Després del revival nuñista viscut aquestes darreres setmanes, amb els vergonyants homenatges al trànsfuga Casaus i al convicte Núñez, era previsible que la delirant i absurda dinàmica engegada per la directiva d'en Sandro Rosell acabés afectant al rendiment dels jugadors que, de manera inconscient, haurien perpetrat un mena de partit homenatge -a l'alçada dels pitjors partits disputats durant la llarga i negra nit del frustrant nunyisme feliçment superat- que vindria a ser la cirereta del pastís a tot aquest cúmul de despropòsits protagonitzats pel bo i millor del sandronunyisme.
Primer de tot comentar que es tracta d'una mini crònica d'urgència davant la incompareixença del cronista titular, camarada Ròdia, i dels cronistes suplents, camarades Popota i Xaviero. Incompareixença no pas atribuïble a una poc creïble depressió post partit i si, probablement, a la feinada sobrevinguda preparant les respectives estratègies de supervivència davant el previsible allau de “foc creuat” de Métodos, Mundos, Ceneís i maderus avorrits.
Dit això, recordem que arribàvem a San Siro amb el que podríem considerar l'equip tipus de la temporada. Tito Vilanova aconseguia, finalment, que en Cesc trobés el seu lloc a l'equip tot i el sacrifici d'haver de traslladar l'Iniesta a la banda esquerra i d'enviar a la banqueta el super combatiu, però desafortunat rematador, Alexis Sanchez. Un onze que ens ha obsequiat extraordinaris minuts de bon futbol, que ha sentenciat la lliga a la primera volta i que té al Maligne a setze punts de distància. Un balanç molt positiu que el nefast entorn tribuneru, no només és incapaç de valorar com cal, sinó que aprofita la més mínima per rajar també com cal. Que si el guerxo d'Arenys és una puta rèmora, que si el funcionari de Terrassa no s'aguanta els pets, que si el futur pilota d'or, Andrés Iniesta, no marca ni a l'arc de Sant Martí, que si el Pedro només marca amb l'arroja i que amb l'Alexis haurem de posar doblers perquè ens el comprin. Així són els tribunerus.
Els que segueixen el futbol internacional ens havien venut l'actual Milan com una banda, un equip a l'alçada d'un Mallorca o un Osasuna de la vida i que el partit d'anada seria un simple tràmit o un passeig militar. Per desgràcia, els que ja tenim una edat sabem que els italians van inventar el catenaccio i que el Milan disposa d'un grapat d'africans més ràpids que la justícia espanyola protegint la matahari Sànchez. Al futbol actual, també sabem que si aixeques el peu o no jugues amb la màxima intensitat, qualsevol et planta cara. I si a sobre especules unes mica, doncs ja has begut oli.
Malgrat aquest ensopegada, i passi el que passi al partit de tornada, mai estarem prou agraïts a un equip i uns jugadors que tantes i tantes satisfaccions ens ha donat aquests darrers anys. I que de ben segur ens en seguirà donant.
No podem dir el mateix del nefast entorn tribuneru i dels gotodis en general.
Comença el compte enrere per la campanya: vendre Messi abans no es devaluï.
I els diners al banc.
Vive Nuñez.
