Montse Bassa: "Ningú ha parlat mai de les concrecions de la unilateralitat" La República
Dilluns, 14 d'Octubre de 2019 - Edició 444
La República

Montse Bassa: “Ningú ha parlat mai de les concrecions de la unilateralitat”

La diputada d’ERC al Congrés i germana de Dolors Bassa pensa que si la resposta a la sentència de l’1-O és “contundent” es podrà “obligar” l’Estat a dialogar

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 18/09/2019
Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

“Una república amb drets socials i polítiques més humanitàries”. Aquest objectiu ha vertebrat, en gran part, la família de la Montse Bassa. Activista, una de les fundadores de l’ANC a l’Empordà i molt implicada amb Òmnium Cultural, la diputada d’ERC al Congrés des del 28-A fa dos anys que ha de visitar la seva germana Dolors a la presó. Ara, espera la sentència del Tribunal Suprem que podria condemnar-la a dècades entre reixes per formar part del Govern que va organitzar el referèndum d’autodeterminació, però no és el primer cop que s’enfronta a la repressió de l’Estat. També recorda la lluita del seu germà Joan, que va morir amb 24 anys, i que va haver d’encarar un judici “quan ningú era independentista”.

– Avui fa exactament una setmana d’una Diada que alguns van definir com la menys multitudinària dels últims anys. Com ho valora? 

Com cada any, vaig trobar una jornada festiva que la gent va viure amb ganes i tinc una visió positiva: quin moviment hi ha arreu que, després de tants anys, segueixi mobilitzant tanta gent? Sí que és veritat que érem menys, però a mi no m’espanta. És molt evident que hi ha gent que està cansada, indignada per l’ambient de crispació que hi ha hagut, i seria absurd no saber-ho reconèixer… Però l’objectiu és molt per damunt d’aquestes picabaralles absurdes i, en els moments decisius, la gent hi és i no deixa de ser independentista. En tot cas, vol mostrar un enuig que és molt legítim i que tots hem notat. Així que, si som uns pocs menys, ens va bé per fer autocrítica i espavilar-nos perquè no estem per perdre el temps.

– Parla d’aquest objectiu superior i, de fet, vostè mateixa va defensar en una entrevista a ‘El Punt Avui’ que “l’objectiu és la independència, no que surtin els presos”…

No ho dic com una cosa excloent. Jo, germana de Dolors Bassa, no m’he tornat independentista perquè ella sigui a la presó. A casa meva, ho vivim des de fa anys i he fet molt activisme al carrer. Jo no entro en política només per la situació actual de la família, sinó perquè necessito fer alguna cosa. He viscut la repressió en pròpia pell i el que vull, evidentment, és que tots surtin de la presó, però no és l’objectiu final. El que tinc claríssim és que hem de lluitar.

– I la Dolors, segueix amb ganes de fer aquesta lluita?

Ells estan molt forts, però també molt cansats. Això s’ha de dir alt i clar. Tenen moltes ganes de sortir i nosaltres hem de lluitar perquè sigui així. I la sentència ha de ser absolutòria, perquè són innocents, però   -al mateix temps- jo no em quedaré tranquil·leta perquè la meva germana hagi sortit. És el primer pas necessari per a continuar endavant. Una altra cosa és que hi hagi gent que vegi clar que, fins que no siguem independents, no sortiran… Jo no ho sé, però el que necessito és que surtin com més aviat millor. Lluito pels presos polítics i per una república transversal, que sigui per a tots i feta des de la base. Per això sóc crítica i hi ha moltes coses que estem fent que no m’agraden, però quan tinc un mal moment penso que, si jo plego, ells guanyen. I cada vegada que surto de la presó, surto amb moltes més ganes de lluita.

“Quan veig que la Dolors és dins la presó i està forta, hi convidaria les persones que estan perdent el temps”

– Molta gent, amb tot, està patint un desencís per la manca d’unitat entre els partits independentistes. 

Quan veig que la meva germana és dins la presó i de veritat està forta, hi convidaria totes les persones que estan perdent el temps. I, malgrat que moltes crítiques contra la manca d’unitat vénen d’una sèrie de gent que busca aquesta mena de crispació, penso que tot el temps que perdem amb discussions que no porten enlloc, el perdem per trobar-nos i avançar cap al mateix objectiu. Sé que és veritat que hi ha hagut malentesos i clares decepcions en els partits polítics i jo he estat la primera a viure-ho molt malament, però quan entro a veure la Dolors i ella li resta importància, quan veig que no ha canviat ni un mil·límetre les seves conviccions… Aleshores, no hi dono massa importància.

– Però és un tema que ha fet molt mal a les bases… 

Hi ha gent que té interessos enfocats al tacticisme i jo tinc molt clar que això s’ha de superar. En el fons, en general, no veig que es tracti tant d’una divisió d’interessos sinó d’una manca de full de ruta comú. I és evident que l’objectiu final de la independència està per damunt d’aquests problemes, de veure quin camí agafem. Potser hi ha gent que, des del carrer, té pressa i això és molt comprensible; però en política he après que aquesta presa tampoc ens va bé. El que hem de fer ara és guanyar. No podem tornar a fer un full de ruta com el que teníem i que després no pugui ser executat. Per tant, perquè ens en sortim (i, per a això, hem de tenir paciència i ser perseverants) hem de tenir molt clars els passos que fem no a base de crítiques, sinó de treballar.

– Hem de canviar el full de ruta… I els lideratges?

D’entrada, jo no parlo mai de lideratges. Acabo d’entrar en política i no em sento una persona diferent de la que era abans del 28-A, sóc una servidora pública. No crec que un lideratge polític hagi portat el poble on és ara i hem de seguir des del carrer. Hem d’estar forts individualment i col·lectivament i, malgrat que tinguem els nostres representants polítics (no m’espolso cap responsabilitat), hem de treballar coordinadament. I sí, si una persona que està liderant un procés no fa allò per la qual cosa el poble l’ha votat, evidentment s’ha d’apartar i deixar que respongui una altra persona. La gent té el dret a queixar-se i, ara, amb el Tsunami Democràtic tornarem a donar importància al que va ser l’1-O i el 3-O.

Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

– El Tsunami Democràtic ja ha avisat que prepara una resposta a la sentència de l’1-O. Què espera? 

Sempre havíem dit que un judici es guanya també des del carrer: l’únic instrument que tenim són les mobilitzacions i, com més continuades en el temps i més contundents i clares, millor. Entenc perfectament que en un procés tan llarg de repressió i que ens ha fet tant de mal no podem ser-hi constantment, però jo hauria desitjat una cosa molt més continuada. I, com l’evidència és que tots anem normalitzant-ho (nosaltres també, perquè la vida continua), ara tinc un bri d’esperança amb aquesta mena de consens… Sabem que no podem explicar els detalls, però tinc molta confiança per la informació que m’arriba. M’he tornat a animar molt perquè penso que això ajudarà a la resposta que estem esperant.

– Una resposta que vagi més enllà “d’actes i llaços”, com ha dit alguna vegada…  

Crec molt en la desobediència civil, que no és res més que fer justícia davant unes lleis injustes. A Madrid parlen tot el sant dia de la Constitució, però jo tinc clar que per damunt hi ha la democràcia, els valors, els drets i les llibertats. Cal una resposta de molta gent per a demostrar això. Amb la Dolors, que està molt polititzada, hi parlem sovint: quan li pregunto què li agradaria que passés amb la sentència, em contesta que la presó no ha aconseguit que canviïn de manera de pensar. I si ells ho tenen tan clar, aquest sacrifici no pot ser en va. Nosaltres hem de lluitar per això.

– Pel que fa a aquesta desobediència civil, alguns plantegen la possibilitat d’obrir les presons. Què en pensa la Dolors? 

Passo moltes hores a peu de presó i és un tema que es repeteix. I, quan li vaig preguntar a la Dolors, va ser molt clara: ‘Si obren les portes de la presó, sortiran tots menys jo. Estic aquí perquè sé que és un pas més per arribar a la independència. Jo no demano un indult, demano justícia i, si surto, no l’aconseguiré’, em va dir. Tenen molt clar que estan tancats per exigir justícia i que això és un projecte col·lectiu: ells han arribat fins on han arribat i, ara, som la resta qui ha de continuar. Se’ns fa llarg en el temps i puc comprendre que hi hagi gent que (per moments) es desanimi, però no perdo l’esperança perquè aquesta mateixa gent són els que faran la feina. Penso que ens en sortirem.

“Si obrissin les presons, la Dolors no hi sortiria”

– També s’ha plantejat que els presos polítics puguin quedar-se a Madrid després de la sentència… 

L’acostament no s’ha de demanar, s’ha d’exigir perquè és llei. Entrar en aquests debats és donar la raó a la gent que ens està intentant portar al seu terreny, que està potenciant la repressió. No és cap concessió, han d’estar aquí.

– I, què pensa vostè quan sent parlar d’indults? 

Ara trobo absurd parlar d’indults, hem de destinar totes les nostres forces a la resposta a la sentència (són innocents i exigim l’absolució) i fer-ho és contradir-nos, desvirtuar la realitat i el que volen els presos. Al Congrés he pogut mirar als ulls tota la gent que ha parlat d’indults pel seu propi benefici. Vam haver de decidir si calia anar a Madrid quan volem la desconnexió, però la possibilitat de ser-hi (hem de ser en tots els espais) fa que se’ns escolti. Els hem de forçar a dialogar perquè ells no tenen cap mínima intenció de fer-ho. I, cada vegada que entro al Congrés, em passa igual que quan entro a la presó: surto més enfortida. No et pots imaginar el que és veure les dretes en el seu estat pur… Això ha fet que m’indigni molt més i, per a gestionar aquesta indignació, no hi ha altra via que actuar. Jo només veig la sortida de la lluita, evidentment no violenta.

– D’altra banda, recentment, l’Oriol Junqueras ha explicat a un diari francès que no va marxar a l’exili “per responsabilitat amb els ciutadans” de Catalunya. Pensa igual la Dolors Bassa?

És una llàstima que els presos no es pugui expressar lliurement, perquè la Dolors és molt clara i hi parla amb molta calma. Ella no ha criticat mai la postura d’una persona que hagi triat una opció diferent de la seva i explica que és una decisió personal que va prendre. Va marxar perquè el president Puigdemont els va citar a una reunió informativa i va tornar per a parlar amb els seus advocats i valorar la situació. Em va trucar des d’una cabina a l’aeroport i acabava de sortir la citació d’en Llarena, jo li suplicava que no pugés a aquell avió, però ella ho tenia claríssim i va decidir que volia anar a declarar a Madrid. Volia tornar a ser aquí, però també respectava molt l’opinió de la gent que es quedava i la prova és que ella sí que es carteja amb la gent de l’exili. Els comprèn perfectament i sempre diu que, si volem arribar a la independència, és bo que les dues coses es donin sentit. És una feina conjunta. Evidentment que serà un pal si ens cauen molts anys, però hem de lluitar.

Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

– En cas que sigui així, confia en la justícia europea per a revocar la situació? 

S’ha de fer, evidentment. Els nostres advocats ja en comencen a parlar i, malgrat que han d’esperar l’absolució, han de treballar per si no és així. I, com evidentment sospitem que la justícia va com va…

– Confia en la justícia europea, en la resposta de la societat civil… Hi ha alguna mena de suport que trobi a faltar? 

Primer, vull deixar clar que no aguantaria el que aguanto si no fos pel suport de la gent de carrer. Sempre ho diem, els familiars: el dia que no rebi aquesta força, pensaré que tothom ho ha normalitzat tot. Suports més institucionals? Tinc relació personal amb les cúpules de la UGT, on havia treballat la Dolors, i els he dit que m’han decebut. Tinc la capacitat, com molts, de no estancar-me davant les diferències i  continuar negociant, però tinc una espina clavada: quan, el 2 de novembre del 2017, empresonen al Govern no entenc per què no anem a una vaga general. I perquè les vagues generals tinguin èxit, està molt bé que les convoqui la gent que mobilitza.

– El seu argument és que no es vulneraven drets laborals. 

Però parlem de drets humans i civils… Jo sé que s’estimen un munt la Dolors i, amb en Camil Ros i en Pepe Álvarez, tenen una relació molt personal, però ells es troben amb molta gent del sindicat que no comparteix les mateixes idees. Han hagut de posicionar-se personalment per la Dolors, però no aconsegueixo que els sindicats s’impliquin. Amb tot, si cadascun de nosaltres sortim al carrer perquè ens estan privant de llibertat, perquè ens sentim sentenciats per l’1-O, els arrossegarem. Per tant, més que criticar si han fet o no, cal donar-hi la volta: si jo tinc clar que és el que haig de fer, no necessito que em diguin si he d’anar o no a la vaga. De tota manera, ara estic animada perquè sé que en les negociacions que s’estan duent a terme es vol implicar els sindicats i penso que tenen ganes de col·laborar.

“Si la resposta al judici és contundent, els obligarem a dialogar”

– És optimista…

No ens queda altra. Jo he passat per diferents fases: de cremar-ho tot, d’anar a tallar carreteres, de pensar que això ha de ser ja i unilateral… I no parava de donar-me cops contra la paret. Vaig estar molt fumuda i, quan tota aquesta indignació em va desmuntar, va començar a autodestruir-me i a frustrar-me, vaig pensar que no era la via que necessitava. I no és que sigui optimista, és que he après a deixar el cor una mica de banda, a tenir perseverança i a no enfadar-me amb aquell que pensa diferent de mi. Penso que només ens en podem sortir negociant i estan pel diàleg.

– És aquest el camí a seguir des de la política?

Jo no hi veig altra sortida. Quan algú em diu que m’equivoco, li demano que m’ensenyi com és l’altre camí perquè si em diu com és, si m’arriba a parlar de concrecions, jo hi vaig amb els ulls tancats. Però, algú t’ha dit mai les concrecions quan parlen d’unilateralitat? Oi que no? He parlat amb molta gent i no les he trobat.

– Tampoc quan es parla de negociacions hi ha gaires concrecions. 

Però no vull que sigui dit que m’he aixecat jo de la taula. Tinc molt clar que no s’ha de donar cap xec en blanc i sé que els socialistes volien fer encaixar la rebel·lió amb els nostres presos. Tinc memòria, però ara vull que necessitin als independentistes catalans. I quan ens necessitin els hem de fer dialogar, perquè un referèndum pactat és el que necessitem, que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació. I aquesta no és només una via unilateral, és multilateral: a mi no em serviria de res que ens reconegués només l’Estat espanyol, també cal que ho facin des d’Europa. I no vull dir que no abans de provar-ho. Jo tinc una germana tancada a la presó, tinc pressa, tinc ganes d’arribar a una república independent, però abans de tancar totes les portes vull tornar-ho a provar. I si, així i tot, no me’n surto, ja hi seré a temps.

– El procés d’investidura de Pedro Sánchez no era una oportunitat per a això? S’ha desaprofitat?

Jo això ho porto molt malament, que Sánchez i Iglesias no hagin tingut la capacitat d’entendre’s amb un altre que pensa diferent però que busca la mateixa finalitat. I si no l’han tingut és pels seus egos, perquè amb la gent de base de Podemos i dels socialistes (per molt que no ens agradin els seus partits) s’hi pot parlar. Jo ho faig quan sóc a Madrid i, si jo puc parlar amb algú que pensa tan diferent i em pot entendre a nivell personal, per què ells no han pogut a nivell polític? I si no ens entenem ja ens aixecarem de la taula, no som idiotes ni masoquistes. Perquè si amb les eleccions pugen les postures més autoritàries…

– I els independentistes, s’han d’aixecar de la taula en algun moment?

Si sabem donar una resposta com es mereix a la sentència que caurà, si som capaços de desobeir de manera contundent (de la manera més continuada que la gent pugui) i som al carrer, per força això ha d’obligar al diàleg. Perquè no penso que s’asseuran amb bona cara i ens diran que tenim raó, si ho fes ja hauria plegat perquè sóc al Congrés i veig com són; però hem de ser a les institucions per fer-nos sentir al mateix temps que som al carrer. I quan la força dels milions de persones que van fer l’1-O i el 3-O aconsegueixi que tots anem a una i cap al mateix objectiu, que aquesta és la clau, és evident que els obligarem a dialogar. No hi haurà altra possibilitat.

Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

Montse Bassa / Autor: Gerard Sesé

– I, fins aleshores què cal fer a Madrid?

A Madrid, costa molt que els mitjans de comunicació facin arribar el que diem a Catalunya i, sobretot, ens interessa que la gent de carrer pugui entendre que el que ens estan fent no els arriba de primera mà. Els arriba informació tergiversada, també des del Congrés.

– Parlant de mitjans de comunicació, la situació de les preses polítiques sol ser encara més invisibilitzada… 

Amb la Dolors sempre diem que la repressió i el masclisme màxims els viu una dona tancada en una presó. Tant la Carme com la Dolors són en presons que no són de dones, totes barrejades sigui quin sigui el delicte del qual se les acusa. D’entrada, això ja és una discriminació envers un home, que pot tenir certs avantatges al món penitenciari. Les dones a les presons representen un 8% i això és un hàndicap. Recordo, sobretot el primer mes, que (amb les germanes de la Meritxell Borràs) havíem de trucar als mitjans que parlaven sempre dels homes i les presons on eren ells. Ens feia mal i vam anar trobant molta gent que s’hi va posar per a crear ‘Cap dona en l’oblit’. I aquesta discriminació tan evident ha anat a menys: ara la gent s’ha conscienciat, però no podem abaixar la guàrdia. I elles, des de dins de la presó, continuen fent la lluita feminista amb concrecions del dia a dia com reclamacions per a aconseguir que les dones puguin tenir feines que no els havien donat mai o tenir més hores de tallers que fins ara no tenien.

Relacionats