del qual parla Cruanyes. A diferència de partits i grans sindicats que van rebre devolucions directes, aquesta històrica entitat local i els seus béns han viscut en un llimbs de “total abandonament” institucional. De fet, la històrica seu ha estat objecte de greuges de restitució civil (havent allotjat durant dècades serveis com els de la Creu Roja sense que es reconegués l’origen de l’espoli). [1,]
Per a Cruanyes, el cas de Blanes és la prova directa de per què la nova Llei catalana de memòria no pot fer la “viu-viu”. Exigeix que el text legal obligui explícitament a retornar aquest patrimoni o, si l’edifici té un ús públic irreversible o està en mal estat, a compensar econòmicament i de forma immediata la històrica associació de Blanes, que encara avui es manté activa. [1, 2,]
