- Publicitat -
Conscient que el títol d'aquest article pot generar la impressió que es tracta d'una adulació gratuïta, fins i tot interessada, d'una mitificació d'un procer, d'una deïtzació del líder pròpia de verals nordcoreans, res més lluny de la meva intenció. Ni li cal al protagonista, creguin-me, que té defectes com tots, ni ens cal als ciutadans que observem i protagonitzem el procés d'alliberament nacional i que no necessàriament implica la independència sinó decidir decidir al marge del resultat final. Decidir, fins i tot per votar “no”, ja és un alliberament nacional.
La història va a la seva i tria capriciosament els protagonistes d'allò que passa en una època determinada, sigui un Donald Trump egocèntric, misogin i hiperbòlic que de la nit al dia passa d'empresari immobiliari de reality show a president dels EUA per molts escàndols que semblaven haver-li d'entrebancar la carrera fins a seure davant del Resolute Desk de la Casa Blanca, sigui un periodista exalcalde de Girona que un dissabte de gener passejava per la seva ciutat amb la intenció d'anar-se a tallar els cabells i en vint-i-quatre hores es trobava prometent el càrrec com a 130è. president de la Generalitat de Catalunya. Aquests dies, després de la decisió fulminant de cessar el conseller Baiget per unes declaracions gratuïtes que no aporten res però resten molt, a Puigdemont se l'ha vist com un outsider per una determinació malauradament poc freqüent o directament absent d'anteriors presidents i una independència personal dins de la dinàmica del seu propi partit.
El dia 1 d'octubre, quan es faci el referèndum d'autodeterminació de Catalunya ens cal un mínim d'un 51% de puigdemonts, és a dir un 51% de votants amb determinació i convicció. Vol dir això que el cognom de cadascú no té prou dignitat i rellevància com per haver de mudar la pell sobiranista de cadascú a la del president? No, mai, en cap cas. El que vinc a dir és que la història, en aquest punt tan crucial de la nació catalana, ens posa al servei un personatge amb unes característiques i circumstàncies afortunades per al nostre destí col·lectiu. Puigdemont és on és per fer la feina que li toca perquè gent com ell, i ho sap perfectament, li ha dut. Es diguin Puigdellívol, Fernández, McQuennie o Jawad i faci quaranta anys que són independentistes com ell o tot just s'hi sentin des d'avui quan s'han llevat.
Gent com ell vol dir que a diferència de molts polítics, ve de més enllà de la política i té plans de futur més enllà de la política i això l'allibera, com a la majoria de gent que vol assolir la llibertat d'aquest país. Gent com ell, que no té més ambició política que la de la consecució de l'objectiu col·lectiu. Gent com ell que té molta vida interior que no ha de sublimar amb l'ego polític de la mateixa manera que arribat el cas, entre país i partit, sempre posarà el país per davant perquè els partits són un instrument, un ésser viu que com tots neixen, creixen, maduren, envelleixen i moren indefectiblment. Puigdemont és tots nosaltres i tots som Puigdemont, un simple joc de miralls en el qual no es tracta de meritar uns més que altres, sinó de reflectir-nos en una ànima sola quan ens plantem davant les urnes independentment de si uns sempre han cregut que aquesta situació es donaria o de qui sempre ha estat víctima de la creença limitant en pronunciar allò de “no, si jo ho vull però no ho veuré…potser els meus néts”.
En definitiva, que no estem a mercè d'un president com molts d'altres absolutament desconnectats de la manera de ser o de l'entorn on viuen els seus votants. Un Trump, un Rajoy o un Macron, per exemple, dubto que, en el fons, tinguin massa res a veure amb l'electorat a qui aconsegueixen convèncer.
Publicitat
