Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Unitat, objectiu i ruta

La ciutadania reclama unitat. Per descomptat. Ara bé, la unitat no és un bé tangible o mesurable, és una actitud o un valor que pot prendre moltes i diverses formes. […]

Daniel Torras
Daniel Torras 13/11/2014

La ciutadania reclama unitat. Per descomptat. Ara bé, la unitat no és un bé tangible o mesurable, és una actitud o un valor que pot prendre moltes i diverses formes. I aquestes, les formes –és a dir, el ‘com ho fem­’– han d’estar guiades per l’objectiu que es vol aconseguir.
Només un exemple: imagineu-vos que en pocs dies s’anuncia amb escenificació solemne i visualment barroca de les grans ocasions un pacte de llista unitària entre ERC i CDC, una nova imatge que omple els telediaris i la premsa internacional. Primer que molt unificada no seria (on són la CUP, ICV, EUiA, UDC?). Va, és igual, ‘aceptamos pulpo’ com a llista unitària. Però podria passar que, després de les eleccions, el màxim objectiu que anunciés el nou govern sorgit de la famosa llista fos tan sols el de confeccionar una proposta de reforma de la constitució espanyola: un pas enrere, una pantalla anterior. Per això, no calia una llista unitària.
Per tant, és clar que la unitat, la unitat d’acció, és a dir, cap a on anem (què és el primer que es farà després de les eleccions) és molt més important que si ho fem amb una, dos o tres llistes –totes elles unificades. L’horitzó més general d’aquesta direcció no hauria de generar ja cap dubte: independència. Tot i així, no està tan clar: encara algú parla de referèndum legal com a objectiu màxim o fins i tot de pacte amb el govern de l’Estat.
Em preocupa molt més que tots els partits coincideixin en què es vol fer com a passa immediatament posterior a les eleccions que no pas la forma d’acudir a aquests comicis. Si tothom té clar que les eleccions són el substitut d’un referèndum, aquestes, les eleccions, han de tenir el mateix efecte i objectiu que un referèndum: exercir la independència i declarar-la.
L’altra cara de la moneda és que, estant totes les formacions d’acord en quin és l’objectiu i la ruta per a arribar-hi, cosa que ja seria molt, després s’estudiï quina és la millor manera de guanyar més vots (i més diputats) independentistes per reforçar aquest camí. Comparant dades, fent estudis, contrastant opinions d’experts es pot arribar a la conclusió que una llista de país sigui l’instrument més útil, però,  també pot ser que es descobreixi que no ho és, que no aporta cap valor afegit. El ‘com’ ve després de saber què volem.
Els polítics catalans han demostrat prou imaginació i creativitat per trobar una forma que expressi unitat i vehiculi un full de ruta consensuat així com una acció unitària, aprovada per totes les formacions pro-consulta. Pactar un Govern on el president Mas pugui continuar actuant com a líder del procés a nivell internacional , independentment dels resultats electorals, pot ser un camí. I això es faria esquivant el debat de si la llista unitària és la millor eina o no.
Ho sigui o no ho sigui, com ja hem dit abans, primer cal consensuar el ‘què’, què es vol fer. Si no, ens podem trobar amb una gran llista unitària, de país, il·lusionant, plenament representativa i plural que el dia després de les eleccions demani –això sí, amb molta força– el pacte fiscal. És una caricatura (espero).
 

Relacionats