A veure si ens entenem. Entrar a discutir ara, a aquestes altures del coneixement humanístic, què significa la paraula “Nació”, quin és el seu significat real, quin el figurat i quin el polític, és una feina absurda. Per a això hi ha els diccionaris (llegiu-ne la descripció a qualsevol), i nombrosos estudis etimològics i tractats de tota mena que en parlen i ho defineixen clarament.
Diguem-ho clar. A la vista d’allò que ens diu la raó, negar l’evidència empírica de la realitat nacional catalana només es pot fer des de la ignorància més supina o des de la voluntat política d’agredir, destruir i sotmetre..
La sentència d’uns quants magistrats tant polititzats com deslegitimats deixa les coses clares i interpreta la llei en un sentit que no s’ajusta als criteris científics, des d’un punt de vista humanístic o lingüístic. Entenent que aquestes persones, per la seva formació, no són llegues, resulta evident que ho fan obeint uns criteris polítics, derivats del seu nomenament, que parteixen d’un concepte nacionalista integrant que persegueix no només la negació de la nació catalana, sinó la seva completa destrucció i assimilació per substitució forçada d’una nova realitat nacional que se li vol imposar.
Això és una agressió en tota regla. Una agressió estatal que va directa a la rel essencial de la nostra identitat com a catalans. Una agressió més, d’entre tantes i seculars, que aquesta vegada té una dimensió especialment greu perquè ens diu que no hi ha cap treva, cap possibilitat d’entesa, cap mena de concessió ni tant sols des de l’exercici de la democràcia, des de la voluntat pacifista ni del compliment estricte de les regles imposades. Ni així. Res de res. Zero Zapatero!
Aquesta sentència és una escopinada al palmell de la mà estesa. Res ens podria haver ofès més. Bufetada i gargall.
Amb la mà marcada a la galta i eixugant-nos la saliva verinosa amb el mocador, un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per cridar que ja n’hi havia prou. Vam entonar consignes, vam cantar cançons, vam fer voleiar estelades, vam cridar, vam xiular, vam suar sota una calor d’infern i, en acabat….ens en vam tornar a casa a esperar l’endemà.
L’endemà, voleiaven unes altres banderes i sonaven pels carrers uns altres crits ben diferents. Els cotxes prenien l’asfalt tardà a cop de clàxon i els petards sobrers de la Festa Nacional del Països Catalans esclataven per la victòria nacional d’uns herois mercenaris a sou de l’enemic, pagats a costa del nostre espoli, a preu d’escopinada a la cara.
Avui m’he llevat amb cara d’imbècil i me n’he anat a la feina amb posat sorrut. He parlat amb gent que em deia que va ser a la manifestació i que es van alegrar de la victòria de l’exercit esportiu enemic, pel fet que hi havia molts catalans entre ells. D’altres m’han dit que estan tan emprenyats amb els polítics que ara votaran en blanc o no aniran a votar: “Per que aprenguin la lliçó, au!”, diuen.
També he sentit i he llegit alguns polítics dient que han entès el missatge i que ara cal refer els ponts amb Espanya (sic!). D’altres deien no sé què sobre una nova transició cap a no sé on (doble sic!). Encara un altre d’acabat d’estrenar posava els ulls mig en blanc i parlava d’ell i d’ell i d’ell amb la mirada posada en l’horitzó (triple sic!)
Estic astorat. Sóc jo l’únic imbècil que queda? Sóc jo l’únic desgraciat que queda d’aquella gent antiga, feta de la pols del tros i espinals de sardina, que havien sabut treure orgull de la misèria? Que ja no queda dignitat? Si ni això sabem fer valer, què ens resta?
No em preocupen, ja ni tan sols em molesten, aquells qui s’embolcallen en una bandera agressora per celebrar l’alegria d’un gol. La gent, la gran majoria de la gent, només busca un bocí d’alegria per endur-se’n un mos a la boca de l’ànima i fer-se més passadors els mals de la vida. El guanyar és encomanadís com el riure, ja se sap.
No, no és l’expressió de la gent senzilla allò que em preocupa. Em preocupen les aranyes que mouen els fils en l’ombra dels seus caus i cerquen coincidències estratègiques per dur a terme les seves conxorxes. Res no és casual. Ni els gols ni l’enlluernament dels falsos herois ni l’ombra sinistre del poder, sempre corrupte i corruptor.
Encaboriat, m’ha semblat sentir un riure somort i burleta venir d’enllà de l’Ebre, que anava prenent cos fins a esdevenir una riallada feridora, terrible, inclement. I entre els sanglots i els ofecs de la tabola hi he sentit també la dringadissa dels diners i el frec de la bitlletada que, àvidament, recollien a dintre de llurs barretines les patums nostrades, senyors dels anells, vigilants de les claus i preceptors de les essències pàtries. Falsos! Hipòcrites! Mentiders!
Sóc ja, definitivament, l’últim imbècil?
Si és així i finalment he perdut del tot el seny, m’és igual! M’alçaré sol en la revolució dels ximples, brandant al vent l’ànima lliure del que tot ho vol. Perquè se me’n fot de perdre-ho tot perquè el poc ja me’l neguen. Així doncs, serà tot o res. Les engrunes que les gratin pel fang les ungles dels esclaus. Per a mi ha de ser el tot o el res. Per què si és el tot, serà per als meus fills i per als meus néts, per que en disposin com vulguin i, si és el res, els podré llegar, si més no, l’herència de la dignitat que jo vaig recollir dels meus avantpassats. La dignitat d’una pàtria petita i senzilla, imaginada a peu de bressol, feta de neu i onades, conreada amb la suor de la misèria i regada amb la sang de l’orgull.
Serà tot o res.
