És el mateix música catalana que música en català? Si un cantautor, nascut a Catalunya, compon les seves cançons i les canta en català sens dubte ningú negaria que estem davant de “música catalana”, el mateix per un grup musical (Roger Mas, Lluís Llach, Pau Riba, Lax’n’busto, Pets, Brams…). No crec que això porti a confusió. Si el mateix cantautor, nascut a Catalunya, ho fa però en castellà, també ho és? En Serrat ho ha fet moltes vegades, i sempre (o sovint) es parla del “cantautor catalán”. Hi estaria d’acord. Què podem dir dels Sopa de Cabra? En Peret i la seva rumba, també són música catalana… tot i que sovint el sentim cantar més aviat en castellà. De moment, m’estic equivocant? Espero que no…corregiu-me si cal.
Però ara comencem amb les divergències. En Pau Donés (Jarabo de Palo) ben català que se sent (tot i el seu origen “maño”), però jo mai l’he sentit cantar en català. Posem en Manolo Garcia aquí dins? O és que en Quimi Portet només va començar a fer “música catalana” just després d’extingir l’Último de la Fila? Hem de dividir la composició de la lletra? Pot existir un “composició catalana” però que no arribi a ser “música catalana”? L’Antonio Orozco (sempre ha viscut a Barcelona, però la seva família és emigrant d’Osuma, Sevilla) poc diríem que fa música catalana… o sí? I en Sergio Dalma? Kiko Veneno? Los Mojinos? Cada cop és més complexe, o això em sembla.
Després hi ha els qui casi bé no poden cantar “música catalana” per l’estil musical que han escollit. No son compositors, només cantants, actors musicals, per dir-ho d’una manera. Parles de la Montserrat Caballé i et ve al cap Catalunya, però la seva portentosa veu poques vegades haurà cantat música catalana. La Caballé es pot considerar una icona operística, un clar representant de l’escena musical catalana (que no de l’escena musical en català).
I tot això, a què ve? 11 de setembre passat, Parc de la Ciutadella. Prop de 30 minuts per “celebrar” l’11. Deixant de banda la Cobla Sant Jordi i l’orquestra i cor de l’ESMUC, el plat fort musical es centra amb dues actuacions. La soprano Rosa Mas interpretava “Festeig i Cançó de grumet” d’Eduard Tolrà i després venia l’altre plat, la parella formada per la Maria del Mar Bonet i en Miguel Poveda. No discutiexo l’actuació de la Rosa Mas, ni molt menys. Però en Poveda? Qui és en Poveda?
En Miguel Poveda neix a Badalona el 1973. La seva familia, curiosament, no és d’origen andalús, però tampoc catalana. Aquest comentari és més aviat curiós, ja que en Poveda s’ha convertit en un notable “cantaor” de flamenc. De flamenc. Crec que absolutament ningú pot arribar a dir que el flamenc té cap origen català (que no crec que haguem de confondre amb el fet que existeixi a Catalunya una sèria vocació flamenca, com pot existir una escola assentada de “geishes”). Un Poveda que fa temps ja desitjava comprar-se una casa a Jerez i passar-hi llargues temporades o que, tot i afirmar que és bilingüe, només parla amb aquella llengua que li dóna la gana.
La Maria del Mar Bonet i en Poveda van treballar junts amb “Els treballs i els dies”, un recital que fusionava gèneres tradicionalment distanciats, com la música popular mallorquina i el flamenc. Un èxit inesperat segons paraules del propi Poveda, que ja els va portar a ambdós a principis del mes de maig a omplir de gom a gom el Museu d’Art Contemporani de Nova York. No dubto que l’experiència fos, com a mínim des d’un punt de vista musical, fantàstica, fins i tot genial, a cavall de l’originalitat i l’atreviment. De fet ja fa temps que això de les fusions està de moda. L’expresident del Govern de la Generalitat (en Pasqual) destacava l’entusiasme d’un tema en concret, “Qué bonita es mi niña”, de clara arrel flamenca. Aquest concert s’enmarcava dins dels actes que l’Institut Ramon Llull va programar a la ciutat americana per acompañar l’exposició “Barcelona i la modernitat: de Gaudí a Dalí”. Un espectacle que també van repetir al Grec, amb formidables crítiques.
Però la pregunta final és: què hi feien la Maria del Mar Bonet i en Poveda cantant un tema que fusionava tradició mallorquina i flamenc formant part casi central d’un acte que tenia lloc un 11 de setembre? És que pot ser hi ha una crisi de música catalana (ja ni tan sols dic música en català) que només se’ls pot ocórrer aquesta actuació? No critico, ni tan sols em passa pel cap, el fet que dos artistes hagin aconseguit amb major o menor gràcia la fusió de dos estils musicals distants… sino el fet que formin part del què van formar part (per segona vegada). I tampoc em poso amb la més que criticable representació artística que van realitzar, micròfons amb cable inclosos… però això és un altre tema.
La opció fàcil és dir que és una altra jugada socialista. La intenció d’unir Espanya amb Catalunya utilitzant la música (o cultura, com volgueu). Però no ho crec. No ho vull creure. No veig en Montilla demanant expressament tenir en Poveda dalt de l’escenari, tot i que segurament tenia (l’ha de tenir, vaja) el poder de modificar allò que no cregui correcte (coi, és president). Crec més aviat amb l’intent d’originalitat d’algun funcionari novell que amb ganes de sorprendre al seu cap de protocol proposa amb èxit aquesta atrevida actuació. I fins i tot aplaudeixo aquell que va dir “sí”, o bé inconscient de la seva jugada o més llest del què esperava vist el casi nul ressò que ha comportat.
La música catalana (que no la música en català, només) forma part d’aquest entramat que anomenem Catalunya, però hi ha coses que no hi tenen cabuda, encara que algú s’hi entossudeixi. Està molt bé el què Poveda i Maria del Mar han aconseguit, però ja anirem a veure’ls on sigui. No habia de ser, ni molt menys, un dels plats de l’11. Per cert, segons TV(E)3, tot i haver-hi alguns xiulets quan en Poveda va començar a cantar en castellà, aquests van ser “apagats” pels aplaudiments de la resta…
Bon dia.
