A partir de la retallada de l'Estatut, moment clau i veritable origen de tot…
Entre la irrupció al Parlament de Ciudadanos, amb unes maneres mai vistes fins llavors, basades en la crispació i en vomitar odi com a principi, tan rendible a Catalunya, però que sense el component anti-identitari català a España ja es veu que dóna de si…
La inoperant gestió de Rajoy quan, actuant com a president de l'Estat, podia haver parat el remolí que des del 2010 ha engolit tots els catalans, i de retruc que cap español es cregui que això no va amb ell…
La presó provisional de ja dos anys de la presidenta del Parlament, dels membres del govern que no van anar a l'exili, i del que encara és més vergonyant, dels líders socials…
I el llastimós espectacle del judici del Procés que, a falta de veredicte, sembla que tot estava dat i beneït d'antuvi com alliçonador escarment…
Han portat el poble català, a tothom, pensi com pensi i vingui d'on vingui, a tenir per davant un abans i un després d'un període, trist, massa forçat, en què tot s'ha portat fins les últimes conseqüències, sobretot en la manera, obsessiva, de primar com a rabiosa necessitat nacional el prohibir, impedir, destruir, criminalitzar i judicialitzar el que s'intentava pacíficament des de Catalunya. És inútil voler-ho menysprear, negar o ignorar.
Molt hauria de canviar tot plegat per recuperar els molts catalans que, amb tot el que s'ha anat succeint des de llavors, han notat anar-se desconnectant d'aquesta España, als que se'ls hi podrà exigir i imposar el que és vulgui, tot, menys el sentiment i l'orgull de pertinença, massa arrelat per poder ser substituït, i menys a base de amenaces i repressió, que el que fa és dinamitar l'espai que podria fer possible compartir-lo.
La relació España – Catalunya, ja ben difícil de per si, queda agreujada, qui sap si tocada de mort, ja que la sensibilitat de l'eix ciutadà, social i polític a Catalunya ja no es la mateixa que aquella que somiava millorar España participant-hi o, després, la del “peix al cove”. Algú ha insistit en carregar-se el terme mig, el de a Catalunya sentir-se igual català que español, i algú altre segueix el camí de no reconèixer el problema, pas previ per després poder-lo afrontar i resoldre.
Les cares, ja netes del maquillatge per intentar resultar agradable als altres, han deixat al descobert les faccions menys amables, menys empàtiques, més dures, que ja no poden enganyar ningú, per predisposició que hi hagi en seguir combregant amb rodes de molí.
