En el seu perfil del Twitter, dues amigues es defineixen com a figuerenques i saltenques respectivament. És lògic ja que sempre han viscut a les dues poblacions gironines i, per tant, s'hi senten del tot arrelades.
Jo vaig néixer a Vidreres però tan punt l'economia m'ho va permetre vaig marxar cap a Girona. De fet, quan en la meva època d'estudiant universitària vaig conèixer la ciutat, vaig descobrir que els llocs, per sí mateixos, poden influir en les persones. És estrany però això que avui em sembla tan evident fins llavors només ho havia llegit en les novel·les i, francament, no m'imaginava que passés de debó.
Va ser una troballa descobrir que el sol fet de passejar pels carrers de Girona em provocava un benestar emocional que a Vidreres no havia sentit mai. I al cap de deu anys de viure-hi encara me'l provoca, faci calor, fred o plogui. Tan si passejo pel barri vell, com per la Devesa, com per Sant Narcís o per Fontajau.
Això no significa que no guardi bons records del poble, especialment de l'escola i d'un bon mestre a qui un dia dedicaré un post. També de les estones de joc amb els amics. Però no conservo cap paisatge, cap indret especial, del qual enyorar-me (excepte potser la petita biblioteca pública).
Néixer en un lloc o altre no depèn de cadascú però on decidim viure, sí. De vegades l'atzar l'encerta de ple i ens col·loca en el lloc més adient per nosaltres, però d'altres li hem de donar un cop de mà.
No em cal saber quants anys són necessaris per considerar-me gironina. Quan em pregunten d'on sóc responc, convençuda, que de Girona. Potser algun dia diré d'un altre lloc, mai se sap, però de moment m'agrada ser d'aquí.
